Crítica de la raó pura, Immanuel Kant
(primer apunt)
Sense (molt d’)esforç no hi ha recompensa
En condicions normals, espero a haver acabat un llibre per analitzar-lo, per parlar-ne en detall; per donar-ne el meu parer (en)raonat. I, quan ho faig, duc a terme una crítica literària com a tal, acabada i enllestida, que inclogui les meves consideracions i reflexions finals sobre l’obra sencera.
Tanmateix, en una circumstància tan especial —tal i com vaig comentar, en un país sense estat (i, el que és pitjor, sense interès cultural ni científic) com el nostre, això, si no és un miracle, ben poc n’hi falta— com el de la primera edició catalana (integral) de la Crítica de la raó pura (Kritik der reinen Vernunft), d’Immanuel Kant, traduïda per Miquel Montserrat Capella, edició a cura de Salvi Turró i Josep Monserrat i publicada per Edicions de la Universitat de Barcelona, entenc que el que més convé, si el que vull és convidar a la seva lectura (per a la qual cosa em caldrà procurar, en la mesura que això em sigui possible, posar en qüestió l’estigma de la seva absoluta impenetrabilitat) és dedicar-li no una anàlisi, sinó alguns apunts presos tot fent camí.
Apunts no pas a priori —i, molt menys, apodíctics (les meves anàlisis o lectures no pretenen en cap cas reflectir cap veritat i, encara menys, necessària, sinó la meva visió o veritat machadiana)— ni a posteriori sinó en/ des del punt del trajecte on em trobo en cada moment.
Ara mateix, al final de la (prou costeruda) Introducció.
Obrir la porta
Apunts, presos a rajaploma, que no tenen altra (modesta) raó o finalitat que obrir una porta, la de la filosofia, i més en concret, la de la kantiana, que fa la impressió que hi hagi (un gran) interès en mantenir tancada. Si no tancada, almenys entreclosa; tan entreclosa com sigui possible.
Tancada perquè un poder insegur i uns polítics mediocres no hi ha res que temin més que el pensament; el pensament que podria treure’ls el lloc, que podria expulsar-los dels seus (immerescuts) llocs de privilegi; que podria tancar-los la porta als nassos.
Obrir la porta no vol dir més —però també menys, i aquest és el punt essencial— que convidar tothom a acostar-se a la filosofia: “Deixeu que els lectors vinguin a nosaltres. No els ho impediu, perquè el regne del pensament és dels qui són com ells”.
Apunts
Apunts que no tenen altra intenció que convidar o ajudar a llegir la Crítica de la raó pura. Que en cap cas, doncs, pretenen que siguin llegits en lloc de l’obra; de substituir la lectura que ha de fer, ineludiblement, cada persona per ella mateixa.
Apunts que no volen dir en lloc del dir de Kant. Ni dir en lloc del seu dir ni, encara menys, d’aclarir el seu dir o el seu escriure. L’única (possible) manera d’entendre Kant —i, on dic ‘entendre’ cal llegir, anar assimilant, a poc a poc, el que va presentant-nos i explicant— és llegir el que escriu, amb una precisió quirúrgica, el mateix Kant.
Llegim-lo
Perquè el major problema que ha tingut el filòsof de Konigsberg des que va començar a fer públic el seu pensament no ha estat —almenys, no ha estat tant, no ha estat sobretot— la seva dificultat, la seva intricada llegibilitat (i faltaríem molt greument a la veritat si diguéssim que Kant no és difícil i exigent; li faríem un flac favor i ens el faríem a nosaltres mateixos) sinó que, en comptes de llegir-lo, se l’ha interpretat.
El que ha succeït, normalment, és que, davant la seva complexitat o abrubtitat, ens donem per vençuts i, en comptes de seguir-nos esforçant i (re)esforçant, preferim que siguin d’altres el que ens diguin/interpretin el que ell ens diu.
En comptes de fer el que exigeix qualsevol filosofia que en mereixi la designació, en comptes de llegir, una vegada rere l’altra, cadascuna de les seves frases, l’una darrere l’altra, fins que estiguem completament segurs d’haver-les enteses o assimilades, cedim la nostra iniciativa a d’altres.
Però, si no hem estat capaços d’entendre Kant en llegir-lo directament, per nosaltres mateixos, sense interferències, com podem imaginar que tenim alguna (la més remota) possibilitat d’entendre’l a través de la lectura (sempre indirecta, sempre parcial, sempre diferida, sempre mediatitzada i condicionada) d’altres?
Sense defallir
Sí, Kant és difícil, i la Crítica de la raó pura també ho és, i força. Sí, no se’ns donarà si no ens (auto)exigim un gran esforç. Sí, sens dubte. Sens cap mena de dubte.
Tanmateix, si (creiem que) no l’hem entès, en una primera lectura —la qual cosa ens posarà al mateix lloc que a la majoria dels que ho van provar abans que nosaltres, entre ells, alguns dels filòsofs de més anomenada, que duen 250 anys interpretant el que se suposa que va escriure, fent-li dir quasi tot menys el que va dir en realitat— no hem pas de defallir.
El que hem de fer és tornar-lo a llegir, una vegada rere l’altra, fins que, sense que sabem ben bé perquè (però, de fet, per haver-hi esmerçat l’esforç que exigia; l’esforç és l’única art màgica) l’entendrem.
Si més no, començarem a entendre’l, a veure-hi un xic de llum.
Frase a frase
Això sí, cal que tinguem ben present que amb Kant ens succeirà el mateix que quan ens ensenyaven matemàtiques: si no hem entès la primera frase (la suma), si no l’hem entesa perfectament, del tot, ens serà impossible d’entendre la següent frase (la multiplicació). I, si no hem entès la segona, tampoc no entendrem la tercera, la quarta, la cinquena, la sisena…
Com amb les matemàtiques, doncs, la solució no consisteix, mai, en saltar-nos una frase que no hàgim entès bé, confiant que ja entendrem la següent (la qual cosa no s’esdevindrà: per més prolixa que sembli la prosa atapeïda de Kant, res no hi sobra), sinó que consisteix en tornar enrere, tantes vegades com ens ho exigeixi.
Si ens saltem una frase estarem, irremissiblement, perduts. Cada frase és el fonament —el basament[1] (insubstituïble) de la següent, de totes les següents.
A poc a poc
Per més que ens pugui semblar gairebé impossible d’entrada, si no ens saltem cap frase, si les tornem a llegir tantes vegades com ens calgui, anirem avançant. Molt a poc a poc, excessivament a poc a poc —en alguns moments o casos, exageradament o desesperadament a poc a poc— però anirem avançant.
Si ho fem així (si som capaços d’alliberar-nos de la pressió d’aquest món de presses que ens engavanya i ens empobreix, que ens descivilitza i deshumanitza), el premi que obtindrem al final del llarg —llarguíssim, quasi inacabable— procés serà gran, molt gran. Més que gran, majúscul; impagable.
dimecres i dijous, 8 i 9 de maig del mmxxiv
© Xavier Serrahima 2024
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
*
[1] “[…] sembla natural que, tot just abandonat el terreny de l’experiència, hom no abordi de pla la construcció d’un edifici, amb coneixements que no sap d’on ha tret i amb el crèdit que concedeix a principis l’origen dels quals ignora, sense haver-ne assegurat abans el basament mitjançant recerques acurades; per consegüent, sense que, al contrari, hom s’hagi plantejat llargament la qüestió de com l’enteniment és capaç d’arribar a tots aquests coneixements a priori i quin és l’abast, la validesa i el valor que tenen”, (p. 67).
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
