Les lletres catalanes al Liceu
Enguany la Nit de Santa Llúcia se celebra al Liceu, que ens rep amb la seva habitual grandiloqüència, lluint una bandera espanyola que fa patent que no és tan perillós qui colonitza com qui es deixa colonitzar.
Com més m’hi acosto i més van augmentant els vestits negres de preu i les corbates fosques presents per metre quadrat, més em fa la impressió que la festa podrà esdevenir una perfecta metàfora de les lletres catalanes, on l’oripell lluu per damunt de tot, on la forma ha acabat engolint el fons. Certament, hi són tots, però predominen els gestors per damunt dels creadors.
L’escenografia és fantàstica, enlluernadora: quatre plomes d’or, formant les quatre barres sobre un fons negre, presideixen l’escenari. Un magnífic i emotiu joc de llums duts per membres de diversos cors infantils catalans, que beneint-nos amb música i claror, inicien l’acte, en una molt escaient mescla de solemnitat i candor.
Una elegantíssima i moderada Sílvia Bel dóna la benvinguda i cedeix el seu torn a Frederic Roda Fàbrega a fi que presenti el 1er Premi Frederic Roda de teatre, que el jurat ha concedit, entre 54 originals, a l’obra Boira, de Lluïsa Cunillé. L’autora sobta tothom amb el seu breu, brevíssim parlament. «Moltes gràcies!», es limita a dir. Potser és la seva, enigmàtica, manera de queixar-se del poc temps que li han cedit per explicar-se?
Tot seguit Àngel Burgas fa públic el veredicte del 17è premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, gènere que Bel ha definit com “el més difícil de tots”. Correspon a Maria Mercè Cuartiella, per Gent que tu coneixes. L’escriptora agraeix el premi i comenta que els relats estan protagonitzats per personatges molt propers, que ens mostren el tarannà més noble però també el seu costat més fosc, i demostren que no cal crear personatges excepcionals per explicar grans històries.
Després d’un interludi d’un espectacle anomenat “Plecs de llum”, que decuplica almenys el temps que han tingut les guardonades per als seus parlaments, Marc Romera, membre del jurat i guanyador de l’edició anterior, presenta el 56è premi Carles Riba de poesia. Ha estat concedit al poemari Refraccions de l’illenc Hilari de Cara, que mostra la seva alegria per haver-lo obtingut i explica que “és un llibre que retrata les coses que, de tan vistes, de tan viscudes, estan oblidades, com soterrades en un oceà. I un bon dia emergeixen i relaten seqüències de vida, d’amor, de solidaritat, de gaudi i estupor.”
Conclou desitjant que, un cop els catalans i catalanes hàgim assolit la independència, “pensau en els vostres germans del País Valencià, de Ses Illes, de la Catalunya Nord i de tot l’àmbit de la llengua catalana, que, tot seguint el nostre camí, si nos ajudau i nos obriu les portes, arribarem a formar una república independent dels Països catalans.” Declaració que es rebuda amb una poderosíssima ovació.
La presentadora llegeix un fragment d’Incerta glòria del majúscul Joan Sales per introduir el 55è premi Sant Jordi de novel·la. Vicenç Pagès, vencedor de l’any anterior, desvetlla que correspon a L’àguila negra, de Joan Carreras. Aquest, pregonament emocionat, rememora que l’any 1983 el seu pare, “que llavors era editor”, el va dur a la Nit de Santa Llúcia “perquè ho veiés”. “No sé que volia què veiés, però em va causar molt d’impacte. I em vaig prometre que no hi tornaria mai més, mai més, si no era per recollir el Sant Jordi, i aquí estic!”.
Fa una petita sinopsi de l’obra, remarcant que és plena d’entusiasme. I, fent referència a unes declaracions recent a casa nostra del líder de Podemos i rei de la inconcreció, Pablo Iglesias, afegeix: “Ho dic perquè a mi em sembla molt millor un país on els polítics amb idees diferents es poden fer una abraçada, que no un país on resulta que no es permeten les abraçades.” I conclou, enmig d’un ensordidor aplaudiment dels presents que gairebé impedeix de sentir-lo, fent seva la crida de l’Òmnium, l’ANC i altres entitats sobiranistes: “Unitat, urnes i independència!”.
A continuació, Paula Jarrín, membre del jurat, dóna a conèixer el 52è premi Folch i Torres de novel·les per a nois i noies, que s’ha adjudicat a Lluís Prats, per la seva obra Hachiko. En la seva intervenció, també més breu que no seria desitjable, indica que és tracta “d’una novel·la per a nois i noies que parla del gos Hachiko, que va estar-se deu anys esperant el seu amo en una estació japonesa”.
Per la seva banda, Roser Zuñiga presenta el guanyador del 41è premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil, que correspon a Alejandro Palomas per la seva obra Un fill. L’autor sorprèn tothom en afirmar que està nerviós “com un nen de 47 anys”, quan ja fa tant de temps que escriu i amb tant d’èxit, tot i que fins ara només ho havia fet en castellà.
Probablement, la major ovació d’una nit generosa en emocions i ovacions, de clara reivindicació sobiranista, se l’enduen els guanyadors, ex-aequo, del 28è premi Internacional Joan B. Cendrós, l’escriptor gallec Suso de Toro i el periodista francès Henry de Laguérie, per la seva defensa del dret a decidir del poble català.
Després de la concessió del 6è premi Òmnium Cultural de Comunicació, que recau en el programa “30 minuts” de TV3, arriba el torn dels parlament. Muriel Casals aprofita la generosa presència de representants polítics per mostrar la decepció de l’entitat que presideix per la incapacitat d’aquests de mostrar-se a l’alçada de les excepcionals circumstàncies històriques que estem vivint: “Des d’Òmnium Cultural ens sentim perplexos, fins i tot preocupats. Pot ser que guardem tota aquesta feina que hem fet en un calaix?”.
Per desgràcia, ni el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, en el seu llarg, desproporcionat discurs, ni el batlle de Barcelona, Xavier Trias, en el seu, benèvolament força més breu, no són capaços de recollir com convindria el guant, i prefereixen posar l’èmfasi en una retòrica i (massa) genèrica defensa de la llengua i la literatura catalana.
L’acte conclou amb una càlida i entusiàstica interpretació d’“Els Segadors”, corejada per tot el públic dempeus, culminat a ple pulmó pel crit unànime del lema que les nostres acomodatícies i partidistes formacions polítiques fan la impressió de no voler sentir: “In-, Inde-, Independència!”
Molt em temo, tanmateix, que una tan clamorosa, espontània i inqüestionable manifestació de voluntat no farà tremolar ni un xic la bandera espanyola que, sense cap necessitat legal, els mandataris d’El Liceu han decidit mantenir presidint la façana del seu Gran Teatre.
Mentre marxo cap als Ferrocarrils, no puc deixar de recordar aquell article de l’ínclit Félix de Azúa de trenta anys enrere, que afirmava que Barcelona era el Titànic. Com llavors, tampoc avui en dia no es pot pas afirmar que la cultura catalana s’enfonsi en una mar de mediocritat, ans al contrari, la creació artística del país és excel·lent, però potser sí que hem canviat el Titànic per un transatlàntic de gran luxe.
Un transatlàntic de gran luxe on les elits polítiques i els grans gestors culturals ocupen les cabines més luxoses, celebrant amb cava i caviar les grans fites artístiques, mentre, llevat de destacades excepcions, els artistes i els creadors —i els promotors, i els exhibidors, i els editors, i els llibreters i llibreteres…— queden relegats a la intempèrie a coberta, obligats, més que mai, a fer front a pit descobert a les contínues i fortíssimes tempestes que assoten, dia sí, dia també, la mar de sargassos de la cultura catalana.
Mentre no es capgiri aquesta paradoxal situació, podem de veritat seguir somniant en obtenir el país que voldríem?
dimarts, 23 de desembre del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
