Quan es parla del conflicte entre Israel i palestina no tan sols resulta més que complicat mantenir una posició mínimament objectiva o equilibrada sinó encara més difícil, i amb major motiu, mostrar-se optimista. Ni tan sols de manera moderada.
Malauradament l’enfrontament armat entre hebreus i àrabs fa vora seixanta anys que dura. I cada vegada sembla més difícil que es pugui arribar a una posició de consens que permeti acabar, per fi, amb els devessall de víctimes que s’han anat produint des de llavors. Com en totes les guerres o conflictes bèl·lics, la primera víctima —tot i que no pas la més important, per descomptat— fou la veritat. O, per dir-ho amb major precisió, la de la realitat.
Provar d’escatir que és, exactament, el que ha succeït —i encara menys tot el que ha succeït— al llarg dels seixanta anys de violència incessant és poc menys que impossible. Per no afirmar impossible del tot. Segurament tant com tractar d’esbrinar qui fou el qui llançà la primera pedra —per dir-ho en termes bíblics. Segons els palestins, la llançaren els israelians; segons els israelians, els palestins. O el que és el mateix, des del punt de vista de tots ells, la culpa i la responsabilitat última va ésser, és —i sempre serà— dels altres.
Sense tenir en compte que tan important, si no més, que saber qui fou el primer que llançà la pedra és saber qui els la posà a les mans. I, sobretot, qui féu que se la volguessin llançar els uns altres… I en aquest punt la responsabilitat dels estats vencedors de la II Guerra Mundial és innegable.
Si el propòsit del nou diàleg de pau impulsat per Obama és seguir la via de l’assumpció mútua de culpabilitats, el camí acabarà, com sempre, en un cul de sac. O el que encara és pitjor, tal i com finiren tots els anteriors: en via morta. En una via morta que omplirà altra vegada en territori en disputa de sang, de patiment i de sacrificis en els dos bàndols. En els dos bàndols que des de fa decennis combaten en aquesta cruel guerra sense quarter oficialment no declarada.
Tal i com demostrà, sense cap mena de dubte, el procés de pau de l’Ulster —si se’m permet parafrasejar la dita de Ghandi—, l’únic camí viable vers la pau és la pau mateixa. Només fent tabula rasa hi pot haver un bri d’esperança. Només essent capaces ambdues parts de dur a terme el sacrifici suprem d’oblidar els greuges de l’altra existeix una mínima possibilitat que s’encengui una feble llumeta al bell mig de la foscor.
Una dolorosíssima opció, la d’oblidar —i el seu ineludible corol·lari, segurament encara més coent i insofrible: perdonar!— que tan sols seran capaços d’assumir i d’acceptar si comprenen que el millor homenatge a les víctimes no és la venjança, sinó el d’evitar que se’n segueixin produint.
dissabte, 4 de setembre del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o
PS: Poc hi podem fer, des del nostre país, però almenys podem aportar-hi el nostre granet de sorra, sobretot aquelles persones —polítics i articulistes— que tenen una projecció publica: fer també tabula rasa dels nostres prejudicis, ja siguin en contra o a favor dels uns o dels altres. En el cas d’algunes destacades personalitats, n’hi hauria prou amb que deixessin d’atiar el foc…
