En saber que l’article d’en Salvador Oliva Jo acuso ha estat el més llegit d’entre tots els que s’han publicat al Núvol sobre allò que hem convingut a anomenar el “cas Garolera”, em sacsegen dues sensacions contradictòries.
La primera, l’alegria de comprovar que, en aquest món cloromormitzat nostre, encara hi pugui haver debats culturals que desvetllin una tan gran atracció; que, per dir-ho d’alguna manera, es posi de manifest que “no només de futbol viu l’home”. La segona, de decepció o de plany: constatar que a Catalunya sembla que sempre calgui que hi hagi dos sectors oposats —en aquest cas, els partidaris del català ligth i els del català heavy, per entendre’ns (o, més aviat, per no entendre’ns)— irreconciliables.
Dotats, doncs, d’aquest tan característic i irrenunciable tret identitari com és la desunió; de no poder-nos posar mai d’acord en res —o en quasi res: segurament estarem d’acord en el fet de no estar d’acord. De no concedir, sota cap circumstància, la més escarida ombra de raó a l’adversari, mantenint-nos fanàticament fidels a les idees preconcebudes. Per tornar al símil futbolístic: encara que el penalti hagi estat clamorós, si el rival el defensa, nosaltres el negarem fins a la darrera gota de la nostra ploma.
Des d’aquest punt de vista, doncs, el problema no està tant en “envaixellar-se” —entre d’altres raons, perquè l’Oliva sap tan prou bé que aquest terme no prové, etimològicament de “barco”, sinó de barca (fer-se trampes al solitari sempre és temptador, però no garanteix gaire satisfaccions, a la llarga)— sinó d’encastellar-se: d’atrinxerar-se de manera obsessiva en una idea, sense permetre que els motius i principis dels altres puguin fer-la evolucionar.
Seguint l’apassionant, interessantíssim, debat, no puc evitar la impressió que, llevat de comptades excepcions, els que hi hem anat intervenint —ja sigui amb els nostres articles o amb els nostres comentaris— no ens hem allunyat gens de la casella de sortida; que seguim, si fa no fa, encasellats (i encastellats) allí on érem. I és una llàstima, perquè el més lògic és pensar que el millor que ens hauria pogut passar és haver estat capaços de trobar-nos al bell mig del tauler.
En aquell punt de confluència on tots (o gairebé tots: la unanimitat acostuma a ésser tan perillosa com la disconformitat obcecada) ens podríem sentir còmodes. I, el que és més important, on la majoria dels parlants —en general, més aviat desorientats, àvids de poder seguir una guia més o menys fiable (consensuada, a ésser possible)— s’hi podrien sentir còmodes.
Tot plegat m’ha fet pensar en les consideracions de dos grans prohoms catalans, que, tot i escrites fa més de quaranta anys, no podrien ésser més actuals (i avinents).
Pere Calders, en una carta escrita a Joan Triadú des de Mèxic l’any 1959¹ li exposava que un conegut escriptor i editor català —no n’esmentyo el nom, per evitar obrir, innecessàriament, un altre front de debat— “té el vici de convertir en esperit de militància qualsevol idea seva, i de la militància passa al proselitisme amb una empenta que, de vegades, fa el seu tracte summament incòmode.” I afegia que ell havia escrit Ronda naval sota la boira “per combatre, precisament, l’adhesió fanàtica a una particular manera de pensar. Potser, una de les coses que he après amb més convicció, és que quan algú es creu en possessió de la veritat i se sent empès a imposar-la poden esperar-se tota mena de desgràcies”.
Per la seva banda, Joan Coromines, en una carta adreçada a Pere Bosch i Gimpera des de Xicago el 1966², tot referint-se a l’Institut d’Estudis Catalans, comentava que tenia una “esperança pertinaç d’aconseguir alguna moderada liberalització en les innombrables prohibicions lingüístiques que pesen sobre els qui volen escriure en català, alguna modestíssima mesura de reemplaçament de la dictadura dels correctorets de català”.
I —en una declaració que em sembla perfecte per cloure aquest article— concloïa: “En l’aspecte lingüístic, si la dictadura dels correctorets pot ser a la llarga asfixiant per a la llengua literària, les tendències a una nova anarquia lingüística que han mostrat alguns escriptors, són tant o més perilloses”.
dilluns, 2 de juny del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
¹ Estimat amic. Cartes. Textos. Pere Calders – Joan Triadú (Sussanna Àlvarez i Montserrat Bacardí, ed.) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2009, pàg. 86.
² Epistolari Joan Coromines & Pere Bosch i Gimpera, Pau Vila i Antoni Griera, (Josep Ferrer i Joan Pujadas, ed.). Fundació Pere Coromines, Sant Pol de Mar, 2014.
Gràcies, Xavier Serrahima per la seva intervenció. M’ha agradat. És evident que jo feia broma (no trampa) amb la paraula “envaixellar-se”. Broma, perquè m’agrada el sentit de l’humor. I també és evident que “embarcar-se” és un derivat (i no pas res que tingui a veure amb l’etimologia) de “barca”. Explicar-se bé costa i m’excuso de no haver estat prou clar. Provaré de posar-hi remei ara mateix: “barca” té dos morfemes: “barc-“, que n’és l’arrel, i “-a” que és la marca de femení. El mateix passa a “barc-o”, que té la mateixa arrel, però té la marca de masculí amb el morfema “-o”. Passa exactament el mateix amb “flonj-o” i “flonj-a” on veiem la terminació masculina en un i la femenina en l’altre. Per què, doncs no podem tenir un fenòmen anàleg en “barc-o” i “barc-a”? Quina raó hi ha a prohibir “barco”, quan és una paraula tan acceptada per la gran majoria de parlants? Si “embarcar-se” vol dir pujar a una embarcació, francament no veig perquè no es pot dir barco, de la mateixa manera que vol diem barca. La meva brometa consistia en el fet que si l’Institut s’entesta a fer-nos dir només “vaixell”, potser hauria d’acceptar “envaixellar-se”. D’aquesta maner dir “embarcar-se” voldria dir “pujar a una barca” i “envaixellar-se” voldria dir “pujar a un vaixell”. És clar que tot plegat és una beneiteria, però sempre és millor riure que posar-se pedres al fetge quan els normativitzadors no són flexibles.
Estic totalment i absolutament d’acord amb les cites de Coromines que vostè esmenta. Són molt sàvies. Sembla que jo vulgui donar molta importancia a un petit detall. I no; ja sé que no en té gens. Però riure una miqueta no pot fer cap mal.
Cordialment,Salvador Oliva.
Benvolgut Salvador:
Abans de res, disculpa si em permeto tutejar-te: em sento més còmode així.
T’agraeixo d’allò més el teu comentari. No crec que hi pugui haver res més enriquidor, en aquest món nostre tan volgudament maniqueu, com el debat, el lliure intercanvi d’opinions. En realitat, l’única manera —des dels ja llunyans temps de Plató— d’aprendre.
Em dius, amb raó, que «És evident que jo feia broma (no trampa) amb la paraula “envaixellar-se”. Broma, perquè m’agrada el sentit de l’humor.» A mi també m’agrada. Entre d’altres raons —i m’estalvio la referència nietzschiana per evitar la sensació de pretendre donar-me-les de savi (res més lluny de la meva intenció, t’ho puc ben garantir)— perquè considero que el que distingeix més diàfanament les persones intel•ligents de les que no ho són tant és la seva capacitat de reconèixer (i respondre eficaçment) a la ironia.
Així que, si (semblava que) no me n’havia adonat, malament rai per a mi. Tampoc jo no he estat prou clar, doncs.
Deixant de banda les raons acadèmiques —que doctors té l’església de la llengua catalana, i jo tot just sóc un modest infermer—, a mi el que em preocupa és que l’idioma de la nostra terra pateixi el procés d’espanyolització que es proposa el gran Wert amb l’ensenyament. O sigui que, amb el temps, per inadvertència dels uns, negligència dels altres, desconeixença dels de més enllà i mandra de la resta, el català esdevingui un embastardit dialecte del castellà.
Raó per la qual em neguitegen més els calcs de construccions castellanes —“Vols alguna cosa?”, en comptes de “Vols res?”, per exemple— que no pas la introducció progressiva (i mesurada) de mots concrets.
El que (em) succeeix és que, en el cas de barco, no li veig la necessitat. Entenc que s’hi incorporin mots estrangers, quan no existeixen en la llengua, però no quan ja existeixen. Si ja tenim “vaixell”, per quina raó hauríem d’incorporar “barco”?
Per això, entenc —errant-me o no: la meva opinió és tan fal·lible (o més) que la de qualsevol altre: “C’est mon opinion et je la partage”, afirmen els meus grans herois, Dupond et Dupont—, que tenia un cert sentit incorporar “embarcar”, atès que no existia cap altre mot que poguéssim fer servir per a referir-nos al fet de pujar a una embarcació; però no pas “barco”, perquè ja teníem “vaixell”.
Situació idèntica, o molt similar, al que succeeix amb “embotellar” i “botella”.
I ací és on em perdo, i haig de donar-te, de nou, la raó: si l’Institut no accepta “barco” atès que ja tenim “vaixell”, per quina raó acceptà “botella” quan ja teníem “ampolla”?
És una manca de coherència que em desconcerta i desarma del pe complet: com puc pretendre defensar un criteri si ni ells mateixos no són capaços de mantenir-lo?
Tot amb tot, per concloure —no coldria fatigar-te més del compte—, només dir-te que, en realitat, el que a mi m’importa no és tant si considerem més o menys legítim “barco” o no, sinó si, entre tots, aconseguim que el vaixell o el barco de la llengua catalana no acaba naufragant, al bell mig de la tempesta (disglòssica) castellanitzadora que ens amenaça un dia sí, l’altre també.
I en aquesta croada, n’estic del tot convençut, hi estem embarcats o envaixellats tant tu com jo.
Una abraçada cordial, (i si vols res, ja saps on trobar-me)
Xavier