
Les soixante-quinze feuillets et autres manuscrits inèdits, Marcel Proust
Lliçó de literatura
El primer que es demanarem, més que probablement, davant de Les soixante-quinze feuillets. Et autres manuscrits inédits (salvats per Bernard de Fallois), és què ens hauria de dur a llegir-los?, per quina raó se suposa que ens haurien d’interessar aquests escrits inèdits del gran Marcel Proust que, segons ens indica l’editorial, Gallimard, “étaient devenus légendaires[1]”.
Llegendaris, és clar, per als proustians. Per a tots aquells enamorats de La recherche que no deixen de buscar (noves) oportunitats per gaudir de la (captivadora) prosa de l’escriptor francès. Per tots aquells per a qui la investigació arqueològica sobre les arrels i els fonaments de la seva obra cabdal esdevé no tan sols un goig sinó, també —també i alhora; alhora i també— una passió, una justificació en ella mateixa.
El problema és que aquests són —som: jo m’hi compto— pocs, proporcionalment. Som una minoria dins una minoria. Som els happy few stendhalians.
I la resta, doncs? I a la resta, per què se suposa que haurien de tenir interès en llegir-los? O, més exactament: haurien/ poden tenir interès en llegir-los?
La meva resposta
La meva resposta no pot ser ni més senzilla ni més clar: i tant que sí, que haurien de tenir interès en llegir-los.
No pas —si més no, no pas tant— perquè aquests soixante-quinze feuillets formin part de la gènesi primera d’À la recherche du temps perdu, perquè esdevenen una peça clau per entendre la prehistòria d’aquesta obra cabdal de la literatura del segle XX, per saber d’on venia i com va anar evolucionant, sinó, sobretot perquè són una deu permanent de gaudi literari, perquè la prosa proustiana enamora; perquè llegir-lo suposa adonar-se que, en aquest aspecte, hi ha ben ben pocs autors que s’hi puguin comparar.
Que potser n’hi ha alguns i algunes, comptats amb els dits d’una mà, que s’hi poden acostar —entre ells, una altra mestra de la llengua: Virginia Woolf—, que són capaços d’oferir-nos un gaudi literari o artístic, plàstic, similar.
Ara bé, quan del que es tracta és d’afegir a aquest gaudi o goig la profunditat psicològica o anàlitica, quan del que es tracta és d’emprar la màgia del llenguatge per retratar mitjançant ella l’ànima o la condició humana, quan del que es tracta és de dissoldre bellesa i pregonesa, Proust, si no es queda sol, almenys pràcticament sol.
La grandesa dels detalls
El manuscrit comença amb una molt bella descripció d’un moment: “On avait rentré les précieux fauteuils d’osier sous la vérandah car il commençait à tomber quelques gouttes de pluie et mes parents après avoir lutté une seconde sur les chaises de fer étaient revenus s’asseoir à l’abri[2]”, però el que, segons el meu parer, li confereix una força descomunal, el que el converteix en inoblidable, són aquells petits detalls en que es fixa el narrador per donar-nos, en una pinzellada que d’entrada pot semblar anecdòtica, la imatge i la força dels personatges.
D’aquests personatges que, precisament mercès aquests detalls, esdevenen persones, assoleixen un gran relleu, s’omplen no ja de personalitat, sinó, el que encara és més important, de vida, de realitat. Per provar d’expressar-ho amb major precisió, d’autenticitat, de veritat.
D’una veritat que, sens dubte, té a veure amb la diferència, amb allò que fa únics els personatges; a allò que, en distingir-los dels altres, els permeten ser el que són, els permeten ser ells mateixos.
Així, mentre “mes parents […] étaient revenus s’asseoir à l’abri […] [,] ma grand-mère […] continuait sa promenade rapide et solitaire dans les allées parce qu’elle trouvait qu’on est à la campagne pour être à l’air et que c’est une pitié de ne pas en profiter[3]”.
Perquè els altres, només d’intuir la puja, ja corrien cap a recer, cap a casa, a fi d’evitar els seus inconvenients; en canvi, l’àvia no acceptava sotmetre’s a aquesta limitació, sinó que preferia seguir gaudint del contacte amb la natura, de l’aire lliure: “La tête levée, la bouche aspirant le vent qui soufflait et qui lui faisait dire qu’« enfin on respirait »[4]”.
D’aquesta natura de la que no podia gaudir tancada a casa, de la que tampoc no pot gaudir quan no és al camp.
No explicar, expressar
Tot això, els grans autors clàssics, entesos com a tals tots els anteriors a l’enorme salt qualitatiu del segle XX, ens ho haurien no tan sols explicat, sinó que ho haurien fet amb prolixitat, amb pèls i senyals. Recorrent, si calia, a un llarg trajecte per les arrels biogràfiques del personatge.
Explicant-nos no només la seva vida, sinó la dels seus predecessors. Explicant-nos d’on prové, quines han estat les seves arrels familiars i la seva infància. a fi que poguéssim saber d’on ve i, per tant, qui és, per què actua com actua.
La literatura del segle XX, i Proust com un dels seus més magnes representants, no actua d’aquesta manera: no explica, sinó que expressa.
S’allibera de l’arbre genealògic i ens presenta els seus personatges en el moment mateix, a través dels seus actes, de la seva manera de fer, de pensar o de reaccionar. No ens explica o diu el que fa o el que pensa —i, encara menys, ens informa de les raons que els duen a actuar com ho fan— sinó que ens mostra que fan, que pensen i com reaccionen.
Sense dir-nos-ho, o, almenys, dient-nos-en ben poc, tan poc com és possible, ens diu molt més del que podria dir-nos una llarga explicació: l’àvia no permetrà que sigui el clima —una circumstància exterior; cap circumstància exterior, de fet— qui decideixi per ella què ha de fer o deixar de fer.
Sense haver-nos-ho dit, doncs, mitjançat una pinzellada o anotació ràpida que sembla poca cosa, quasi insubstancial, ens ha dit més sobre el caràcter de l’àvia que d’altres autors en milers de paraules.
Potser no ens n’adonem, però d’aquesta manera la imatge de l’àvia queda, inconscientment, marcada —i, qui diu ‘marcada’, diu connotada: la connotació de llibertat de l’àvia ens acompanyarà cada vegada que faci la seva aparició.
Del particular a l’universal
Qualsevol altre autor —si més no, evitem tan com puguem ser categòrics, la immensa majoria dels autors— segurament s’hauria més que conformat amb aquest encert; amb aquesta anotació que li ha permès dotar d’una indiscutible i incomparable personalitat al seu personatge; amb aquest apunt seu —pres com al natural, com aquell que descriu un de tants fets que succeeixen al llarg del dia— que ens permetrà no tan sols identificar l’àvia tan aviat com tregui el seu nas en noves pàgines, sinó preveure com actuarà.
No, l’escriptor francès ha d’anar més enllà. Ha de fer el salt —més que el salt, probablement, el lligam— entre el particular i l’universal.
I l’ha de fer de la manera més difícil però, també, més rica: aconseguint que allò que és particular —allò que ens ha de permetre identificar, sense possibilitat d’errada, el caràcter de l’àvia; aquell(s) tret(s) distintiu(s) i únic(s) que ens ha de permetre saber que és d’ella i només d’ella de qui es parla o es tracta— esdevingui, alhora, universal.
O el que és el mateix que, fins i tot en la seva individualitat —jo encara diria més: precisament per la seva individualitat— el seu caràcter és universal o univiersable.
Que, per dir-ho en paraules de John Donne, “no man is an island”.
O, més exactament, tots els homes som illes (som únics ens la nostra manera de ser) però la nostra illa, per més que pugui semblar-nos separada o distant de tot, no tan sols és una peça del continent de la humanitat (“No man is an island,/ Entire of itself;/ Every man is a piece of the continent,/ A part of the main”), sinó que cada illa té illes germanes.
Així, en seguir referint-se a la seva “àvia”, ens comenta que: “bien qu’elle n’eût fait que quelques pas et que les allées n’eussent pas eu le temps d’être encore bien détrempées elle avait horriblement crotté sa jupe prune[5]”, un fet que en principi la individualitza, però que la converteix en part de la humanitat tan aviat com tot seguit hi afegeix: “car il est à remarquer que les jambes des personnes qui sont douées d’une imagination ardente, d’un esprit élevé et sans contrepoids d’amour-propre, ne cessent pas un instant, tandis qu’elles se promènent en agitant mille pensées, de ramasser toute la boue des chemins et même semble-t-il plus encore, de la faire remonter rapidement le long des jupes, de la frotter de manière à l’étaler convenablement sur une assez large étendue et d’en éclabousser les parties de la robe ou du pantalon trop éloignées pour être gagnées directement par l’alluvion[6]”.
dilluns, 8 d’abril del mmxxiv
© Xavier Serrahima 2024
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
***
[1] “Havien esdevingut llegendaris”.
[2] “Havien tornat a entrar els preciosos sofàs de vímet sota el porxo ja que començaven a caure algunes gotes de pluja i els meus pares, després d’haver batallat uns segons sobre les cadires de ferro, havien tornat a asseure’s a recer”.
[3] “els meus pares […] havien tornat a asseure’s a recer […] [,] la meva àvia […] continuava el seu passeig ràpid i solitari entre els caminals perquè creia que anem al camp per ser a l’aire lliure i que és una llàstima no aprofitar-ho”.
[4] “El cap alçat, la boca aspirant el vent que bufava i que li feia dir que «per fi es respirava»”.
[5] “malgrat que no hagués fet més que algunes passes i que els caminals no haguessin tingut el temps de xopar-se gaire, ella havia enfangat horriblement la seva faldilla de pruna”.
[6] “perquè cal remarcar que les cames de les persones que estan dotades d’una imaginació ardent, d’un esperit elevat i sense el contrapès de l’amor propi, no deixen per instant, mentre es passegen fent envolar mil pensaments, de recollir tot el fang dels camins i fins i tot sembla que encara més, de fer-lo pujar ràpidament al llarg de les faldilles, de fregar-la d’una manera que el reparteix convenientment sobre un prou bastant àmplia i d‘esquitxar les partes del vestit o dels pantalons massa allunyats per ser abastats directament per l’al·luvió”.
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)