Seguretat o llibertat?
Per desgràcia hi ha pensadors contemporanis als quals, pel simple fet de no seguir el corrent dels temps, per navegar a contravent, per resultar incòmodes als poder establerts, els fem menys cas del que convindria. Succeeix amb Noam Chomsky, un dels grans intel·lectuals del segle XX, sempre disposat a posar en dubte, amb les dades en una mà i la raó en l’altra, però també succeïa, tot i que per fortuna en menor mesura, amb Zygmunt Bauman, que ens deixà fa ben poc.
Per més que no sigui gens partidari de les reivindicacions a cop d’obituari, no hi ha dubte que potser la seva mort ens pot servir com a al·licient per llegir —o, millor encara, rellegir— la seva obra, per adonar-nos que algunes de les veus que menys sentim, que menys volen que escoltem, en realitat, són, si no les més importants —criteri, aquest, sempre discutible—, si més no, les que ens aniria d’allò més bé tenir presents, si volem, de veritat, estar informats del que passa al món, de com funciona el món on vivim i, sobretot, del que ens depara el futur, si no som capaços de veure-hi clar i de reaccionar.
L’advertència que ens ha fet des de fa un temps Svetlana Aleksiévitx pel que fa a Rússia i els seus satèl·lits, que la majoria hem començat a escoltar des que li concediren el Nobel, faríem bé d’escoltar-la, també, del filòsof polonès, atès que ha estat un dels pensadors contemporanis que més i millor ha estat capaç de fer un diagnòstic de la societat on vivim. Una societat caracteritzada pel canvi continu, per la inestabilitat i la incertesa. O el que és el mateix, segons la seva encertada definició, per la seva liquiditat.
Ho podem constatar en un llibre gairebé imprescindible per a tots aquells que tinguin interès en apartar la mirada una estona de l’omnipresent i quasi sempre unívoca pantalla de la televisió i obrir els ulls, ja no a una altra realitat, sinó a la realitat (en general, oculta o invisibilitzada): Temps líquids (Liquid times), traduït per Raül Garrigasait i publicat per Viena Edicions l’any 2007.
Obra que, des de la primera frase de la introducció —“Almenys a la part «desenvolupada» del planeta, […] es produeixen […] uns canvis d’orientació carregats de conseqüències […] que creen un marc nou i sense precedents per a les opcions vitals dels individus i que plantegen un seguit de reptes amb què no ens havíem trobat abans” (pàg. 7)— ens adverteix que el temps de l’estabilitat, de la perdurabiltat ha quedat enrere i ha estat substituït pel de la fragilitat i la mutació constant, que] el món de la societat de producció ha quedat enrere i ha estat substituïda, sense que en tinguem consciència, per una societat caracteritzada per la constant permutabilitat, i, en conseqüència, per la incertesa.
I la incertesa, el fet de no saber a què avenir-nos i, encara més, no saber el què ens espera, ens produeix inseguretat. I de la inseguretat a la por tan sols hi ha una petita passa; una passa que esdevé, no ja petita, sinó nul·la quan l’enfortiment de la sensació de por i el seu manteniment permeten, per una banda, tenir la població controlada i, per una altra, produeixen rèdits electorals: “En una època en que totes les grans idees han perdut credibilitat, la por d’un enemic fantasma és tot el que els queda als polítics per conservar el poder” (pàg. 26).
I, per si això no fos poc, l’amenaça de la por —degudament utilitzada i augmentada: “tot i que cinc-centes persones van estar detingudes fins a les primeries de febrer del 2004 sota les noves lleis antiterroristes, només en van ser condemnades dues” (pàg. 34)— ha servit de justificació (d’excusa, en realitat) per dur a terme una limitació de les llibertats individuals com mai no s’havia vist abans. El contracte social que, segons Jean-Jacques Rousseau havíem establert amb l’estat ja no serveix, ja que no serveix, ja que els perills devastadors i imminents que ens amenacen són tan greus, ens diuen i tornen a dir, ens repeteixen i tornen a repetir, que ens cal escollir entre llibertat o seguretat.
I, és clar, davant d’aquesta (falsa) disjuntiva, escollim seguretat. I, de la mateixa manera que la primera víctima d’una guerra és la veritat, la primera de la seguretat és l’alteritat, la consciència i, per damunt de tot, l’interès per l’altre. Si volem seguretat, el primer que hem de fer és oblidar-nos de l’altre, del que no és nosaltres, ni és com nosaltres.
No pas perquè l’altre sigui el problema, ni perquè realment suposi un risc per a la nostra seguretat —només cal recordar que tant la invasió de l’Irak com la de l’Afganistan tenien com a objectiu convertir el món en un lloc més segur…— sinó perquè a millor manera d’unir a tots aquells ciutadans d’un estat que ho han perdut gairebé tot i que ja no tenen esperances de recuperar-ho —i evitar així que es puguin revoltar i enfrontar contra els veritables culpables—és convèncer-los que els que tenen la culpa de la seva situació desesperada són els altres, els nouvinguts, (o, millor dir, els que volen venir: els immigrants i els refugiats); o sigui, crear, com a nexe d’unió un enemic comú.
Un enemic comú, “extremament perillós”, no cal dir-ho, que ens odia —sense cap raó, per descomptat— amb tota la seva ànima i que no té altre propòsit que “acabar amb la societat occidental” que ja s’havia fet servir històricament com a boc expiatori des de l’albada dels segles i que, en la seva (teòrica, induïda) condició de bàrbar sense sentiments, no cal considerar —ni, encara menys— tractar com una persona, com un subjecte de drets, sinó com un objecte de condemnes; com algú que convé tenir tan allunyat de nosaltres com sigui possible.
I aquest enemic, com demostra molt bé Bauman al llarg del llibre, no és només exterior —els refugiats (i el que és pitjor, tots els refugiats, fins i tot les víctimes directes del terrorisme que en teoria assegurem combatre) com més a distància els tinguem, millor que millor—, sinó també interior: els rics, els afavorits per la fortuna, s’aïllen en zones de les ciutats fora de l’abast dels indesitjables, darrera alts murs i protegits per sofisticats sistemes de seguretat: “La tanca separa el «gueto voluntari» dels privilegiats dels nombrosos guetos forcats dels desfavorits. Per als que viuen dins del gueto voluntari, els altres guetos són espais on «no anirem». Per als que viuen dins els guetos involuntaris, l’àrea a la qual estan confinats (perquè són exclosos dels altres llocs) és l’espai «d’on no ens és permès sortir»” (pàg. 101).
En definitiva, una obra que ens obre els ulls, que ens fa adonar que, massa sovint, la visió que tenim del món no correspon tant a la realitat, sinó a la imatge de la realitat que els que manen volen que tinguem, a fi d’assegurar-se que podran seguir manant i, sobretot, mantenint la seva posició de privilegi.
dissabte, 28 de gener del mmvii
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
