D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó (i III), Denise Desautels
El crit
Acabaré —em forçaré a acabar: hi hauria tantes, tantes coses a dir, encara…— aquestes tres anàlisis consecutives de D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó, LaBreu Edicions, 2022, en traducció d’Antoni Clapés, (D’où surgit parfois un bras d’horizon, Éditions Gallimard, 2022) de Denise Desautels, no fixant-me tant en el com (en la forma, com he fet fins ara), sinó en el què: en el que diu, en el que ha necessitat dir la poeta quebequesa. En el crit interior que la va dur a escriure aquest tan ric i enriquidor poemari.
Un què que, per descomptat, com he assajat d’establir en les meves dues anàlisis anteriors, està íntimament, inextricablement, lligat al com. Perquè, en qualsevol poesia de debò, com en qualsevol creació artística de debò, el com sorgeix, ha de sorgir, només pot sorgir, del què: la forma no és sinó el mitjà que es troba per expressar el què. Més exactament, assajar de dir; la creació artística sempre és un assajar de.
Poemari autoconclusiu
El primer que crec que cal apuntar és que el poemari és autoconclusiu. Autoconclusiu en ell mateix, coherent, harmònic: comença i es clou en ell mateix. Però no pas en l’obra (i en la vida) de Desautels, atès que aquesta obra esdevé un graó més d’aquest seu camí. Un camí, també, coherent, harmònic, immediatament recognoscible. El poemari és un graó, una etapa, si preferim dir-ho així, amb una identitat pròpia indiscutible.
O el que és el mateix, que, malgrat que els poemes que s’hi recullen tenen una procedència tan diversa, formen un tot. Un tot que reflecteix, amb una netedat i una autenticitat impressionant, el moment vital de la poeta. Per dir-ho d’una altra manera, tots els poemes inclosos en el llibre no tan sols mantenen uns lligams evidents entre ells, sinó que s’hi havien d’incloure.
S’hi havien d’incloure perquè, deixar-ne fora algun d’ells, mantenir-los en la dispersió que els va donar naixença, hauria suposat que la visió total, totalitzadora, holística, d’aquest temps de la seva vida, d’aquest veure i viure (veure-viure) el món actual, no seria completa. No seria, almenys, prou completa. Perquè, si no s’hi haguessin inclòs tots, potser no tots “els ulls de l’insomni” s’haguessin tornat “llum, incendi, ferida”, (p. 193).
Aquest moment en que “Tot és allà. Ja”, (p. 43), que correspon a “el pensament d’ara”, (Íd.), i al qual, per tant (i, per força) li ha de correspondre, humanament, però també literàriament aquesta “manera d’atansar-te a l’eternitat actual dels llocs que han cremat i dels incendiaris”, (p. 127).
Aquesta manera, en que es mesclen, indissociablement, “la vida, l’envelliment, l’apocalipsi, l’art”, (p. 167), per donar lloc a un poemari, on, com en (gairebé) qualsevol de debò, com en (gairebé) qualsevol que en mereixi la definició, tant els primers versos com els finals són del tot essencials.
El primer (els primers, en realitat) per avançar-ho tot —o, si no tot, quasi tot: “Un mot. Sol. Per començar. Per l’embranzida. L’accés per l’embranzida”, (p. 21).
Els darrers, per resumir o concloure —i, per tant, i en certa manera, necessàriament, per tornar a començar: “Mostrar-hi embranzida, llengua i constel·lació./ Pensar alt i lliure”, (p. 201).
Inventari
Res més adient, per a aquest poemari, que el seu subtítol: “Inventaris 2012-2016”, atès que, com molt bé afirma Antoni Clapés a la seva introducció, esdevé “una manera de passar comptes d’un breu però intens període de la seva vida”, (p. 9).
Una “col·lecció o inventari”, (p. 117), que, precisament perquè el du a terme en aquest moment, és, només pot ser, un “inventari de les absències”, (p. 24). Caracteritzat per una “Fina negror de tinta de plom dur. Devastadora”, (p. 117).
Les dones
Un inventari que, com tota la seva obra poètica, és, alhora, una “autobiografia”, (p. 171). Una autobiografia de dona, de dona del segle XXI, però —i aquest però és el que atorga al seu poemari tota la seva força (o, almenys, la major de les seves forces), el que el converteix, alhora, en un poemari i, al mateix temps, en més que un poemari; en una obra d’art que, precisament perquè reflecteix el seu temps, però artísticament, transcendint-lo, està destinat a perdurar— no d’una sola dona, no d’ella com a dona, sinó de totes les dones.
Una autobiografia, un inventari del moment que, per més paradoxal que pugui semblar, és una autobiografia compartida. Una autobiografia que, en parlar d’ella, parla de totes les altres dones.
I ho fa, no només perquè recorre a l’obra de moltes altres dones —i aquesta pluralitat i complementarietat és crucial, importantíssima— sinó perquè assumeix en ella la realitat (i, per tant, l’existència, les vivències) de totes. Perquè si l’art, la literatura i la poesia és una mirada (interrogativa) endins, si la poesia és un mirall de paraules encarat amb el més endins de l’endins, la seva mirada reflecteix la de les altres.
Perquè ella no mira, i, per tant, no parla, no escriu per a ella (més exactament, no només per a ella), sinó per a totes les dones del seu temps d’ara: “Ferotges nits universals que es comparteixen amb moltes i la meva, l’aliada íntima, constantment reactivada per les dels altres”, (p .21).
Per totes aquestes dones d’ara que són el producte de tantes —de totes— les dones d’abans. De totes aquelles dones a les quals els homes no els van deixar ser dones, a les què no els van deixar ser elles mateixes.
No ella sola, doncs, sinó totes: “Aviat ha estat una altra cosa. Molt més que no pas una dona sola dona que fuig”, (p. 61). De totes les dones a les què cal reivindicar, defensar i, sobretot, alliberar. O el que és el mateix, impedir que fugin, que segueixin fugint: On desobeir. / On partir”, (p. 49).
Totes les dones
I és per això, perquè “a cadascuna — vista de cara — el terror de totes”, perquè “a cadascuna tots els continents”, (p. 49), que cal que la seva “llengua” (i el seu dir) esdevingui una “referència per a totes”, (Íd.). Que li cal —i, en general, els cal, a totes les dones— “«Viure» com una imatge especular insistent”, (p. 29).
Que ella, tant en el seu viure com en el seu escriure (en el seu escriure, que és el seu viure; en el seu viure, que és escriure) declari: “Heu-me aquí plural. Nosaltres”, (p. 89). Un plural, nosaltres que “amb força que aixeca el que s’enfonsa”, (Íd.).
Que la seva poesia —aquesta poesia que, com veurem, és un crit— sorgeix del més endins de l’endins per dir, en veu alta i clara, “per dir heu-nos aquí”, (p. 83). Per esdevenir, com assenyala el vers de Nicole Brossard que tan justament cita, “una còlera amplificada amb plural femení?”, (Íd.).
Per fer inventari, per donar testimoni del dolor que pateixen, de la submissió a la qual tant de temps han estat sotmeses. Una submissió que els ha impedit de ser qui eren, que segueix impedint que siguin qui són: “No som les que som”, (p. 87). Vers que, no pas per casualitat, es repeteix a la pàgina 122.
Inventari i testimoni que és, sobretot, un crit d’alerta, una crida a rebel·lar-se, a dir prou, a dir “No!”: “Nosaltres salva […] Nosaltres «ens corregeix la vida». Nosaltres — clara consciència còlera de dones […] Nosaltres soques errants voluntàries avancem. Els nostres pits nus per dir no per dir heu-nos aquí”, (Íd.); “una infinita còlera s’arbora. S’obre”, (p. 49).
I, tot plegat, per les dones, sobretot per les dones, però no tan sols per elles, per tothom, perquè és de justícia. I, atès que és de justícia, atès que la sent (i és) una necessitat moral, cal fer-ho, amb ple convenciment: “Creu insensible com ferro que la humanitat hi guanyarà amb el canvi”, (p. 31).
Crit
Un dels elements que li cal per alliberar-se, per poder ser el que ha de ser —que li cal a ella i, per tant, a totes les dones— és dir: “Prou!”. És dir: “Mai més!”. I, per fer-ho, perquè quedi clar, perquè no quedi ni la més mínima ombra de dubte, recorre al crit. A aquest crit que tan bé representa el quadre d’Edvard Munch: “allà on El Crit de Munch es manté clos”, (p. 23).
Un crit perquè és l’única manera de fer-se sentir —i escoltar. Un crit que ha d’esclatar, necessàriament, que no es pot seguir contenint: “Perquè esclati l’oval del crit i del gest”, (p. 25). Un crit, unes frases, que és, més aviat, un “cop de puny a la taula”, (p. 57); “es pensa puny”, (p. 69).
Crit que és un toc d’atenció, un avís, una alerta: “una boca xiscla”, (p. 51). En realitat, l’únic —i l’últim: “Per a quan el darrer broll de xiscle”, (p. 57)— toc d’atenció que els resta a les dones: “botó d’urgència senyal d’avís de socors”, (p. 181).
Un crit d’alerta desesperat, que sorgeix, que no pot sinó sorgir —“L’erigim”, (p. 25)— com a reacció imprescindible a tanta por, a tant de dolor, a tanta foscor: “massa nervis i actualitat esquinçada ben alerta al ple dia de la nit”, (p. 191).
Un crit que és un crit colèric, de desesperació, d’alliberament, de revolta, de regeneració —en realitat, de supervivència, per a (totes) les dones— però que sí és (del tot) necessari, imprescindible, és perquè és portador d’esperança: “El que se’n diu còlera ha empès compacte i fort cap al fons tu parlaves tu eres la meva esperança”, (p. 97). Perquè és l’única “Vital esperança allà”, (p. 193).
(És possible que hi hagi que consideri que faig un ús excessiu, un abús, fins i tot, de les citacions del poemari. És possible que hi hagi que digui que no sóc més que un glossador, per no dir, un glossaire.
Si és així, haig de dir, en primer lloc, que, en general, les citacions il·luminen molt més del que poden dir les meves paraules. Que ens acosten al dir dels autors i autores. Que em permeten assenyalar els mots o els conceptes essencials en cada obra. Mots o conceptes —en realitat, mots que són conceptes— que, en aquest poemari, generós en extensió, són molts i diversos.
En segon lloc, que si ho faig, encara d’una manera més evident en aquesta obra és per deixar constància, per més que sigui implícitament, de la importància que tenen les repeticions. Aquestes repeticions, aquests nous dirs, que, com en una obra musical, conformen l’obra.)
Altes qüestions
Per raons d’espai, no puc entretenir-me, com segurament convindria, en d’altres qüestions importants, qüestions o elements als quals tan sols puc fer una (molt) breu referència, quasi enumerativa. I, per tant, en aquest cas sí, (gairebé) glossadora:
a) La salvació. Aquest poemari conté un poder regeneratiu, salvador, salvífic, per a les dones: “salva’m quan no hi haurà de debò més estrelles”, (p. 69); “sense forrellat salva’m”, (p. 75); “En espera. De ser salvades”, (p. 99); “abraça’m salva’m”, (p. 181),
b) el dolor, els dolors. El dolor fa que la revolta, la salvació sigui del tot necessària, imprescindible: “I de quina manera abordar el dolor? El matí següent al dolor?” (p. 35); “L’amenaça fa via. El buit. Massa pesant per portar. Per tornar a començar”, (p. 105); “Pala i dolor lancinen”, (p. 131), “tatxar dolors”, (p. 193),
c) la ràbia i la por. Com s’ha de poder no ja viure, sinó tot just sobreviure, tenallada per la por?: “Ràbia i por colpejant damunt d’una efervescència de fossars”, (p. 22); “la basarda en l’oval cor”, (p. 53); “Tinc violentament por del que ens pervindrà”, (p. 63); “la meva por saltironeja acarada a aquesta constel·lació de fossars”, (p. 67); “por que batega”, (p. 179),
d) altres arts. Com assenyala Antoni Clapés a la seva introducció, l’aportació o nova mirada d’una vida “està intensament lligada als esdeveniments de les pràctiques artístiques de l’avantguarda”, (p. 10): “la vida, l’envelliment, l’apocalipsi, l’art”, (p. 167); “materials diversos”, (p. 183); “que corre d’una obra a l’altra”, (p. 185),
e) el silenci. Aquest silenci, aquest no poder dir, no ens deixen dir que al llarg de tant de temps s’ha imposat a les dones, i que ara esdevé un aliat de l’art poètica desauteliana, del dir sense (necessitat) de dir: “I el braç silenciós”, (p. 50); “Ferida. / Alguna cosa es plany, sense dir un mot”, (p. 103); “Les immersions i contra-immersions del silenci”, (p. 125); “l’eloqüència muda”, (p. 127),
f) la mà, els braços. Parts del cos de la dona, de les dones —i de la natura— , que, com el silenci, sovint parlen més que no pas els mots: “A l’extrem de la mà esquerra, la resistència dels dits de l’altra mà — a qui pertanyen?”, (p. 23); “d’abisme d’on sorgeix un braç d’horitzó”, (p. 63); “l’arbre a la mà al dit”, (p. 139); “olor de velles mans que a les palpentes cerquen ànima sentit i lloc”, (p. 179),
g) les ànimes. Per bé que és cert que els cossos de les dones també han estat atacats, són, sobretot, les ànimes, el seu interior, la seva espiritualitat, les que més ha sofert, les que cal regenerar o salvar: “cada ànima llampferida, cada ossada escrostonada”, (p. 25); “Gest d’una vivent que explora l’ànima”, (p. 41); “del desert en l’esquena de l’olor l’aire l’ànima”, (p. 75); “bressar cada vegada la meva ànima totes les nostres ànimes”, (p. 113); “Entenebrida per tant de xivarri d’ànimes, fora del desastre, estimar”, (p. 195),
h) els abismes, les alçades. Les dones, per poder alçar-se, cal, abans de res, que coneguin els abismes on segueixen enfonsades: “Primer, davallar. Anar a parar al fons de l’abisme”, (p. 136); “Penetrar-hi […] després remuntar. Enfilar-se”, (p. 25); “Fons d’abisme. Aquest pes de no-res”, (p. 33); “A l’estret al fons d’aquella gorja”, (p. 101); “Lluny de l’abisme”, (p. 153); “Els subsòls del cor”, (p. 197).
Final
Només puc acabar com ho fa Denise Desautels, transcrivint aquest poema tan bell com adient. Amb el poema que, per força, havia de concloure el poemari, (p. 201):
Avui, panteixant, la inquietud minuciosa i global del món. Cada vegada tornar a fugir d’ella — lluny d’un estretor en bucle. Mostrar-hi embranzida, llengua i constel·lació.
Pensar alt i lliure
dilluns, 28 de març del mmxxii
© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)?
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
