Els malèvols i voraços nacionalistes catalans i bascos no tenim altre objectiu en la nostra pobra i pagesívola existència que destruir la unitat del Regne d’Espanya. A banda de tenir l’eterna i infausta mania de no voler deixar costat les nostres llengües perifèriques, de caràcter local –tan allunyades de la sublimitat de les llengües comunes i universals…! – no fem res més que pensar, nit i dia, en com ho podrem fer per desvertebrar l’Estat espanyol. No cerquem ni hem cercat mai cap altra fita: posar setge i destruir la Gran Nació espanyola, que tan comprensiva, integradora i acollidora s’ha mostrat sempre!
Davant d’aquest irredempt propòsit nostre, d’aquesta voluntat destructiva nostra, no és d’estranyar que els nacionalistes espanyols (perdó, els demòcrates espanyols: que mai no són nacionalistes…) intentin defensar-se com bonament poden. És natural, per a evitar els progressos irreversibles i catastròfics del mal no hi ha altra solució que imposar el bé. No hi pot haver res més lògic que els desvalguts espanyols de bé es defensin amb dents i ungles per a impedir la evident voluntat genocida de catalans i bascos…
Al llarg dels segles, com a mínim des del Decret de la Nova Planta, en tenien prou amb recórrer a la força i la imposició militar. Fins el general Franco va haver de sacrificar el seu connatural caràcter humanitari i convertir-se, en contra de les seves creences pregonament democràtiques, en dictador per a evitar els excessos d’una república convertida en l’encarnació del mal i de la perversió: calia combatre amb tots els mitjans a l’abast, la pèrfida combinació entre els comunistes, els ateus i els nacionalistes. SI calia sacrificar-se per a evitar el triomf del mal, el bon home se sacrificava…
Des de la fi dels seus quaranta anys de pau, només l’insigne Tejero va veure clar que tampoc no era cap drama fer ús de les forces armades per a recobrar l’ordre natural de les coses. Si catalans i bascos demanaven allò que no els corresponia, la solució era treure els tancs al carrer i recobrar l’status quo de tota la vida: aquella Una, Grande y Libre que havia convertit els espanyols en un dels més grans imperis que mai havia conegut la història… Aquell imperi gloriós on mai no es ponia el sol.
Des de llavors, han aprés que ja no cal que l’exèrcit surti de les seves casernes, per a garantir la indissoluble unitat de la nación española. Si més no, mentre no sigui imprescindible… Davant de les noves temptacions sobiranistes de les províncies rebels, per a fer front els ànsies insaciables dels satànics nacionalistes basc i català, sempre poden recórrer al més sagrat dels texts sagrats: la Constitució espanyola.
En aquesta Carta Magna els nacionalistes espanyols hi han trobat el seu Sant Grial. Fins i tot aquells que no la van votar, s’hi aferren amb ungles i dents. Amb els anys, han aprés que només han de preocupar-se de seguir tutelant el nomenament dels membres del Tribunal Constitucional, per a que tot segueixi atado y bien atado. Mentre ho puguin fer, tot seguirà sota control. Que Euskadi pretén fer un referèndum? Què Catalunya ha aprovat per un amplíssim marge un nou Estatut? Tranquils, companys, tranquils: la sagrada Constitució ens salvarà!
dimarts, 9 de desembre del 2008
[download#283#image]
