Els 13 rellotges, James Thurber
L’art en la paraula
No he entès mai gaire la raó per la qual la (teòrica) literatura juvenil hagi de segregar-se de la resta de la literatura, d’aquella que, per comparació, n’hauríem de dir per a adults. De veritat creiem que els joves, sobretot a partir dels 16 anys, han de llegir una literatura especial, feta i adreçada només a ells? Si és així, per quin motiu no creem separacions, també, per a d’altres edats? Caldria instaurar una literatura per a Gent Gran, per exemple?
Per fortuna, sembla que Àtic dels Llibres no creu en aquesta mena de discriminacions, i presenta una de les seves novetats, Els 13 rellotges (The Thirteen Clocks), de James Thurber, traduït per Clàudia Casanova, sense cap mena de discriminació. I, segons el meu modest parer, no és que faci bé, és que fa molt bé, ja que si, en general, catalogar és simplificar i, per tant, reduir, aquest llibre encara es nega més a crits a passar per l’adreçador de qualsevol classificació adotzenadora.
Parlar d’ata obra que la pròpia editorial qualifica com “una faula per a adults i un conte fantàstic per a infants” és un xic complicat, si no es vol desvetllar més que no convindria. Crec que n’hi haurà ben bé prou amb indicar que comença com el prototípic conte a la vora del foc, amb un rei —comte, en aquest cas— dolent, una princesa sotmesa i un príncep alliberador, però que a mesura que avança va distanciant-se de les o bres a l’ús i alliberant-se de qualsevol convenció; essent, doncs, ell mateix; convertint-se en un conte diferent. Però no pas diferent per voluntat d’ésser-ho —voluntat que, en general, acaba esdevenint més una càrrega que no pas un avantatge— sinó perquè l’autor s’hi ha sentit còmode i s’hi ha deixat anar.
En aquest llibre, on la història diu molt, molt més del que ens té, per desgràcia, (mal) acostumats la literatura juvenil, el més important no és pas l’argument (el que hi passa, ni el que ens explica el que hi passa) sinó, per damunt de tot, el llenguatge, la màgia de les paraules. Ho són des del començament, d’una agraïda intensitat poètica, sensitiva, però encara més des que apareix Gòlux, un personatge meravellós i inoblidable, que per ell sol ja mereixeria que el llibre fos llegit per tanta gent com fos possible.
A partir del moment que apareix en escena et roba el cor, només vols saber-ne més i més i, per damunt de tot, escoltar-lo, que torni a fascinar-te amb les seves paraules. Amb les paraules que, combinades amb una imaginació de primera categoria, esdevenen els principals protagonistes de l’obra.
Una petita, deliciosa joia, que palesa de nou com s’arriben a errar tots aquells que segueixen entestant-se a tractar els petits (i mig grans) lectors com si també fos petita la seva intel·ligència i la seva sensibilitat, quan són els que la tenen més desperta i incontaminada; més a punt per ésser llaurada amb les més selectes llavors de l’enteniment humà.
Una obra diferent que encomana el pler de llegir. Si voleu passar una molt bona estona, i descobrir (o redescobrir) l’encís de la literatura, de l’art literària, regaleu-lo i regaleu-vos-el.
dijous, 10 de gener del mmxvii
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
