A l’ombra de les noies en flor I, Marcel Proust
Les grans obres literàries, les grans de veritat, acostumen a intimidar. Entre d’altres, per un motiu essencial, pel mal hàbit d’associar obra mestra amb lectura obligatòria. És per això que, abans de submergir en el goig de llegir, ens cal alliberar-nos del llast insuperable d’aquesta tan falsa com contraproduent associació, i dir, en veu alta i clara, que els llibres que cal llegir no existeixen. Si llegim Marcel Proust —i on diem Proust podríem dir Goethe, Shakespeare, Dant, Cervantes o Martorell— perquè creiem que l’hem de llegir no tan sols l’estarem traint sinó també a nosaltres mateixos.
Ara bé, si no ho hem de fer per obligació, existeix alguna altra raó per la qual haguem de provar de llegir A l’ombra de les noies en flor (À l’ombre des jeunes filles en fleurs, Viena Edicions, Barcelona, 2012)? O, a la inversa, de veritat suposa, com sovint s’ha reiterat, un cim literari tan inabordable com inintel·ligible? Una sola resposta és possible: ho serà —o, més aviat, ens ho semblarà—, només, si ens capfiquem que ho sigui, si no som capaços d’alliberar-nos del nostre llord bagatge de prevencions.
La seva prosa no és fàcil, però tampoc difícil. Ho és, tan sols, en comparació: habituats com estem a la facilitat —“no gosaria pas afirmar […] que aquells que d’entre els meus col·legues per a qui la llei suprema sembla que és la del mínim esforç no hagin estat trasbalsats en la seva quietud”, (p. 45)—, a la (pseudo)literatura fast read, que evita les subordinades com si fossin una epidèmia, el seu nivell exigent ens aclapara.
La seva escriptura cal assaborir-la més que no pas entendre-la. No ens ajuda tant a aprendre com a aprehendre la vida i el món que ens envolta. Fins i tot podríem dir que agraeix més la relectura que no pas la lectura. Llegida seguida, a voltes algunes de les seves frases interminables —llaurades damunt del la novel·la com meandres d’un riu que es troben i retroben constantment, que conflueixen i reflueixen, talment com una melodia polifònica imprevisible— es fan perdedores, i desorienten. No tant per la seva llargària, sinó per seguir els mecanismes inconscients de la memòria.
Llegir-lo exigeix una certa atenció, un esforç —recompensat a bastament pel gaudi que ens suposa, però un esforç— al qual no estem avesats. En canvi, rellegir Proust és un dels majors gaudis literaris que existeixen. Un gaudi que ens acosta a la poesia, a la gran poesia. A aquella poesia que converteix el llenguatge en màgia. “Una novel·la són paraules”, afirma una autora tan poc proustiana com Mercè Rodoreda al pròleg de Mirall Trencat, i “tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil”.
Doncs bé, si algun escriptor assolí un estil literari tan magnífic com inimitable fou l’autor d’aquesta novel·la. Per a adonar-se’n, només cal rellegir-lo. Agafar qualsevol dels seus llibres, obrir-lo a l’atzar, per qualsevol pàgina, i començar-lo a llegir. En fer-ho, l’embruix de la seva prosa sublim et captiva, et transporta més enllà, et trasllada en un món on el llenguatge és poesia, on la paraula et fascina.
És just per això que si llegim A l’ombra de les noies en flor pel plaer de llegir, no esperant-ne —ni, menys encara, exigint-li— altra satisfacció que la de la fruïció literària que ens brindarà la seva prosa fèrtil, generosa i indeturable, incontinent i incontinguda, sens dubte ho agrairem. Tant que —amb totes les prevencions que convinguin— gairebé li donarem la raó a la faixeta que acompanya el llibre: ens permetrà viure “una experiència literària inoblidable”.
N’estem convençuts, aquest nou tast de la magna obra proustiana —que parla una mica de tot i de no-res, però principalment d’amor i de desamor, de literatura i de creació artística— meravellarà a tots aquells i aquelles que, bo i essent capaços d’alliberar-se dels seus prejudicis, es deixin seduir pel miracle de les paraules. Fins a tal punt que es planyeran amargament que la continuació d’À la recherche du temps perdu —traduïda amb tanta cura com escaiença per Josep M. Pinto— no estigui, encara, disponible a les llibreries.
© Xavier Serrahima 2012
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui, el 31 de maig del 2012
Pàgina 1 Pàgina2
Anàlisis literàries del tots els volums d’À la recherche du temps perdu:
♠ Combray
♣ Un amor d’en Swann
♥ A l’ombra de les noies en flor I
♦ A l’ombra de les noies en flor II
♠ El cantó de Guermantes I
♣ El cantó de Guermantes II
♥ Sodoma i Gomorra I
♦ Sodoma i Gomorra II
♠ La presonera I
♣ La presonera II
♥ Albertine desapareguda I
♦ Albertine desapareguda II
♠ El temps retrobat I
♣ El temps retrobat II
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Plenament d’acord amb la teva excel·lent crítica de 31 de maig de 2012. Espero el segon tom de “A l’ombra de les noies en flor”. Haurem de fer-ho en castellà, d’Alianza Editorial o de Losada? Què en saps? Per cert, no tens res a veure amb Maurici Serrahima, gran proustià? Coneixes el seu llibre «Marcel Proust» la primera edició del qual fou publicada per edicions 62 l’any 1971 ?