No pot ésser més trist que en aquests dies en els quals Catalunya inicia el seu nou camí, aquell que ens ha de dur a decidir què volem ésser, una persona tan sincera, honesta i accessible com és en Pere Navarro —els egarencs, de més lluny o de més a prop, en podem donar constància— no només no sigui capaç d’adonar-se de per on bufen els vents de la història, del lloc on s’ha situat la centralitat política que durant tant d’anys ha compartit el PSC amb CiU, sinó que, en comptes de defensar el seu parer amb arguments, facin servir —del tot irresponsablement— la por gairebé com a únic recurs.
El mateix no-argument que els socialistes han emprat en els darrers temps per a les seves (no)campanyes electorals —si no vols que el satànic PP faci estralls, vota’ns a nosaltres—, ara l’esgrimeix contra tots aquells que entenen que els dos grans partits espanyols, PP i el seu PSOE, han clos les portes per sempre més a una integració harmònica de Catalunya a l’estat espanyol: res d’Estatut, res de llengua vehicular a l’ensenyament, res d’un més ajustat reequilibri econòmic entre nacionalitats.
Atiar la por no és més que una palesa assumpció —i reconeixement— d’inseguretat, de la incapacitat de convèncer mitjançant els propis arguments. Afirmar —traduïm —, com ho féu ahir davant el Comitè Federal del PSOE que “tenim un President a Catalunya que ha votat si en una consulta independentista en una deriva sobiranista que duu a Catalunya a un enfrontament civil de conseqüències incertes i alarmants” és, a banda d’una falsedat flagrant, pretendre jugar amb foc. O, més aviat, jugar amb un bidó de benzina al costat del bosc. Per fortuna, el bosc social català és immune al foc —i, amb major raó, als piròmans.
Si alguns encara dubtaven de la capacitat de Navarro d’interpretar amb criteri la realitat actual de la societat catalana, aquesta declaració seva serveix per a esvair qualsevol ombra de dubte: la seva Catalunya virtual i la de la immensa majoria de la població no tenen cap mena de contacte —sortosament! D’enfrontament civil, i menys encara de “conseqüències incertes i alarmants” ni n’hi ha hagut, ni n’hi ha, ni mai no n’hi haurà, a la nostra terra.
No hi ha “enfrontament civil” perquè, per més que alguns ho hagis pretès, mai no han existit dues catalunyes, sinó una sola, tan plural com enriquidora. Res més cert que “català és qui viu i treballa a Catalunya”, amb absoluta independència de qualsevol altra mena de circumstància o consideració. Com a mostra, una evidència, que sembla increïble que el secretari general socialista no recordi: quants països al món han tingut la generositat de comptar amb un President no nascut al seu territori?
Tan difícil és, de veritat, entendre —o, més exactament, reconèixer— que el creixement indeturable del sobiranisme no depèn pas de cap President amb voluntat guerra-civilista (amb major raó quan ha optat per no assistir a la manifestació de demà a fi de deixar constància que és el President de tots els catalans i catalanes, tant els que hi estan a favor com els que no), sinó del capteniment centralista, unificador i unitarista dels dos grans partits que han governat els darrers anys, sovint amb el suport del PSC, l’estat espanyol?
Tan difícil és d’entendre —o d’assumir— que la pràctica unanimitat de la població catalana, tant els que participaran en la manifestació a favor de “Catalunya, nou estat d’Europa”, com els que no, acceptaria de bon grat el que decidís la majoria dels catalans i catalanes en un referèndum que plantegés la possible independència? Que, fos quin en fos el resultat, d’“enfrontament civil” no n’hi hauria cap —si més no per part catalana?
Amic Navarro, no creus que el que menys necessita la societat catalana en aquests moments és que el líder d’un dels seus partits cabdals al·ludeixi —si no conciti— a la confrontació? No et sembla, company, que no és tan sols un símbol més que obvi de feblesa, sinó més que lamentable —i el que és pitjor, perillosíssim— convertir la fal·làcia i la por en l’únic (no)argument polític?
dilluns, 10 de setembre del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat
Publicat a Nació Digital, l’Onze de Setembre del 2012