Quan una editorial decideix apostar per la novel·la d’un autor novell, i més encara quan no es tracta d’un jove que comença, sinó d’un autor d’una certa edat, no podem més que felicitar-la, tant pel seu coratge com per la voluntat de renovació que això suposa. Una renovació absolutament benvinguda en un món tan endogàmic com el de la literatura de casa nostra, on els quatre de sempre —els membres de la capelleta tan ben diagnosticada per Adrià Pujol a Alteracions— continuen escrivint el mateix de sempre i guanyant els premis de sempre; mantenint, doncs, la seva inamovible condició d’amos i senyors del seu vedat de publicació literària.
Per fortuna, les editorials independents (la major part d’elles, agrupades a Llegir en català) van obrint forat i oferint, tot i que potser en una proporció inferior a la que fóra desitjable, opcions a plomes que no havien pogut fer arribar les seves paraules al públic. Com ho fa, Angle Editorial, que des de fa un temps ens ha permès, en la seva col·lecció de narrativa, escoltar veus, fins llavors inèdites, tan interessants com Marta Cardona, Rubèn Intente, Lluïsa Forellad o, Andreu Grau. La seva darrera incorporació ha estat Ramon Tolosa, que debutà l’octubre de l’any passat amb Les coses invisibles.
Un llibre que tant l’autor com l’editor qualifiquen com a novel·la, però que no admet tan dòcilment la classificació: en realitat, pel seu contingut, el podríem també considerar com un llibre de contes amb un fil conductor comú —a la manera del magnífic Nataixa i altres històries, de David Bezmozgis.
Perquè, més que no pas una novel·la, en el sentit més o menys estricte (si se m’admet aquest obvi oxímoron), l’obra de l’escriptor barceloní se serveix d’un nexe elemental —un accident entre automòbils produït en “una cruïlla de dos carrers de l’Eixample”, (pàg. 14)— per explicar-nos les vides de cinc de les persones que hi resulten implicades: en Manel, en Luis, en Joan, la Júlia i la mare d’en Roger. Unes vides que, en un moment o altre s’han vist, pels més diversos motius, sotraguejades sobtadament i violenta, com si haguessin patit una col·lisió similar a la dels automòbils.
Una obra coral que explora les vides de persones que fins l’accident no havien tingut res en comú, relatada per un narrador que s’immergeix en el passat dels protagonistes per explicar-nos com han arribat a coincidir en aquell precís instant a la cruïlla fatal.
Un narrador que no tan sols sap allò que ningú no pot saber, mirant-s’ho des de l’exterior —“Però no podeu veure-ho tot. per això les coses invisibles importants us les explicaré jo”, (pàg. 14)—, sinó que ho sap tot de tots els personatges. Tant arriba a saber, i a dir-nos —“Diré el que sé, diré el que em van dir i diré el que vaig esbrinar”, (íd)—, que, per més que ens adverteixi i procuri convèncer-nos del que no podem creure —“Alguna vegada especularé per emplenar algun buit que resulta imprescindible omplir, però ho faré només quan sigui estrictament necessari”, (íd)— resulta excessiu.
Certament, tot i els riscos que això comporta, qualsevol escriptor pot optar per recuperar —i reivindicar, si ho creu oportú— la figura de l’autor omniscient a aquestes alçades del segle XXI, però ha d’ésser conscient del que fa i de com pot arribar a ésser de perillós, el terreny que trepitjarà. I, per tant, ha d’actuar amb una cautela extremada, dosificant aquesta funció amb gran mesura i emprant-la únicament quan sigui del tot imprescindible; quan resulti, inqüestionablement, justificada. Més com una aclucada d’ull al lector que no pas com un mitjà.
Per desgràcia, Tolosa actua exactament a la inversa, i tendeix a fer un cert abús de la seva condició omniscient, tan quantitativa com qualitativament: massa sovint i massa explícitament. En comptes de permetre que siguin els seus personatges els que, amb la seva manera d’ésser, d’actuar i de reaccionar, ens vagin explicant les seves vides —deixant, ací i allí, llacunes i espais en blanc per a que el lector els vagi omplint—, és ell qui ens les explica, des del començament fins al final; restringint el paper del lector, convertint-lo en un simple espectador, enlloc d’un col·laborador. Amb la qual cosa la literatura perd la seva ineludible condició participativa, dialogal.
Una veritable llàstima, perquè les històries són interessants i atractives i ens parlen amb prou profunditat de les experiències vitals dels seus personatges. I, sobretot, d’aquells esdeveniments o circumstàncies —les coses invisibles— que les condicionen i les determinen. Per això cal confiar que en una propera obra aconsegueixi llimar una mica aquesta necessitat que sembla sentir d’explicar-ho tot i explicar-ho massa; de donar-ho tot fet, de privar al lector del plaer de la descoberta.
Quan hi reïxi, quan uneixi a la seva innegable habilitat narrativa la dosificació del que explica —del que convé explicar—, farem bé de llegir-lo encara amb major atenció.
dissabte, 4 de gener del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.
