D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó (II), Denise Desautels, LaBreu Edicions, Barcelona, 2022

D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó, Denise Desautels, LaBreu Edicions, 2022

Lectures: 6

D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó (II), Denise Desautels

Impressions

El llenguatge que empra —més aviat, reflecteix, atès que prové del seu interior— Denise Desautels a D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó, LaBreu Edicions (D’où surgit parfois un bras d’horizon, Gallimard Éditions) és un llenguatge immediat, intuïtiu —i, per tant, estimulant, excitant (més exactament, pluriestimulant, pluriexcitant. Un llenguatge fragmentari i fragmentat, impressionista: “Es manté en equilibri en les taques d’arbre d’abisme[1]”, (p. 63); “Taques[2]”, (p. 123), “taques de nit[3]”, (p. 181).

Aquest llenguatge nou, aquest altre llenguatge que no admet les regles ni les convencions de l’altre llenguatge, del llenguatge convencional; que les ha de trencar, les ha de superar, les ha de contravenir, de transcendir. Que no admet, que no pot admetre, les convencions —i, encara menys les constriccions— del llenguatge convencional.

Un llenguatge alliberat i alliberador, sorgit directament, que no admet, que no pot admetre els signes de puntuació (“Cavalls gossos infants voltors fins i tot les dones[4]”, p. 113; “Gossos campanes pregàries habitacions d’hotel[5]”, p. 129), l’ordre convencional de les frases o conservar o respectar les normes ortogràfiques o sintàctiques de l’altre llenguatge: “Fressejant, endolant, indignada, la frase que s’adaptaria a l’escorça dels cementiris[6]”, (p. 25); la veu de la mezzosoprano — on alternen vives notes tènues i silencis perforadors[7]”, (p. 33); En la primera lectura del poema — automàtica — en vaig esborrar el segon vers. Els altres van agafar tot un altre sentit aleshores[8]”, (p. 41).

De la mateixa manera que la pintura impressionista no podia respectar les normes convencionals de la pintura, sinó que havia de reflectir —i, en el món de l’art, aquest haver de; aquesta necessitat, és el que estableix la gran, definitiva diferència (més aviat, distinció) entre els artistes i els artesans; entre els que creen art i els que ho intenten— el que veien els seus creador d’una manera més directa, més immediata, més autèntica: “Després una frase. L’e[x]igim[9]”, (p. 25).

La impressió
Oferint, doncs, no pas la realitat —una realitat que, d’altra banda, mai no es pot oferir— sinó la seva impressió. Més exactament, les seves impressions, de la realitat. O el que és el mateix, no tant de la realitat, sinó de la seva visió de la realitat. Una visió plural, diversa, canviant, que s’escapa, que defuig, que ha d’escapar, que ha de defugir, per força, les normes i convencions que la constrenyen.

Aquesta visió, aquest llenguatge, aquest altre llenguatge que permet donar o oferir una visió més directa, més immediata, més intuïtiva. Una visió, un altre o nou llenguatge que, sorgit directament de l’ànima, del diàleg entre el jo i el jo del jo, s’expressa tal com és, tal com ha sorgit —o, si més no, de la manera més similar a com ha sorgit: “La meva intuïció colpeja extravagant — colom que vola i cau — quan torno a cridar bellesa[10]”, (p. 25).

Una manera que, per descomptat, només pot ser, que no pot sinó ser, aproximada, aproximativa, intuïtiva: “El mot cau a l’altra cantó del parabrisa[11]”, (p. 123); “La faedora de poemes ja no sap per on agafar-se[12]”, (p. 113). O el que és, el que només pot ser, el que no pot sinó ser el mateix, metafòrica, poètica, artística. Artística en el sentit més net, clar, radical —i, per tant, més autèntic— de la paraula: immediat, autèntic, alliberat i alliberador.

Si ho volem dir en les mateixes paraules de Desautels, salvífic, salvador. Salvador, per a ella, en primer lloc; per a la dona, en segon; per a totes les dones, en tercer; per a tots, en quart. Tot i que podríem dir que, mentre que per a les dones, per a totes les dones, és salvador, per als homes, per a aquells homes que tenen interès en entendre les dones, és, tot just, purificador: “Vine, acompanya’m, salva’m[13]”, (p. 23); “salva’m quan no hi haurà de debò més estrelles[14]”, (p. 69).

Als lectors
I, en conseqüència, l’únic llenguatge que s’adreça, també immediatament, autènticament, als lectors. Que, sorgit directament de l’ànima, és, també directament, a la seva ànima que s’adreça: “Per bressar cada vegada la meva ànima totes les nostres ànimes[15]”, (p. 113); “ànimes una a costat de l’altra[16]”, (p. 122).

A aquell jo del jo, a aquell jo pregon, més enllà del jo. A aquest jo més íntim, més ocult, més inaccessible que tan sols de tant en tant, en moments o circumstàncies excepcionals, s’expressa o esdevé accessible —de fet, mínimament accessible. I, sempre, a través del llenguatge metafòric, intuïtiu. I, per tant, fragmentari, fragmentat —“una síl·laba després altres mancaven[17]”, (p. 67); la meva frase partida les seves vaguetats de falanges pertot[18]”, (p. 71); “etzibats a trossos dins el fossar[19]”, (p. 129) —, alliberat i alliberador.

L’únic llenguatge que, al seu torn, no tan sols s’adreça, directe i immediat, als lectors, a l’ànima dels lectors, sinó que, suggeridor —en realitat, plurisuggeridor—, l’excita, l’estimula, la provoca, serveix —més aviat, es converteix en— l’esperó o el detonant, en el desvetllador (des-vetllador) de l’ànima dels lectors: “I os — crit i vida — esclatar[20]”, (p. 95); “això s’inflama[21]”, (p. 119).

L’únic llenguatge, doncs, que permet despertar els lectors (les lectores, en primer lloc: “Casa meva. Prohibit als humans mascles avui. A part d’alguns. El meu amor per exemple[22]”, (p, 29) del seu somni dogmàtic.

De fet, més que no pas permetre fa esclatar: “Perquè esclati l’oval del crit i del gest[23]”, (p. 25); “Una boca xiscla[24]”, (p. 51).

Que esdevé, necessàriament (“Creu insensible com ferro que la humanitat hi guanyarà amb el canvi[25]”, p. 31), un crit desesperat: “això crida en la pantalla[26]”, p. 77; “Començo tard a udolar en cada albada[27]”, p. 85.

Que esdevé un “cop de puny a la taula[28]”, (p. 57): “es pensa puny[29]”, (p. 69).

Que obliga (o, almenys, commina) a les seves lectores a desvetllar-se. A les lectores que, en siguin o no (prou) conscients, estan “En espera. De ser salvades[30]”, p. 99.

Comunicació entre ànimes
L’únic llenguatge que permet posar en comunicació les dues ànimes: la de l’autora i la dels lectors. Que permet que els dos jos del jo entrin en contacte, es comuniquin: “la meva ombra enganxada a la teva[31]”, (p. 139). En realitat, no pas els dos, sinó els diversos, atès que l’autora és, només pot ser, una, però els lectors són molts; diversos o, encara més exactament, tots els jos dels jos: “jo jo i tothom[32]”, (p. 70).

I el que és (molt) més important, en entrar en contacte, en comunicar-se, s’entenguin. S’entenguin, per descomptat després —i, només després— d’interpel·lar-se l’un a l’altre; l’un als altres.

No pas, doncs, com es podria fàcilment pensar o argüir un llenguatge buscat, original, nou, innovador o, encara menys, trencador, o el que és el mateix, artificial (i, per tant, inartístic), sinó com l’únic llenguatge possible, en aquestes circumstàncies. En aquesta “inquietud minuciosa i global del món[33]”, (p. 200), en aquest “dia dels infants i dels llops[34]” (Íd.), en aquest “món incessantment tornat a portar[35]”, (Íd.).

Un llenguatge, un altre llenguatge, doncs, no pas volgut, sinó (com tots els llenguatges artístics, veritablement artístics) necessari. Ni més ni menys, doncs, que el llenguatge, l’únic llenguatge que la situació, que el moment vital o existencial de Denise Desautels requeria o (li) exigia.

I, en el món de l’art, de la creació artística, aquest “ni més ni menys”, aquesta necessitat irreemplaçable, obligatòria, aquesta obediència deguda als instint o a la intuïció, a la veu més pregona del més pregon de nosaltres mateixos, ho és tot, és l’autèntica pedra de toc de l’artista (i de la creació artística).

Llegir d’una altra manera
Que li exigia i que en haver respectat ella aquesta seva exigència, al seu torn ens exigirà a nosaltres. Ens exigirà llegir d’una altra manera.

Ens exigirà —ens exigeix, ineluctablement, tan aviat com ens capbussem en el seu poemari— que llegim de manera directa, intuïtiva, alliberada i alliberadora. Ens exigirà que permetem el diàleg entre les dues ànimes, la seva i la nostra.

Que llegim, com ella mateixa ha escrit: amb el cor. Un cor, una interioritat que és, per descomptat, un dels punts essencials de la seva poesia. I, per tant, de la seva existència.

Una existència on el pensament, la reflexió, hi juga un paper fonamental. On, en realitat, tot és objecte de reflexió. Fins un extrem tal que la poeta quebequesa podia dir, com Descartes: “Cogito, ergo sum”. Un pensament que expressa a través de la poesia, de la creació —de fet, recreació (re-creació)— artística, però que prové del més interior del seu interior, que forma part del seu jo més consubstancial: “Pensar ja no em retinc l’alè[36]”, (p. 52); “pensar niu d’esperança[37]”, (p. 90), “Pensar llindar[38]”, (p. 198).

Un paper fonamental però no pas decisiu, atès que, malgrat que el pensament no s’atura mai, sempre acaba sent el cor, la part emocional, sentimental, la que manté la seva preeminència: El meu cor de dona cada matí[39]”, (p. 21); “El pes real del nostre cor amenaçat ajustat a l’alta ressonància dels llibres[40]”, (p. 90), “Ens parteix el cor en quatre la qüestió tensió de l’abisme[41]”, (p. 125), “aquest cor buit[42]”, (p. 139).

Els ulls de l’esperit
O el que és el mateix: amb els ulls artístics, amb els ulls de l’esperit. Que llegim permetent —un permetre’ns que, potser, és més aviat un exigir-nos— que sigui aquest altre jo nostre, aquest jo del jo, el que llegeixi.

Que llegim sense pretendre o voler entendre. Que emprenguem el camí no pas perquè ens hagi de dur enlloc, i, encara menys a un lloc (a cap lloc) en concret, sinó per fer el camí; per veure on el camí ens porta. Més exactament, on portem nosaltres el camí; aquest camí que es va fent, que només es pot fer amb (i en) nosaltres.

Perquè tan sols així, tan sols sense fixar-nos, prèviament (i, sobretot, sense voler forçar) cap lectura o cap interpretació, cap objectiu, podrem entendre, sempre metafòricament, espiritualment, el que puguem entendre.

El que el diàleg poètic, el diàleg entre ànimes ens permeti entendre. Més exactament, que estigui destinat a donar-nos a entendre. Aquest diàleg artístic que és, que només pot ser interpel·latiu. En realitat, co-interpel·latiu ; entre dues direccions: autora lectors / lectors autora.

Un entendre —un intuir, un veure o entreveure, en realitat— que, per descomptat, serà, només podrà ser, una nova interpel·lació o interrogació. O, si ho volem dir d’una altra manera, un entendre que serà el fonament o la base de les nostres noves o posteriors interrogacions o qüestionaments.

Perquè la poesia, l’art, qualsevol art no és, no pot ser, una font de coneixements. Perquè la poesia, l’art, qualsevol expressió artística el que és, el ha de ser és una font d’autoconeixement (auto-coneixement), de descobriment (des- cobriment), de desvetllament (des-vetllament), de revelació.

O el que és el mateix, d’interrogació, de qüestionament. D’interrogació, qüestionament o interpel·lació constant, il·limitada. Si ho volem dir així, un etern retorn a nosaltres mateixos —al més pregon del pregon, al jo del jo, de nosaltres mateixos.

dissabte, 26 de març del mmxxii

[1] « On se tient en équilibre sur des taches d’arbre d’abîme », (D’où surgit parfois un bras d’horizon, Éditions Gallimard, Paris, 2022, p. 154).
[2] « Taches », (p. 225).
[3] « Taches de nuit », (p. 261).
[4] « Chevaux chiens enfants vautours même les femmes », (p. 215).
[5] « Chiens cloches prières chambres d’hôtel », (p. 228).
[6] « Bruissante, deuillante, indignée, la phrase qu’on ajusterait à l’écorce des cimetières », (p. 136).
[7] « voix de la mezzo-soprano – où alternent vives notes tenues et perçants silences », (p 139).
[8] « À ma première lecture du poème – en automate – j’en ai gommé le deuxième vers. Les autres ont alors pris un tout autre sens », (p. 145).
[9] « Puis une phrase. On l’exige », (p. 136).
[10] « Mon intuition bizarrement bat – pigeon vole et tombe – quand je relance beauté », (p. 137).
[11] « Le mot tombe de l’autre côté du pare-brise », (p. 225).
[12] « La faiseuse de poèmes ne sait plus par où se prendre », (p.215).
[13] « Viens, accompagne-moi, sauve-moi », (p. 136).
[14] « sauve-moi quand il n’y aura vraiment plus d’étoiles », (p. 158).
[15] « bercer chaque fois mon âme nos âmes toutes », (p. 215).
[16] « âmes côte à côte », (p.225).
[17] « une syllabe puis d’autres manquaient », (p. 127).
[18] « Ma phrase brisée ses flous de phalanges partout », (p. 159).
[19] « Garrochés en morceaus dans la fosse », (p. 228).
[20] « Et os – cri et vie – éclater », (p. 183).
[21] « ça s’enflamme », (p. 218).
[22] « Chez-moi. Interdit aux humains mâles aujourd’hui. À part quelques-uns. Mon amour par exemple », (p. 138).
[23] « Pour qu’éclate l’ovale du cri et du geste », (p. 136).
[24] « Une bouche hurle », (p. 148).
[25] « Croit dur comme fer que l’humanité y gagnera au change », (p. 138).
[26] « ça crie sur écran », (p. 162).
[27] « Je commence tard à hurler à chaque aube », (p. 178).
[28] « poing sur la table », (p. 115).
[29] « on pense poing », (p. 158).
[30] « En attente. D’être sauvée[s] », (p. 185).
[31] « mon ombre collée contre la tienne », (p. 233).
[32] « moi moi et tout le monde », (p. 159).
[33] « inquiétude minutieuse et globale du monde », (p. 272).
[34] « jour des enfants et des loups », (Idem).
[35] « monde incessamment ramené », (Idem).
[36] « Penser je ne retiens plus mon souffle », (p. 148).
[37] « penser nid d’espérance », (p. 180).
[38] « Penser seuil », (p. 271).
[39] « Mon cœur femme chaque matin », (p. 135).
[40] « Le poids réel de notre cœur menacé ajusté à la haute résonance des livres », (p. 180).
[41] « Nous coupe le cœur en quatre la question tension du gouffre », (p. 226).
[42] « ce creux cœur », (p. 233).