Els dies difícils, Maria Mercè Roca
Llegir un llibre que t’agradi, un llibre que realment t’agradi, sempre és una sort i un privilegi. Amb major raó quan la major part de les lectures de l’estiu —segurament l’època de l’any més propícia per la literatura— no t’han fet el pes. Algunes per excés (per haver pretès estirar més el braç que la màniga) o per defecte (per oferir poc més que un fil argumental agafat pels pèls).
Un exemple, que paradoxalment podria formar part dels dos grups esmentats, recollint els defectes d’ambdós i negligint les seves possibles virtuts, és Una volta de rosca, de Henry James. Una d’aquelles narracions o novel·les curtes canòniques que sovint es presenten com a imprescindibles però que, almenys segons el meu parer, no és més que un enorme no-res inflat de vanitat escrit amb un llenguatge barroc i feixuc.
Precisament tot el contrari d’Els dies difícils, de Maria Mercè Roca, Edicions Columna, 2005. Una obra rodona —o quasi, com veurem més endavant—, plena de sensibilitat, d’encís i de vida. Una preciosa i precisa novel·la, escrita amb un llenguatge planer i ric a la vegada, que et retorna el gust de la lectura. Una obra d’entrada modesta que ben segur que no formarà part de cap cànon literari, i menys encara de cap d’universal o estranger, però que sens dubte pots recomanar a qualsevol reduint quasi a zero el risc d’errar-te en l’elecció.
No és, per descomptat, cap sorpresa. L’autora és, per mèrits propis, una de les tres o quatre millors novel·listes —i en aquest cas no faig distincions de gènere, malgrat usar el femení— de les nostres lletres. De fet, n’hi hauria ben bé prou amb una sola de les seves obres (Cames de seda) per atribuir-li aquesta posició de capdavantera.
Si algun detall específic caracteritza per damunt d’altres consideracions les novel·les de Maria Mercè Roca és el de la insostenible gravetat de la lleugeresa: les seves obres no acostumen a ésser excessivament generoses pel que a la quantitat de pàgines es refereix, però mai no són simples, esquemàtiques o poc elaborades. Els seus personatges no són gens plans ni d’una sola peça. A la inversa, no poden ésser més plens ni amb una personalitat, una vida i un caràcter més ben definits i justificats.
En el cas concret d’Els dies difícils, als lectors ens resultarà complicat oblidar-nos d’un personatge tan complet, real i contradictori —conformat per aquella confusa i inextricable mescla d’ombres i llums que conformen el trencaclosques de la nostra personalitat— com el de la Joana. El seu record ens acompanyarà una vegada haguem clos la darrera pàgina de la novel·la.
Novel·la a la qual només he estat capaç de trobar-hi un gran però, això sí, un de prou important: un final massa simple, massa perfecte, poc coherentment i innecessàriament feliç, segons el meu parer, que posa en perill la resta de les seves innegables virtuts. Un final que sembla no escaure gens a l’obra que culmina. Com si es tractés d’un vestit fet a mida… per un altre personatge!
Això no obstant, aquest final tan poc conseqüent amb la mateixa obra, no aconsegueix —almenys, no del tot— rebaixar la seva alta, altíssima, qualitat. No evita que ens reforci la idea que la literatura —entenguem-nos, la bona literatura, de fet l’única que mereix d’ésser anomenada així— no té ni ha tingut mai rival possible!
Com a mostra, no em cal més que transcriure un paràgraf de la novel·la, on l’autora combina magistralment fons i forma, idea i paraula. Fins i tot, potser, prosa i poesia:
«No dormo, li diu, al contrari, estic ben desperta, i tinc una estesa de fotos aquí al meu costat. Mira, li explica inspirada, les imatges tenen un instant paralitzat, o congelat, a dintre del paper, però quan les miro, com si els meus ulls cremessin, degoten, sento que alliberen els sentiments empresonats i que els records ressusciten. (…) O sigui, li explica, que amagada en l’estesa de fotos, al darrere d’aquest desgavell sense jerarquia ni classificació, hi ha una mena de narració ordenada; les fotos, que són trossets de vida que pot semblar que no tenen res a veure els uns amb els altres, s’acaben unint (…) I resulta que les fotos, li diu emocionada, que de fet són mudes, acaben parlant i les imatges es converteixen en paraules que expliquen una història, que és la meva i la de la meva família.»
diumenge, 5 de setembre del mmx
© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
