Un dels defectes més mesquins que tenim els catalans i catalanes és el d’acusar de feixistes amb massa facilitat als tertulians d’algunes cadenes de ràdio i televisió espanyola. Mesurats, educats i diplomàtics com són els membres de la caverna mediàtica no s’entén com se li pot acudir a algú acusar-los de feixistes… L’exemple recent d’Alejo Vidal-Quadras no pot ésser més evident: què té a veure el totalitarisme de dretes amb l’ús innecessari i indiscriminat de la força?
Amb el ministre Wert, tres quarts del mateix: què va dir, el bon home, que fos tan greu? Simplement que “nuestro interés es españolizar los alumnos catalanes”. Al capdavall, la seva no podria ésser una actitud més altruista, car no cerca un profit personal sinó aliè: dur als maltractats i adoctrinats alumnes de casa nostra pel bon camí, tot separant-los del paganisme demoníac del nacionalisme català. O el que és el mateix, els ofereix la possibilitat de deixar enrere la petitesa provinciana de Catalunya i integrar-se en la grandesa sense límits de l’estat espanyol, que és l’admiració i el paradigma del món sencer. Què més voldrien, els alemanys, que tenir el privilegi diví que els espanyolitzessin!
Amb la nostra habitual mala fe —que és producte de l’enveja que ens produeix la seva indiscutible superioritat moral, cultural, intel·lectual i científica; la seva eterna condició de vigies d’Occident— ens hem afanyat a comparar-lo amb les forces antidemocràtiques que es rebel·laren contra la República. Així l’escriptor Joan Carreras ha recobrat un acudit que publicà l’humorista Goñi a L’Esquella de la Torratxa el 5 de març del 1937. En ella un gras general feixista atia la fúria dels seus soldats exposant-los una de les raons essencials de la seva guerra santa: “Vamos a españolizar Cataluña!!!”
Però, és clar, un acudit sempre és un acudit, i ha d’exagerar per a fer riure, no? Allò d’espanyolitzar devia ésser una manera de dir… Imaginem, és clar, que es deu tractar d’una pura casualitat, una coincidència sense més importància: els demòcrates de dreta espanyols del segle XXI i els militars que feren esclatar la Guerra Civil no tenen res a veure… Els uns eren antidemòcrates; els d’ara, demòcrates de tota la vida.
Al cap i a la fi, les declaracions de Wert no es poden equiparar en cap moment amb cap de les normes fonamentals del franquisme —pregonament arrelades en aquells que “en heroica cruzada han luchado contra enemigos de la religión, de la Patria y de la civilización crsitiana”—, i menys encara en el que a sistema educatiu es refereix.
Així, un dels “Ventiséis puntos” de la FET de las JONS d’abril de 1937, establia, en el seu apartat d’Educación nacional-religión: “Es misión esencial del estado, mediante una disciplina rigurosa de la educación, conseguir un espíritu nacional fuerte y unido y instalar en el alma de las futuras generaciones la alegría y el orgullo de la Patria”.
Per la seva banda, el “Convenio sobre universidades y estudios eclesiàsticos”, redactat a Madrid el 8 de desembre del 1946, “festividad de la Inmaculada Concepción, Patrona de España”, explicitava, al seu article 6: “El estudio de la lengua, literatura, geografía e historia de España será obligatorio en los seminarios… y las autoridades eclesiásticas cuidarán de que en la enseñanza de estas disciplina se inculque el más acendrado sentimiento patriótico español…”
Igualment, el Libro de España, escrit per l’any 1928 per Miguel Primo de Rivera i imposat per la dictadura franquista com a obligatori a les escoles, informava que el seu objectiu era ésser “un compendio atractivo y apologético de todo de cuanto de ella deben conocer sus hijos para amarla con vehemencia y lucidez”.
divendres, 12 d’octubre del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat
Publicat a Nació Digital, el 13 d’octubre del 2012