Ja no s’hi valen excuses, PSC

Lectures: 5

Per a qualsevol persona que segueix amb un mínim d’imparcialitat —o, si més no, de desapassionament— el que està succeint a Catalunya els darrers temps, on les posicions de les respectives forces estan tan clares, l’únic dubte que oferia el Debat de Política General de la setmana passada era saber quina nova excusa peregrina s’empescaria el PSC per evitar afegir-se a la resolució per portar la petició d’una consulta al Congrés dels Diputats.

Finalment, l’excusa, que ni ells no es poden creure —i per això s’esgargamellen tant i repeteixen una i mil vegades que s’han “traït” els acords presos i que “se li ha faltat al respecte” a un expresident del Parlament: per mirar de convèncer-se a ells mateixos—, ha estat que calia aprovar, literalment, el document de Joan Rigol, sense fixar dates ni altres condicions. Sense demanar-li, és clar, al mateix Rigol si aquesta forçada interpretació seva era la correcta.

Quan, i ho saben perfectament, el problema no és aquest sinó un altre. O, per dir-ho d’un altra manera, és seu i no dels altres. El problema el tenen dins del seu partit, amb la seva relació amb el PSOE. Per més que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí, no podien votar a favor d’una resolució que els obligaria a mostrar les seves vergonyes, un cop arribés al Congrés espanyol. Allí, no tan sols el PSOE hi votaria en contra, sinó també els seus representants. I quedaria al descobert que la teòrica Tercera Via no se la creuen ni ells. I, en conseqüència, el que els convé, per a no quedar del tot fora de joc, és seguir aplicant la tàctica dilatòria

Algú creu, de veritat, que el PSOE acceptarà, algun dia, quelcom que s’assembli a un sistema federal? Més, encara, s’ho creu, en realitat, el PSC? S’ho creuen, Pere Navarro i els seus?

Si és així, els faig, modestament, una proposta. En comptes d’esperar una, suposada, victòria del PSOE a les properes eleccions espanyoles, per què no s’asseuen, d’una vegada per totes, amb el seus companys espanyols i redacten, conjuntament, un document indicant quines són, amb pèls i senyals, les seves propostes federals i es comprometen a aplicar-les una quan arribin al govern espanyol?

Si ho aconsegueixen, si reïxen a convèncer els Rubalcaba, Bono, Belloch, Rodríguez Ibarra, Guerra, González i companyia —si posen en evidència que el seu antic eslògan (“Fets, no paraules.”) era alguna cosa més que una vàcua promesa—, no només podrem pensar que el que el que ens semblaven excuses no ho eren sinó — fins i tot— que són, de debò, partidaris del dret a decidir.

dilluns, 30 de setembre del mmxiii