La infantesa de Jesús, J.M. Coetzee

Lectures: 6

Una de les definicions més exactes de l’abisme infranquejable que separa un tipus de literatura d’un altre —de fet, la literatura del que no ho és— el vaig llegir en una reflexió que feia J.M. Coetzee sobre un partit de criquet vist per televisió al seu intercanvi de cartes amb Paul Auster, Ara i aquí. Cartes (2008-2011): “¿Per què perdre el temps estirat davant del televisor mirant com juguen tot de joves? […] Visc una experiència (una experiència de segona mà), però no sóc capaç de detectar que em doni res de bo. Quan acaba, no n’he tret res.”

En començar La infantesa de Jesús, (The Childhood of Jesus) del mateix J.M. Coetzee, Edicions 62, 2013, amb traducció de Dolors Udina, et sobta i et sorprèn, no saps gairebé ni per on agafar-lo; no et fas la idea d’on et deu portar, ni de quin sentit té, ni de si has fet bé llegint-lo! «Qui són, aquests personatges? Aquest “nen escanyolit, de cara pàl·lida”, (pàg. 11) i aquest home que l’acompanya, potser “massa gran per fer d’estibador”, (pàg. 21) que han hagut d’aprendre espanyol? Qui són, d’on vénen, què hi fan, on són i, sobretot, per què hi han vingut?», et demanes. I, intrigat, arrossegat per una força irresistible, segueixes llegint.

I, a mesura que vas avançant, que vas sentint-te mínimament còmode en aquest món imprecís i indefinible, impossible d’encaixar en res que coneguis, regit per unes normes d’una lògica incomprensible, t’adones que, si tens paciència i prestes l’atenció deguda —dos dels elements fonamentals per afrontar les obres coetzeeianes— algunes de les respostes se t’aniran responent.. però no totes! Més encara, que al teu davant se t’aniran obrint més i més nous interrogants, alguns d’explícits, altres d’implícits: “Però continuaré preguntant-me: Per què faig tot això? De què serveix?”, (pàg. 130).

Com més t’hi immergeixes, l’estranyesa inicial, en comptes de minvar, com seria d’esperar, augmenta i les preguntes, enlloc d’aclarir-se (del tot), es multipliquen: Què estic llegint? Què m’està explicant? No pretén molt més que no pot abastar? És, de veritat, una novel·la? Hi haig de veure un missatge ocult? Quin? Si és així, per què és tan críptic, tan difícilment accessible? Vols dir que l’autor no escriu, expressament, per a la minoria? Que no vol demostrar que ell sí que pot arribar molt més enllà que els altres?

I t’acabes demanant: no són massa preguntes per a una simple novel·la? I llavors, tot d’una, t’arriba com un enlluernament sobtat, una besllum de claror que sembla esvair un xic la boira dels dubtes. I una nova pregunta les arracona i les supera totes: què no és potser l’objectiu de la literatura —i de l’existència— interrogar-te sobre tot? Què no és l’ésser humà l’únic animal capaç de fer-se preguntes? T’adones que només fent-te constantment preguntes —moltes d’elles sense resposta— aprens, et fas i et situes al món.

Prens consciència que allò no és exactament el que et pensaves, que el quid de la qüestió no és tant entendre on es troben els personatges i el que els succeeix, sinó el que l’autor tracta de transmetre’t. Que l’argument —tal i com adverteix d’entrada el títol— no és tan sols un símbol o al·legoria de la vida d’un noi que no té pare —“No ets el meu pare”, (pàg. 184)—, que ha estat lliurat “a una dona triada a l’atzar”, (pàg. 124), que no és “com els altres”, (pàg. 145), que no tan sols és “intel·ligent, molt intel·ligent”, (pàg. 233), sinó “alguna cosa més”, (pàg. 174), que “vol salvar la gent”, (íd) i pot “fer qualsevol cosa”, (pàg. 250) —i no dic més perquè potser ja he dit massa!—, sinó alguna cosa més.

Per damunt de tot, un missatge o una advertència: Coetzee combat amb totes les armes al seu abast contra la indiferència i la inèrcia, contra l’anar fent; o més exactament, l’anar vivint —“Si la nostra suor servís una causa més alta, seria diferent. Però menjar per viure i viure per menjar… és el que fan els bacteris”, (pàg. 128)—, que, tot i la tranquil·litat que comporta, l’únic que fa, en última instància, és omplir-nos d’un no-res que ens provoca “una sensació de buidor més que no de pau”, (pàg. 83).

Simon, el-pare-que-no-és-un-pare, s’oposa amb irreductible fermesa a la conformitat, al “Ja m’està bé!”, al “No hi ha res que puguem fer per canviar-ho”, a la idea confortadora, però també covarda, que un destí indeterminat hi pot més que no pas nosaltres.

Una acceptació acrítica que no pot admetre de cap manera, ates que la seva concepció heraclitiana de la vida —“No pots banyar-te dues vegades a la mateixa aigua. […] El canvi és la marea creixent. Pots construir barreres, però sempre es filtrarà entre les escletxes”, (pàg. 134)— li impedeix plegar-se de braços i deixar-se dur: “No n’hi ha prou a seure esperant que el destí actuï, […], de la mateixa manera que no n’hi ha prou amb tenir una idea i esperar que es materialitzi. Algú ha de portar la idea al món. Algú ha d’actuar a compte del destí”, (pàg. 124).

Si considerem, doncs, que el propòsit de l’art (i de la literatura) és fer-nos reaccionar i fer-nos arribar un missatge, l’autor de Ciutat del Cap l’assoleix per complet. Ara bé, si entenem que no n’hi ha prou amb que la idea o el missatge sigui intel·ligible, sinó que també ho sigui la trama, haurem d’assenyalar que en aquesta ocasió potser l’autor ha anat un xic massa enllà.

Estem d’acord que en les seves obres la passivitat no sigui admesa, que per assaborir-les com cal sigui necessària la nostra participació activa, que ens les faci gruar, que en endinsar-nos-hi hem d’estar (pre)disposats a posar-hi molt de la nostra part, a coresponsabilitzar-nos del diàleg literari, però sempre com a part d’un pacte, implícit entre ell, l’autor, i nosaltres, els lectors i lectores: que, al final, els nostres esforços siguin degudament recompensats. En definitiva, que en sortim —poc o molt— enriquits.

En aquest cas, tot i el guany filosòfico-moral que n’obtenim, amb tant de símbol inexplicat, al final, més que no pas enriquits, sobretot en sortim desconcertats. Tant que no podem evitar una darrera pregunta: és, realment, això el que cercava Coetzee amb aquest llibre, provocar perplexitat?

dissabte, 28 de setembre del mmxiii