La Princesse de Clèves, Madame Lafayette

Lectures: 19

Una porta oberta

Les vacances d’estiu són, sens dubte, un bon moment per dedicar el temps a allò que més ens apassiona; a allò que fem durant la resta de l’any però no amb la dedicació i la tranquil·litat que desitjaríem i mereixeria. Per exemple, per llegir alguns d’aquells libres que, per una raó o altra —principalment, per falta de prou estones lliures—, no hem pogut llegir quan treballàvem; aquells que, quan els veiem, ens diem: «Ja ell llegiré quan ho pugui fer en condicions» i que, en general, no acabem de llegir mai.

Entre d’altres, els clàssics; les obres que si no ens van obligar a llegir quan estudiàvem, segurament no ens hem plantejat mai recuperar. La Princesse de Clèves, de Madame Lafayette, Flammarion GF, 2009, no és, a casa nostra, un d’aquests llibres prescriptius que tan predisposen a la majoria dels adolescents a no tornar a llegir mai més, però si ho és al nostre país veí del nord. Allí, cau a les mans dels joves, per obligació, en una edat que ni l’entenen ni l’assaboreixen; quan qualsevol proposta d’un adult es converteix en una imposició que cal descartar, immediatament.

Si no vull que a la majoria dels lectors sentin aquesta temptació, cal advertir, abans de res, que tinguin un xic de paciència, en començar el llibre, atès que les primeres pàgines, fins que fan l’aparició dos dels grans protagonistes de l’obra, Monsieur de Clèves i la noia que esdevindrà la seva esposa, són no tan sols (molt) feixugues, sinó que fan la impressió que són del tot innecessàries. Serveixen per situar la història en un espai i en un lloc, en la cort del rei francès, però no tenen una importància cabdal, vist dels dels nostres dies.

Entre d’altres motius, per una de fonamental: si la novel·la segueix vigent després de 340 anys no és pas perquè l’autora tingués l’encert de situar-la en un instant i en un lloc precís, sinó perquè el que ens explica segueix tenint la mateixa validesa ara que llavors; perquè, com succeeix amb els grans clàssics —només cal pensar en les obres de Shakespeare— es poden traslladar a qualsevol època i continuen produint el mateix efecte; perquè ens parlen del que no canvia mai: del cor o l’ànima humana.

Perquè va ésser una de les primeres obres que no tan sols deixaven enrere els grans herois i heroïnes, sinó que posava un èmfasi especial en la psicologia dels personatges; en les raons íntimes que els fan actuar com actuen; que ens els fan conèixer des de dins; que ens permeten entendre les seves accions i reaccions. I Lafayette ho fa amb tant d’encert —i, alhora, amb tanta delicadesa— que, a mesura que anem llegint, anem oblidant que es tracta de personatges i els veiem (vivim i sentim) com a persones.

Com a persones molt i molt similars a nosaltres. I això, tractant-se d’homes i dones que no únicament pertanyen al segle XVIII, sinó que viuen en un ambient aristocràtic que no ens pot resultar més llunyà i més estrany (per ni dir, més antipàtic) no és que sigui difícil, és que és dificilíssim. I en aquest aspecte l’autora se’n surt magníficament. Tant que fins i tot li perdonem alguna situació que se situa tan i tan al límit de la inversemblança —per expressar-ho d’una altra manera, tan necessària per a l’evolució de la trama; tan teleològicament pensada; tan introduïda amb calçador— que fa trontollar la història.

La hi perdonem perquè ens situa tan i tan a prop dels personatges, ens els fa sentir tan familiars, ens hi podem sentir tan identificats que tota la resta passa a un segon terme. I ho aconsegueix, principalment, a través dels diàlegs, que són un dels elements més destacats del llibre, i un dels que demostra dominar amb major precisió, tant que no dubto en afirmar que podrien ben bé servir, si no de model, almenys d’exemple per a tots aquells que vulguin aprendre a escriure’n: no hi sobra ni hi falta res, i transmeten, amb una eficàcia i una eficiència impressionants no només allò que l’autora vol, sinó, el que encara és més important, el sentiments i pensaments dels protagonistes.

Les mostres d’aquesta inusual pregonesa psicològica —que podríem anomenar pre-freudiana (o, si ens volem limitar a la literatura, pre-dostoievskiana)— són molt nombroses, però crec que n’hi haurà ben bé prou amb una de sola perquè el lector se’n pugui fer una idea; amb una que no desvetlli gaire la trama: “Madame de Tournon m’était infidèle, et j’apprends son infidélité et sa trahison le lendemain que j’ai appris sa mort, dans un temps où mon âme est remplie et pénétrée de la plus vive douleur et de la plus tendre amour que l’on ait jamais senties ; dans un temps où son idée est dans mon cœur comme la plus parfaite chose qui ait jamais été, et la plus parfaite à mon égard ; je trouve que je me suis trompé, et qu’elle ne mérite pas que je la pleure ; cependant j’ai la même affection de sa mort que si elle m’était fidèle, et je sens son infidélité comme si elle n’était point morte. Si j’avais appris son changement devant sa mort, la jalousie, la colère, la rage m’auraient rempli, et m’auraient endurci en quelque sorte contre la douleur de sa perte ; mais je suis dans un état où je ne puis ni m’en consoler, ni la haïr.”(pàg. 126-127).

Al costat de d’un encert tan brillant, potser cal fer esment, posant-lo a l’altre costat de la balança literària, del que em sembla el seu recurs més pobre, que consisteix en servir-se de frases evasives quan no troba la manera de descriure el sentiment o la sensació que pretén descriure: “L’on ne peut exprimer la douleur qu’elle sentit…”(pàg. 113); “Aussi ne peut-on représenter ce qu’elle sentit, et le trouble qui s’éleva dans son âme”(pàg. 133); “On ne peut exprimer ce que sentit Monsieur de Nemours dans ce moment”(pàg. 133).

En definitiva, una obra molt més actual del que podríem pensar, que convida a ésser llegida i assaborida amb calma (i sense prejudicis), i que ens obre ben esbatanada la porta a d’altres lectures.

dijous, 27 de juliol del mmxvii