Al representants del govern espanyol la crisi els va agafar del tot desprevinguts. Fins a tal extrem que ni tan sols s’atrevien a anomenar-la. Com si es tractés d’un joc de nens petits – en una mala imitació dels companys de Harry Potter, que temen de dir el nom del Senyor del Mal – van anar cercant subterfugis i més subterfugis (desacceleració, aturada del creixement econòmic…) per tal d’evitar pronunciar la paraula. Amb la privilegiada visió de futur que tenen, devien creure que n’hi hauria prou de negar la realitat per a que desaparegués…
Des de bon inici, van quedar descol·locats i qualsevol moviment de l’economia mundial els agafa al contrapeu. Cada vegada que decideixen aplicar alguna mesura concreta per tal d’evitar els efectes de la crisi es veuen superats pels esdeveniments. Segueixen anant una passa, com a mínim, enrere de la crisi. Les seves polítiques per a combatre-la no es podien haver demostrat menys efectives.
La seva primera i brillant solució –més pròpia, tot cal dir-ho, d’un govern liberal que no pas d’un de socialista… – fou ajudar les entitats bancàries. Considerant que gran part del problema es devia al bloqueig del préstec interbancari, van decidir que calia concedir-los finançament. Solució que, vista en perspectiva, ben poc ha resolt: la crisi segueix prenent empenta i no sembla voler aturar-se ni admetre medicines caducades ni pedaços. Les seves sapientíssimes propostes no han pogut evitar la sagnia constant d’aturats i d’empreses en fallida.
Després de convocar algun nou Comitè de Savis, fa quatre dies anunciaven una nova fornada de mesures pensades per a combatre la crisi galopant que patim. Per fi es deixava de banda els grans bancs i es pensava en els ciutadans de carrer: preveient ajuts per a les famílies i per als aturats que han de fer front al pagament de les seves hipoteques. Algú, dins del PSOE, havia recordat que a les seves sigles hi constava l’essa de socialistes…
Tanmateix, potser ha arribat el moment de que recuperin la lletra “o”, que hauria de significar “obrero”, no? Potser seria l’hora de que Pedro Solbes mirés en xic més enllà de la meseta i exportés alguna mesura que posi de manifest les teòriques diferències entre el PP i el seu partit – si més no, a nivell econòmic, ja que pel que fa a qüestió nacional són com cosins germans…
No li caldria sortir d’Europa, per a trobar-hi un bon exemple. En concret, hauria de mirar cap al Regne Unit, on el ministre d’economia va aprovar la setmana passada un paquet de mesures excepcionals destinades a estimular l’economia. Alguna d’elles, pensades per a reactivar directament el consum, com la reducció del Vat o Iva del 17’5 % al 15 %, que permet que el preu final dels productes sigui més baix.
Ben cert que aquesta rebaixa no la pot aplicar el govern espanyol per ell sol, ja que depèn de la Unió Europea, però bé podria imitar la segona gran idea d’Alistair Darling: augmentar del 40 % a 45 % el tipus màxim del impost sobre la renda dels contribuents que tinguin guanys per sobre de les 150.000.- lliures (176.400 euros). A banda de dur a la pràctica una política més d’acord amb els – teòrics – principis del seu partit, el govern Rodríguez Zapatero s’asseguraria de que no fossin només els que disposen de menys recursos els que acabin patint els efectes de la crisi…
Cert és que el president espanyol va prometre, en campanya electoral, no augmentar la pressió fiscal… Ben cert…, però bé caldrà que s’hi esforci una mica, si no vol deixar una promesa per incomplir!
dimarts , 2 de desembre del 2oo8
[download#262#image]
