La ruta invisible, Jordi Galli
Saber veure, saber dir
En aquest món nostre on tot cada vegada és més homogeni —sobretot, en el de la literatura, on la comercialitat i la comercialització s’han imposat d’una manera tan devastadora— s’agraeix d’allò més que hi hagi editorials que apostin per autors que aportin una altra mirada.
O el que és el mateix, el que és absolutament ineludible en el món de l’art, que aportin la seva mirada. Que és l’única que compta; l’única que converteix un autor en un autor; un artista en un artista.
La ruta invisible, de Jordi Galli, Quaderns Crema, maig del 2024, és, sens dubte, un d’aquests llibres. Una d’aquestes obres que el seu autor escriu perquè creu que ha d’escriure-la, perquè se sent cridat a escriure-la. I, el que és (encara) més important, que escriu com creu —o sent— que l’ha d’escriure.
Doble necessitat
En aquest sentit de doble necessitat —necessitat d’escriure-la i necessitat d’escriure-la de la manera que l’escriu— em recorda una altra obra que deixa petja: La pell de la frontera, de Francesc Serés. Una obra tan diferent d’aquesta —hi ha algun lloc que, d’entrada, ens pugui semblar més oposat a la Ruta 66 que el Baix Cinca i el Segrià?— i, alhora, tan similar.
Similar perquè, com en aquesta, el que compta més no és el lloc o els llocs que l’autor visita —tot i que, més que visitar, caldria dir que explora o viu— sinó els rius subterranis que creen en els seus respectius autors els lloc i els llocs que visiten. No el que veuen, sinó el que extreuen d’allò que han vist.
Fos quina fos la seva idea inicial, Jordi Galli no recorre l’antiga Ruta 66 com ho faria un turista qualsevol —vull dir, un turista consumista actual, per a qui el que compta més és haver estat a tot arreu i haver-ho vist tot; el que és el mateix: visitar o veure el que s’ha de veure— sinó com un turista dels d’abans.
No pas, doncs, com un turista sinó com un viatger. Com un viatger a qui li importen molt més els paisatges interiors que no pas els paisatges exteriors. Per provar de dir-ho d’una altra manera: per a algú que, si trepitja el(s) paisatge(s) és per intentar veure o trobar-hi el que hi al dessota; per no veure —per no veure, tant— els arbres, les muntanyes o els edificis, sinó les arrels o els fonaments sobre els quals s’han bastit.
Paisatges interiors
Unes arrels, fonaments o paisatges interiors, ocults, sepultats sota allò que és visible, sota allò que es vol presentar, sota de tot allò que s’ha pretès convertir en essència dels llocs quan no és més que artificialitat —si més no, contingència. Que no és més que una aparença que ben poc (per no dir, res) té a veure amb la realitat.
Una aparença que no ofereix als turistes allò que és, sinó allò que esperen que sigui; allò que li han dit que seria o hi trobaria. Allò que s’ha volgut fer creure que era. Allò que ens han repetit tantes i tantes vegades que resulta impossible de no creure que no és.
En el cas de la Ruta 66, un món on l’aparença, l’aparador, els decorats, els escenaris —en acabar de llegir La ruta invisible (un títol que no pot ser més adient), ens adonem que Hollywood no és tan sols a Los Angeles, sinó que (la seva imaginaria) s’estén al llarg de tots els Estats Units— si no ho són tot, ho són quasi tot.
On el que compta, on el que es fa comptar —i, per assolir-ho, qualsevol estratègia és vàlida— és que els turistes surtin satisfets; és oferir als turistes la imatge (exacta) de la Ruta (i, per extensió, d’Amèrica del Nord) que esperaven; la què buscaven, la què han vingut a veure i a trobar.
D’assegurar-se, doncs, que l’Amèrica autèntica és la que diuen els llibres i, sobretot, la que el cinema ens ha mostrat, dit i repetit tantes i tantes vegades.
Per més que això només es pugui aconseguir modificant-ho —de fet, adulterant-ho, falsificant-ho— tot o quasi tot: “Si Amèrica veia les guerres índies com a part del procés de colonització de l’Oest, per legitimar-les el cinema havia de presentar com a adversari tot un exèrcit, per molt pintoresc que fos, i no pas una tribu pacífica d’agricultors o caçadors de bisons”, (p. 156).
Reflexions pròpies
Amb tot, entenc que —sent com és important, si no indispensable— el que atorga a aquesta obra la seva major vàlua no és tant que l’autor busqui els paisatges interiors dels llocs que visita, sinó el fet que, al seu torn, aquests paisatges interiors il·luminin o facin reaccionar els seus propis paisatges interiors.
Que l’acostament als paisatges interiors dels llocs el dugui a reflexionar. Si ho volem dir d’una altra manera, que el viatge sigui, sobretot, interior; que el viatge l’hagi canviat; que el Jordi Galli que va marxar de casa per recórrer la Ruta 66 no sigui el mateix Jordi Galli que és en tornar.`
I que, per tant, els lectors, després de llegir la seva obra, no siguem, tampoc, els mateixos que abans de començar-la a llegir. En una proporció menor, per descomptat: els nostres canvis ens arribaran indirectament, a ell, directament i, per tant, (més) profundament.
És per això que crec que el major encert del llibre no és pas el munt d’informacions suplementàries que ens va fornint —segons el meu parer, més extenses que no convindria, més enciclopèdiques que no convindria: en alguns casos, aquestes informacions ocupen més d’una pàgina— sinó les reflexions (pròpies) que (li) provoquen.
Perquè, de la mateixa manera que qualsevol obra artística és valuosa en la mesura en que reflecteix la manera de veure o la veu de qui l’escriu, també els seus raonaments propis són molt més valuosos (i interessants) que no pas els d’altri: “El Cadillac Ranch […] és un enorme ready-made, encara que estigui a l’aire lliure i no pas en un museu. Un urinari amb la signatura «R. Mutt», quan s’exposa al MOMA, ja no és un urinari. Un cotxe clavat a terra, ¿encara és un cotxe? Deu cadillacs disposats així sens dubte són una altra cosa i, tot i que en puguem reconèixer els elements, el conjunt ja no és de cap manera una simple filera de cotxes”, (p. 49, el subratllat és meu).
dimecres, 8 de maig del mmxxiv
© Xavier Serrahima 2024
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
