Hi havia una vegada, una vegada hi havia, un estat —o més aviat, un Reino— tant i tant fabulós que era l’enveja de tots els regnes del món, i fins i tot de l’Univers sencer. Tan magnífic i excels que no dubtà en participar en una “guerra preventiva” al costat de les grans potències mundials i que, segons el seu president, Rodríguez Zapatero, era immune a la brutal crisi econòmica que delmava ferotgement els regnes planetaris: “Comptem amb el sistema financer mes sòlid de la comunitat internacional”.
Com sempre —“Aprovaré l’Estatut que surti del Parlament”— hom podia confiar plenament en les seves paraules: el sistema financer espanyol era tan sòlid com el plom… i s’enfonsà tan profundament com aquest metall en el pou de la insolvència i els impagaments. En poc més de quatre dies, la major part de les caixes d’estalvis espanyoles, situades a la vora del precipici, en fallida tècnica, es veieren obligades a agrupar-se i sol·licitar unes més que generoses ajudes publiques per a no desaparèixer.
Entre elles, les que havien estat considerades les joies de la corona, dues de les entitats financeres “més sòlides de la comunitat internacional”, els dos bucs insígnies de “la armada invencible” bancària espanyola: Caja Madrid i Bancaja. Aquells models perfectes de gestió, què, sota el ferri control polític del PP, havien permès donar ales a la seva megalomania, convertint Madrid en un nou país de xauxa i el País Valencià en el Centre Universal de l’Especulació Immobiliària, s’hagueren de fusionar l’una amb l’altra.
No pas perquè tinguessin problemes de solvència, per descomptat, sinó per a oferir una major confiança als mercats i a l’economia espanyola en general. I també, tot i que no es digués en veu alta, per matar dos ocells d’un sol tret: fer la competència a la gran caixa catalana i, sobretot, garantir que el Partit Popular no en perdés el domini polític.
Aparegué llavors el banc entre els bancs, la joia del regne, l’exemple a seguir. Amb tota modèstia, l’anomenaren Bankia i al seu capdavant —amb un sou esplèndid i una jubilació astronòmica—hi situaren Rodrigo Rato, un dels frustrats candidats a succeir el president del regne i una de les autoritats econòmiques més admirades del regne. Al seu davant, un horitzó d’èxits inigualables: donada la seva imponent envergadura, aquell mastodont bancari ni tenia ni podia tenir rival! Què tremolés “La Caixa”! Ara veurien els catalans com es feien les coses! O, per a dir-ho més clar, com feien les coses els espanyols, que eren els que sí en sabien.
No trigàrem a veure-ho: les feren tan i tan bé que no tan sols arruïnaren una bona part dels seus clients —convencent-los que compressin accions de l’entitat (que ben aviat no valien ni la meitat del que n’havien pagat)— sinó que, per a evitar que Bankia esdevingués Ban…KO! —o Ban…knock out, si ho preferim—, calgué que l’estat la intervingués.
Que la intervingués rescatant-la amb la més hiperbòlica injecció de diners públics que s’havia vist mai en aquell regne de les meravelles: almenys 23.500 milions d’euros. O el que és el mateix, per a dir-ho com les nostres àvies: 3.910.071.000.000 de les antigues pessetes. Quasi, doncs, 4 bilions —amb “b” de bandarres— que hauran d’assumir els contribuents, la qual cosa suposa uns 2.000 euros per família.
Perquè, és clar, els serveis públics prescindibles o inútils, com sanitat o educació, poden ésser retallats, però els galàctics sous dels Consellers de Bankia no: que bé que se’ls han guanyats, pobrets!
I “Viva la Pepa… i el PP!”.
dimecres, 6 de juny del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12