Ahir per la tarda Terrassa va tenir l’honor de comptar amb la presència de la poetessa Montserrat Abelló. L’Associació de poetes terrassencs va tenir l’encert de convidar a una de les seves Converses Poètiques l’escriptora que – entre d’altre merescuts guardons – ha rebut aquest any el 40è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’acte va tenir lloc a l’Aula Hemicicle del Centre Cultural de la Caixa de Terrassa i va comptar amb una vintena d’afortunats assistents.
La que és, sense cap mena de dubte, una de les més grans poetesses del darrer mig segle, va demostrar que grandesa i humilitat no només poden, sinó que haurien d’anar sempre de la mà. La seva naturalitat i simplicitat ve a significar un venturós glop d’aire fresc dins el món cultural català. Aquest món quasi surrealista del nostre país, que a vegades no sap ni com ha de definir-se a ell mateix. Un món endogàmic i tancat, avesat a les excentricitats, la condescendència i les ínfules de superioritat de la majoria de les seves patums i patumetes…
L’autora de l’imprescindible Al cor de les paraules va encisar a la seva audiència amb la seva simpatia i amabilitat, començant amb una declaració d’intencions: <<Conèixer els teus lectors sempre t’agrada. I saber el que pensen de a teva obra…>>.
Entre la pròpia Abelló i algun dels seus devots de la seva obra, es va procedir a desgranar la lectura de diversos poemes del seu llibre Dins l’esfera del temps. Al mateix temps que els glossava, anava exposant amb saviesa els seus conceptes poètics. <<És cert que en els darrers temps he rebut molts premis i reconeixements, però sempre dic la poesia és bona per ella mateixa. Si et donen un premi i la poesia és bona, ho seguirà essent. Si no ho és, no serà millor, pel fet d’haver rebut un premi…!>>.
En demanar-li quin eren els autors que més li agradaven de l’actual panorama de les nostres lletres, va destacar, en primer lloc, Maria-Mercè Marçal, per continuar amb Feliu Formosa, Francesc Parcerisas, Maria Àngels Anglada, Gemma Boada, Laia Noguera… Llistat no exhaustiu al qual no dubtaria en afegir-hi d’altres autors. I, sobretot, d’altres poetesses joves amb una obra de gran interès. Poetesses que, segons el seu parer, escriuen amb molta més força i llibertat que no pas els seus companys masculins. Amb molta més força i major creativitat.
Pel que fa referència als autors més clàssics, va confessar que ja no els llegia: <<Ho vaig fer en el seu moment, en el seu temps, però ara ja no. Durant molts i molts anys, semblava que no es pugues escriure sense mètrica ni rima. En canvi, la base del poema no és pas això: ni la mètrica ni el ritme. La base del poema és la paraula. Aconseguir dir allò que vols dir i com ho vols dir. Potser és per això que vaig començar tard a escriure: tractava d’escriure poemes amb rima i no me’n sortia. Fins que, un dia en que sentia necessitat d’escriure, em vaig oblidar de rima i mètrica i ho vaig fer tal i com em sortien. Llavors vaig començar a escriure de veritat…>>.
La sessió va acabar fent referència a la seva tasca com a traductora de poesia anglesa i signant amb una amabilitat desusada exemplars de les seves obres a tots aquells que li ho demanaven.
En la seva visita a Terrassa, Montserrat Abelló no tan sols va confirmar l’inqüestionable nivell del seu alè poètic sinó, per damunt de tot, la seva grandesa humana i personal. Una grandesa fonamentada en la modèstia, la senzillesa i la sinceritat
dimecres , 15 d’octubre del 2oo8
[download#214#image]
