Elogi de les llibreries de guàrdia
Un dels majors problemes de la literatura a casa nostra és que es publica massa, que es publiquen molt més llibres que no convindria. Tants que, ni tan sols tots els crítics literaris catalans junts seríem capaços de llegir tots els llibres que s’editen en un sol mes en català, si ens poséssim d’acord en fer-ho. Les novetats s’acumulen damunt les taules de les llibreries tan de pressa com desapareixen al cap de ben poc, arraconades per les que les vénen a substituir-les. Com a conseqüència, entre tanta (sobre) producció, són pocs, molt pocs, els llibres que gaudeixen de l’oportunitat d’ésser llegits (i valorats) com correspondria.
Malgrat això —o prcisament per això—, l’aparició de qualsevol nova editorial és una benedicció, per a la cultura a casa nostra. Sobretot, quan el seu propòsit es publicar, en llengua catalana, llibres de qualitat que potser no haurien vist la llum. Tafanejar. Llibreries del món és el primer volum de Més Llibres i ben segur que serà rebut amb les mans ben obertes pels amants de la literatura i, encara més, pels enamorats de les llibreries; per tots aquells que així que entren en aquests temples de la literatura, perden la noció del temps.
Setze —disset, si hi comptem el responsable de l’edició, Henry Hitchings— coneguts (i reconeguts) autors de diverses parts del planeta expliquen què signifiquen per a ells les llibreries i quin ha estat el paper fonamental que han jugat en la seva formació com a escriptors. Una repercussió que ha estat ben diferent per a cadascun d’ells, ja que, per sort, amb els bons escriptors, amb els que creen deixant-se dur pels seus impulsos interiors, amb els que rebutgen el recurs fàcil de la recepta literària, succeeix el mateix que amb la natura: com més rica i diversa és la seva visió del món, millor.
Amb tot, en un punt coincideixen tots, amb el privilegi que suposa que les llibreries llibreries existeixen realment, físicament; amb l’avantatge principal que tenen davant de les virtuals: poder-hi tafanejar, poder-hi descobrir joies ocultes, poder-les convertir en permanents i inexhauribles “gabinet[s] de curiositats” (pàg. 10), perquè “cada llibreria de segona mà ofereix una oportunitat per a la cerca d’un tresor i és plena a vessar d’històries” (pàg. 17).
A través dels textos recollits, prendrem consciència de la importància cabdal que ha tingut per als escriptors de tots els temps comptar amb una llibreria que puguin sentir com a seva, amb una llibreria de guàrdia on acudir quan la seva ànima els reclamava nodriment espiritual; quan necessitaven entrar de nou en contacte amb les veus i les paraules de tots els creadors que els han precedit —amb els que jo en dic els seus germans d’altres temps (i altres llocs); en aquells llocs màgics que, junt amb les biblioteques, els han permès anar ampliant el seu bagatge literari i existencial.
Així sabrem, per exemple, que per a la mare d’Ali Smith, “Invertits en un llibre, els diners no es malgasten mai” (pàg. 34), que per a Andrei Kurkov un dels plaers majúsculs que li forneix la “petita llibreria Bukinist” és la possibilitat de quedar-se “de bell nou mitja horeta més entre els llibres, que viuen una segona o tercera vida” (pàg. 51), que Juan Gabriel Vásquez va a les seves llibreries favorites “per perdre el temps en solitud i, en aquell temps perdut, trobar-hi alguna cosa” (pàg. 78), o que per a Yvonne Adhiambo Owuor en les llibreries que freqüenta “afortunadament […] no tots els llibres estan ordenats alfabèticament, de manera que […] un amant dels llibres pot recrear-se en l’art de deixar-se dur per la pròpia intuïció en la seva cerca de paraules i de mons desitjats” (pàg. 132).
Els exemples, no cal dir-ho, són molts més i iguals d’interessants, tot i que diferents, però entenc que aquest tast és suficient i que han d’ésser els lectors els que descobreixin per ells mateixos la visió que la resta dels autors (Ian Sansom, Sasa Stanisic, Yiyun Li, Alaa Al Aswani, Michael Dirda, Daniel Kehlmann, Stefano Benni, Pankaj Mishra, Dorthe Nors, Iain Sinclair i Jordi Puntí) tenen sobre aquests paradisos de les lletres.
La visió de l’autor de Maletes perdudes la sentirem, per descomptat, molt més propera i ens resultarà molt entranyable, ens emocionarà i sorprendrà alhora. I, precisament per aixo, prefereixo no fer-ne cap comentari, ni el més lleu, a fi de no privar els lectors del goig de la seva descoberta.
L’obra ens brinda un darrer avantatge addicional de primera categoria: llegir els seus articles constitueix, al mateix temps, una magnífica, incomparable, presentació de tots aquests autors i ens convida a llegir-los. O, més exactament, a fer-ne una tria, ja que els seus textos els defineixen perfectament i alguns potser no ens faran el pes: segons el meu modest parer, tant Sinclair com, sobretot, Stanisic estiren el braç (molt) més que la màniga i mostren un excés de vanitat gens recomanable. Ens convida, doncs, a entrar en contacte, amb escriptors que potser desconeixíem o coneixíem poc i a quedar-nos amb els que més ens convencen i agraden, afegint-los als que (creiem que) faríem bé de llegir.
dimarts, 13 de juny del mmxvii
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
