A La decadència d’occident, Oswald Spengler exposava la seva teoria, d’arrel biològica, que tant les cultures com els grans imperis que les fonamenten, neixen, creixen fins a la seva màxima esplendor, declinen i acaben desapareixent, per deixar pas a d’altres que prendran el seu lloc —que, a la seva vegada, seguiran un idèntic desenvolupament.
Dave Eggers sembla haver pres aquest principi de la decadència de les civilitzacions com a base d’Un holograma per al rei (A Hologram from the King), Edicions del Periscopi, amb l’acurada traducció habitual de Ferran Ràfols Gesa. Un llibre que ens trasllada “a Jiddah, l’Aràbia Saudita”, (pàg. 13), per acompanyar l’Allan Clay, el seu protagonista, en la seva desesperada i heroica —de fet, més aviat anti-heroica— missió de vendre al rei d’aquell país un revolucionari sistema de comunicació.
Un cop allí, aquest modern Odisseu —que no Prometeu: el foc i la llum de la seva innovació no té per objectiu beneficiar la humanitat, sinó el profit propi— encadenat haurà d’enfrontar-se contra la majoria de les plagués del fagocitador món capitalista (que pretén no tan sols dominar la natura, sinó sotmetre-la a les seves capricioses i arbitràries necessitats) per assajar d’arribar a la terra promesa de la salvació personal; no tant la seva, sinó sobretot la de la seva filla, que, si Alan se’n surt, “estaria molt menys decebuda amb la vida i amb el seu pare”, (pàg. 31).
Per desgràcia per a ell, els nostres temps no estan dominats per un déu omnipotent com Zeus (egoista, interessat, però regit per una certa lògica previsible), sinó pel caos i la imprevisibilitat de les forces del mercat neoliberal, i el rei saudita té més a veure amb el Godot de Sammuel Beckett —“Era el joc del gat i la rata que es jugava a tot el regne”, (pàg. 101); “No tenia ni idea de si tot allò era una broma molt recargolada”, (pàg. 105)— que no pas amb les lleis de l’honor cavallersc, per la qual cosa el seu fat no presenta un pronòstic gaire esperançador.
Una metàfora, doncs, d’aquest món nostre, absurd i mancat de sentit que diagnosticaren els hereus de Søren Kierkegaard, els existencialistes del segle passat: Karl Jaspers, Martin Heidegger i Jean-Paul Sartre; que ens duu de nou als llavis les obres d’Albert Camus, amb personatges desorientats —“vam aconseguir ser tan eficients que vaig acabar sent superflu. Em vaig convertir a mi mateix en irrellevant”, (pàg. 199)— que avancen a les palpentes, tractant de trobar un sentit a una vida —“Hi havia d’haver un motiu pel qual l’Alan era allí. […] per què era viu a la terra?”, (pàg. 69)— que sembla enfonsar-se, sense remissió, més i més en el no-res: “Quina agror, quina assumpció del declivi. […] És el senyal que estàs enfonsat i no pots aixecar-te”, (pàg. 24).
Un món on únicament resta, com a darrera taula de salvació dels nàufrags de l’existència, la voluntat —o, més aviat, la necessitat— de creure dostoievskiana: “Sí que podia! Havia de creure que sí que podia. És clar que podia”, (pàg. 26). Una constatació del que succeeix quan “l’obra de l’home es fa a esquena del món natural. Quan la natura se n’adona, i pot reunir l’energia necessària, esborra de nou la pissarra”, (pàg. 257).
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 28 de febrer del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.
