No ens agrada (gens) que ens donin gat per llebre (I)
Jo sóc, pràcticament un no-ningú. Un poeta (gairebé desconegut, invisible als mitjans) que pensa. Un pensador (a qui només quatre gats tenen interès en escoltar) que escriu. Va ésser per això que, ja fa uns anys, vaig deixar de fer públiques les meves opinions sobre política i societat. Quan, al teòric oasi català, combines ironia i sentit crític —i, encara més, quan no tan sols defuges qualsevol partidisme sinó que els que poses en qüestió són (els actes d)els de la teva corda— les possibilitats que puguis fer sentir la teva veu són molt i molt limitades; si és que existeixen.
Tanmateix, havent arribat on hem arribat, quan el que seguim anomenant “El Procés” comença a fer aigües per totes bandes, i no pas pel fustigament o els atacs de les forces contràries, sinó per les pròpies, crec que ha és el moment de dir-hi la meva. No pas perquè hagi descobert, tot d’una la pedra filosofal, perquè vegi més clar o més enllà que la majoria —no podria fer-ho, perquè jo sóc (i visc immers en) la majoria—, sinó, precisament, pel contrari: perquè crec que la meva opinió coincideix amb la una gran part dels que van votar “Sí” el Primer d’Octubre.
Aquesta gran part que, des que el Govern de Carles Puigdemont va acceptar —encara no ens ha explicat per què— les eleccions imposades per l’article 155 del govern Rajoy, se sent no ja desconcertada, sinó òrfena. Òrfena no tan sols perquè no és capaç d’entendre quina és la (teòrica) estratègia dels nostres (teòrics) representants polítics processistes, sinó, sobretot, perquè quan a algú se li acut de demanar explicacions o posar en dubte les seves (més que discutibles) darreres decisions, és poc més que titllat de quintacolumnista.
Talment com si, volent-ho o no, els polítics catalans (teòricament) partidaris de la independència i de la República s’haguessin contagiat d‘algunes de les més aberrants tàctiques dels nacionalistes espanyols. Tàctiques que empren, com a única alternativa, els que saben que no tenen raó; els que només se’n poden sortir ofegant qualsevol —sempre legítima, necessària— discrepància.
Una tàctica, aquesta del “si no estàs amb mi, estàs contra mi”, que, a banda de posar en evidència un tics antidemocràtics que no podrien ésser més preocupants, ha acabat per donar la raó a aquells que, des del principi, han vingut afirmant que els catalans i les catalanes partidaris de la independència som una mena de menors d’edat —d’estúpids, en realitat— que ens hem deixat manipular pels quatre manaires de sempre; que ens hem deixat enganyar pels que, volent mantenir la seva posició de privilegi, ens han volgut fer creure que ens durien a la República quan l’únic que pretenien és mantenir el seu seient al Parlament.
No és l’hora, potser, de (provar) de dir les coses pel seu nom? De fer sentir totes les veus? De fer sentir, sobretot, les que, per no estar condicionades per cap sigla política, poden representar d’una manera més lliure (una part important d)els més de dos milions de persones que van votar que “Sí” a la independència de Catalunya? A tots aquells i aquelles que no entenen —que no poden entendre— que aquells a qui van votar (únicament) per (re)proclamar la independència no l’hagin proclamada encara.
Crec que l’hora és arribada de dir, ben alt i clar: “No ens agrada gens que ens pretenguin prendre el pèl!” I, per damunt de tot, d’explicar les raons que ens duen a pensar que els nostres (teòrics) representants polítics (ja fa massa temps) que, si no ens l’estan prenent, almenys ens donen gat per llebre.
Això és el que aquest no-ningú que sóc jo —i precisament perquè ho sóc; perquè puc representar una certa majoria que no té veu— em proposo, amb tota la modèstia del món, de fer en els articles que seguiran a aquesta introducció/presentació.
divendres, 22 de març del mmxix
© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Aquesta anàlisi literària de “No ens agrada (gens) que ens donin gat per llebre” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
