(En sentit homenatge al mestre Josep Maria Castellet, recupero la meva anàlisi literària de Seductors, il·lustrats i visionaris. Mercès per tot!)
El de les memòries és un gènere difícil de definir, i més encara de categoritzar. Amb major raó quan pretenen reflectir la vida dels que s’ha conegut i tractat. Quan esdevenen el retrat biogràfic d’aquelles persones amb les quals s’ha compartit el temps que ens ha correspost de viure. Com ja va demostrar de manera palesa Josep Pla, el retrat literari és una mena de calaix de sastre on s’hi pot encabir tot —o quasi tot.
Entre d’altres raons perquè es troba —si més no, es pot trobar— a mig camí entre la biografia i la pura creació literària. Amb l’avantatge que beu de les dues fonts però sense haver-se de constrènyer per força a les seves servituds. Mentre la biografia s’ha de basar fonamentalment en les dades i documents coneguts del biografiat, el retrat permet una major llibertat. Fins i tot una major arbitrarietat: el judici de l’autor hi pot intervenir més que no hauria de fer en una obra biogràfica.
Després d’haver-nos ofert ja mostres de la seva destresa literària autobiogràfica amb Els escenaris de la memòria (1988) i Dietari de 1973 (2007), J.M. Castellet ens obsequia amb una nova prova del seu indiscutible talent narratiu amb Seductors, il·lustrats i visionaris (Biografies i memòries, Edicions 62, 2009). Una obra que conté el més que escaient subtítol de “Sis personatges en temps adversos”. Subtítol que, encara que sigui de manera subconscient, ens recorda a Sei personaggi in cerca d’autore, la més reconeguda peça teatral de Luigi Pirandello.
Una associació que potser no és del tot casual, car si li haguéssim de cercar un títol alternatiu, segurament cap no li encaixaria tant com “Sis personatges a la recerca d’un (amic) retratista”. Perquè, sens dubte, si per algun motiu destaca aquest llibre —si deixem de banda l’innegable atractiu de la seva escriptura— és per l’estimació i l’afecte que evidencia Castellet pels seus biografiats. Un afecte i una estimació que amara totes i cadascuna de les seves pàgines.
Tant que, en certs moments, hom no pot evitar la sensació que l’autor s’hagi alliberat de la necessitat d’escriure’l, d’una mena d’obligació moral envers els seus amics. Tal com si, en certa manera, hagués escrit el llibre que els devia. Aquella biografia que —o potser fóra millor dir-ne retall de biografia— sobre els seus amics que bé es mereixien i encara no s’havia fet. Aquella biografia feta des de dins, aquell homenatge personal que tan sols ell podia fer.
Sense que, cal aclarir-ho d’entrada, aquesta certa sensació nostra —certament subjectiva i, per tant, opinable— de deure complert no suposi, en cap cas, una minva de la qualitat de l’obra. Ans al contrari: malgrat la seva estimació, i segurament a causa de la seva voluntat de retre’ls un homenatge real i complet, no dubta en fixar, negre sobre blanc, alguns dels espais d’ombra —fins i tot de foscor— que caracteritzaren els personatges. Precisament és aquest un dels grans seus encerts, haver escrit un homenatge, però no pas una hagiografia. Com, malauradament, acostuma a ésser tan habitual.
Perquè els seus sis “seductors, il·lustrats i visionaris” són, malgrat el subtítol, més persones que no pas personatges. Persones de carn i óssos, completes i, per tant, contradictòries. O el que és el mateix, imperfectes. Perfectament imperfectes, com som —i hem forçosament d’ésser— totes les persones. Perquè, al cap i a la fi —i preguem que se’ns perdoni tant la contundència de la frase com el teòric oxímoron que suposa—, una persona perfecta no seria més que la més imperfecta de les persones.
A banda d’oferir-nos una nova imatge dels sis retratats (Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix), l’obra de Castellet al llarg de les seves quasi 250 pàgines ens brinda, a tots aquells que no els vam viure, l’oportunitat de compartir amb ells un dels temps més foscos de la nostra història. Uns temps sortosament superats, tot i que les brases encara roents del franquisme segueixin cremant-nos els dits —i l’ànima— dia sí, dia també.
Certament, si algun color tenyeix els retrats dels sis amics traspassats —a més del d’un càlid afecte— és el de la grisor d’aquells anys. D’aquells anys negres de la dictadura on, segons la perfecta definició d’Enrique Jardiel Poncela, “tot el que no estava prohibit era obligatori”. Quan el poder no tan sols era omnímode, sinó tan implacable com imprevisible. En aquest sentit les paraules de Giulio Einaudi sobre el règim de Mussolini (pàg. 108 i ss..) no poden ésser més aclaridores.
Ensems, el llibre suposa no tan sols una mena de catarsi dels records dels mals temps, sinó també de les errades —inevitables— de la joventut. De la joventut que es descobreix i es va fent a ella mateixa, conformant el caràcter i la manera d’ésser que ens acompanyarà al llarg de la resta de la vida. Una joventut que Castellet descriu amb molta precisió amb una frase —“De seriosos no n’érem gens —l’edat!” que, com una magdalena proustiana, ens fa aflorar a la memòria els versos inicials de Roman, aquella tan cèlebre i, sobretot, magnífica poesia de Rimbaud:
On n’est pas sérieux, quand on a dix-sept ans.
– Un beau soir, foin des bocks et de la limonade,
Des cafés tapageurs aux lustres éclatants !
– On va sous les tilleuls verts de la promenade.
Potser és per aquesta raó, per haver-los conegut i tractat de ben joves, que els dos retrats més plenament aconseguits siguin els primers, el de Manuel Sacristán i el de Carlos Barral. En el primer cas, perquè els records de Castellet ens permet descobrir la persona que hi havia més enllà del personatge públic. O, si es prefereix, de l’home que s’ocultava —potser per protegir-se— darrera de la màscara del catedràtic i polític.
En el de Barral, per dues raons. En primer lloc, perquè, com succeeix amb Sacristán, humanitza una figura cabdal a la qual la qual la seva llegenda —atiada per ell mateix— ha tendit més a desdibuixar que no pas a perfilar. En segon, perquè el seu comportament podria servir per caracteritzar el de la majoria de la gent d’aquells temps. Aquells temps denigrants en els quals oposar-se al franquisme significava no tan sols arriscar la pròpia vida, sinó la de tots els que t’envoltaven.
Si la dictadura sobrevisqué quasi quaranta anys fou perquè Carlos Barral —i tants i tants d’altres— no fou un antifranquista sinó, en el millor dels casos, un afranquista. Rebutjava i blasmava el regim dictatorial però no s’hi oposà ni, encara menys, hi lluità en contra. Ni més ni menys, d’altra banda, que la immensa majoria de la població de llavors. Inclosos, cal destacar-ho, la pràctica totalitat dels que, arribada la democràcia, han presumit d’haver-ho fet.
És aquest, doncs, un altre motiu que pot convidar-nos a llegir aquest interessant llibre de J.M. Castellet: refrescar-nos una memòria massa sovint tergiversada. Amb l’avantatge que, com acostuma a succeir en aquest tipus d’obra, tot aprofundint en el coneixement dels retratats, descobrirem al mateix temps la persona que els retrata.
Transcrivim un petit tast de la prosa de Castellet:
«(…) jo, el juliol d’aquell any [1950], tenia molt poques coses a dir, excepte —i crec que no ho vaig fer mai—que m’enfrontava per primera vegada i no pas d’una manera conceptual, sinó quotidiana i real, a la mort. No pas a la meva, certament, més o menys enganyat o satisfet pels aparents bons resultats del pneumotòrax, sinó a la dels altres, amics nous, alguns d’efímers, que desapareixien bruscament de circulació, amb una explicació banal: “La família se l’ha endut per acabar el seu restabliment a casa”. Era, és clar, el restabliment de l’eternitat, que és l’únic veritable.»
Seductors, il·lustrats i visionaris, J.M. Castellet, Edicions 62, pàg. 35
dissabte, 19 de febrer del mmxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499