Sobre traductors i traduccions (al català)

Lectures: 6

Interessant o, més aviat, apassionant —tant que, en alguna ocasió, la passió s’ha imposat a la rauxa—, i d’allò més instructiu el debat sobre traduccions i traductors que encetà Laura Huerga. Com comentava Dolors Udina, i recollia Ernest Riera, per una vegada que es parla bé d’ells…

Tanmateix, malgrat algun (desencertat i injustificat) to fora de lloc, cal trobar-hi el costat positiu —seguint la intel·ligent divisa de Salvador Dalí: “Que es parli de mi encara que sigui bé” (divisa, remarquem-ho, ja que parlem de respecte de textos aliens, que s’acostuma a esmentar incorrectament: substituint el “bé” pel “malament”, amb la qual cosa es perd per complet la causticitat del genial pintor)— i aprofitar l’oportunitat per (tractar de) parlar-ne (amb calma). Agafant, i ampliant, si cal, el suggeriment de Maria Bohigas: “que cadascú citi una traducció recent al català que li hagi semblat notable”.

Té raó Carles Camps Mundó en assenyalar que la funció del traductor és “fer-se invisible”, servint a l’autor a fi d’aconseguir que oblidem que el text estat escrit originàriament en un altre idioma, però precisament perquè aquesta invisibilitat és complicadíssima, és bo saber quins són els traductors que s’atansen més a aquesta impossibilitat: aquells que desapareixen, en llegir les seves traduccions. No pas amb la voluntat d’atorgar-los un protagonisme que entenc que s’errarien en cercar, sinó com a reconeixement de la seva tasca. I, sobretot, per a que, entre tots plegats, puguem oferir una (sempre discutible) guia per a navegants literaris.

És obvi que hi ha traduccions catalanes (i castellanes, i franceses, i italianes i…) poc recomanables, algunes d’elles procedents del llegat noucentista —només cal recordar el nefast “Dickens traduït per Carner és dues vegades Dickens”—, però, potser, més que no referir-nos al passat, és preferible que ens centrem en el present —i en el futur. (Un futur —quimèric?— que inclogués, d’entrada, una nova traducció integral dels clàssics de la Bernat Metge: una col·lecció de literatura antiga que pretén ésser canònica no tan sols exigeix les més acurades traduccions, sinó que hauria de considerar inacceptables les censures o supressions per raons morals.)

Si girem la vista enrere, les possibilitats de debat són quasi infinites, començant per les traduccions —en realitat, versions o adaptacions— de Josep Carner, seguint per les tan igualment lloades en el seu moment de Josep M. de Sagarra (Shakespeare o de Dante, en les seves mans esdevenen unes magnes obres poètiques… sagarrianes!), saltant a les d’Arbonès (que aconseguí acomplir l’exercici circense de “l’encara més difícil”, transformant en feixucs La copa daurada de Henry James i La història de dues ciutats de Charles Dickens), però imitant la dona de Lot, ben poc que avançarem.

Si és relativament senzill convenir que en el passat existien raons —no pas únicament literàries, sinó, sobretot, històriques i polítiques— que facilitaven que les traduccions castellanes fossin (o semblessin) més assequibles, avui en dia les diferències de nivell qualitatiu no existeixen; si més no, no es poden generalitzar.

Si hom vol llegir Proust, per seguir amb dels exemples de l’amic Fulquet, potser recórrer a la traducció de Bofill i Ferro no és l’opció preferible, però tampoc no ho és decantar-se per qualsevol de castellana, quan Viena Edicions està publicant La Recherche en una magnífica i llegidora traducció de Josep M. Pinto. I el mateix podríem dir de Murakami: per quina raó hauríem d’optar per les versions castellanes, tenint com tenim al nostre abast les tan acurades com acollidores traduccions d’Albert Nolla?

O, per cenyir-nos a l’editorial de la Laura Huerga, Raig Verd, si desitgem llegir una obra tan atractiva com Moo Pak, de Gabriel Josipovici, i tenim les dues traduccions al davant, comprovarem que, gustos i motius personals a banda, no hi ha cap diferència qualitativa entre la traducció catalana, obra de Ferran Ràfols, i la castellana, duta a terme per Juan de Sola (aquesta darrera, publicada per Còmplices Editorial). I el mateix podríem dir, si fa no fa, de la resta dels seus títols, no només perquè les traduccions de Maria Rosich o de Julio Grande, de Pere Comelles o de Teresa Matarranz són equiparables sinó perquè tant Mercè Guitart com Joan Ferrarons s’encarreguen al mateix temps de la traducció castellana i catalana.

Un criteri de qualitat que segueixen la major part de les petites i mitjanes editorials que han anat sorgint —Edicions de 1984 (Ramon Monton, Jaume Creus…), Males Herbes (Martí Sales), Viena Edicions (l’esmentat Josep M. Pinto, Miquel Desclot…), Còmplices (Ferran Ràfols, Clara Formosa…), Labreu Edicions (Albert Roig, Miquel Cabal…), Adesiara (Lídia Anoll, Feliu Formosa…), Edicions del Periscopi (Marta Pera…), A Contravent (Miquel Casacuberta…)— i d’altres més antigues que han acostumat a apostar per un criteri de qualitat en les seves traduccions —Quaderns Crema (Carles Miró, Manuel Carbonell…) i Bromera (Anna Casassas, Joan Sellent…), per esmentar-ne només un parell.

Davant d’això, com no ens hauria d’alegrar que una editora faci una crida pública a llegir en català? Millor encara, per què, en comptes d’alegrar-nos-en, no ho celebrem?

Celebrem-ho parlant de traduccions i traductors. Això sí, procurant mostrar-nos més dialogants que no pas assertius i… mantenint les formes, perquè, com sabem molt bé tots els que, amb major o menor encert, naveguem per les aigües imprevisibles de les lletres, les formes, en literatura —i encara més en poesia— són fonamentals: no hi ha fons sense forma; no hi ha forma sense fons.

Publicat al Núvol, el dijous 31 de gener del mmxiii