El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal

Lectures: 6

El (segon) millor amic de l’home

Les àvies, quan encara explicaven contes a la vora del foc, deien que “Qui no estima els animals mai es no podrà estimar les persones” i aquesta és una realitat obvia, que ben segur compartiran gairebé tots els que han tingut a casa seva algun animal de companyia, que no només s’acostuma a convertir en un membre més de la família, sinó que a vegades semblen ésser més humans que alguns humans.

Segurament és aquesta una de les raons que va dur Bohumil Hrabal a escriure un relat tan aclaparador com El meu gat Autíčko (Autíčko), publicat per Galaxia Gutenberg i traduït amb la seva traça habitual per Monika Zgustova, en el qual els gats són, almenys, tan protagonistes com les persones.

Per poc que es conegui la magnífica literatura de l’autor txec, que ens ha deixat obres de primeríssima categoria, com Una solitud massa sorollosa o Jo he servit al rei d’Anglaterra”, no pot deixar de sorprendre la primera imatge, gairebé idíl·lica que ens ofereix: la d’un escriptor —que més endavant sabrem que és, o fa veure que és, ell mateix— que passa uns dies a la setmana en una casa plena de gats: “Quan cinc gatets venien a ficar-se a les nostres lliteres amb nosaltres, representaven la nostra felicitat familiar” (pàg. 8). I no podem evitar pensar que la història no pot seguir, i, encara menys, acabar, d’aquella manera.

Un pressentiment que sembla confirmar una de les frases inicial del llibre, frase que, no pas per casualitat, s’anirà repetint, com una melodia, o, més aviat, com una mena d’admonició, al llarg de la narració: “Què en farem, de tants gats?” (pàg. 7). Una frase essencial, ja que serà precisament aquest el desencadenant de la trama de l’obra: què succeeix quan allò que sembla ideal —disposar d’una casa lluny de la ciutat per escriure i sentir-se tan estimat per uns animalons tan càlids—, no tan sols deixa d’ésser-ho, sinó que —quan els gats no només li exigeixen massa atenció, sinó que van tenint més i més cadells— esdevé una font de dificultats?

Com reaccionarà, l’escriptor, quan es vegi obligat a abandonar la vida contemplativa, la calmada i solitària existència rural que li havia de permetre crear la seva obra en les condicions més adients, per convertir-se un home d’acció, en algú que es veu forçat a decidir, a implicar-se?

No cometré, per descomptat, la indelicadesa d’avançar res abans d’hora, però sí que indicaré que, tal com era de preveure tractant-se d’un escriptor tan intens com Hrabal, i seguint la tradició de les lletres eslaves, en les quals el component espiritual i moral hi té tanta presència, ni l’argument ni el tema no podien ésser ni simples ni únics.

Ja he dit que els gats són tan protagonistes com les persones, però que, alhora, semblen més humans que alguns humans. I si això és així és, sobretot, perquè, en aquest relat que té molt de faula, són, en veritat, gats i, no obstant, podrien ésser persones: a través d’ells, l’autor ens parla, reflexiona (i, el que és més important, ens fa reflexionar) sobre conceptes tan fonamentals com són els de la culpa, el penediment, l’expiació, la redempció, la salvació, el destí…

I ho fa, i això posa de manifesta la seva colossal grandesa literària, agafant una història en teoria insignificant i quotidiana, de caràcter presumptament individual, que en unes altres mans menys destres podria resultat fútil, i convertint-la en universal, en una mostra tan breu com recomanable de la millor literatura, de la que reflecteix (i analitza) la naturalesa i l’ànima humana.

dimecres 14 de desembre del mmxvi