Maître et serviteur. Nouvelles et récits (1886-1904), Lev Tolstoi
El missatge i l’art
Una de les idees que ha —o, més exactament, hauria— de tenir més clars qualsevol autor o creador artístic és que l’art és autònom, que l’art s’ha de valdre, sostenir i, sobretot, justificar en ell mateix —en i per ell mateix. Que ha de tenir, també, el seu fonament en ell mateix. Que no pot basar-se, ni prevaldre’s en res que li sigui extern o exterior.
O el que és el mateix, que l’art no pot sinó servir-se ell mateix, que no pot servir de mitjà per a cap mena de missatge, per més raonable, aconsellable o convenient que pugui ésser. Que no l’art no pot ésser missatge, perquè el missatge —perquè qualsevol missatge— desvirtua l’art, el fa esdevenir impossible.
Quatre de les cinc narracions que aplega Maître et serviteur. Nouvelles et récits (1886-1904), Flammarion, París, 2017, pertanyen a l’època posterior a la greu crisis moral que va patir Lev Tolstoi i que el convertí en un apòstol del cristianisme. Del cristianisme més pur i natural; més arrelat a els ensenyances del Nou Testament. Aquest cristianisme primigeni, que predicava el renunciament, la purificació i la netedat espiritual; que posava per davant de tot la bondat i el proïsme; aquest cristianisme sever i exigent, entès com el camí —com l’únic camí— envers l’altra vida; envers la vida més alta.
No explicaré, ara mateix, ni l’argument ni, encara menys, com acaben aquests relats —atès que l’objectiu de les meves anàlisis o prescripcions literàries és que llegiu les obres de les que parlo, no pas explicar-vos-les o avançar-vos-les; és convidar-vos a llegir-les i esperar que hi digueu la vostra— però sí que us en faré un tastet, sí que us en faré cinc cèntims.
Ja el primer dels relats, Faut-il beaucoup de terre à un homme ? (Много ли человеку земли нужно), que forma part dels seus Quatre llibres de lectura, adreçat als alumnes infantils de la seva escola rural de Iasnaïa Poliana, el missatge no pot ésser més evident. Més evident en aquesta narració breu que, per més que no estigui protagonitzat per animals, té molt, ho té quasi tot de faula.
De faula amb voluntat pedagògica, on l’animal més animal de tots els animals és el mugic que no està mai satisfet amb el que té, al qual l’avarícia l’empeny a voler sempre més i més, més i més: “Occupés que nous sommes, dés notre enfance, à fouiller notre mère la terre, nous n’avons pas le temps de songer aux bagatelles. Notre seul ennui, c’est que nous n’avons pas assez de terre. Ah !, si je n’avais assez, le diable lui-même ne me ferait pas peur ! » (p. 48).
I, per més que, com he indicat, no se m’acudirà avançar res, qualsevol bon lector té ben i ben present què ocorre, en una narració o obra de teatre quan al protagonista té la mala pensada d’esmentar el diable. O, encara pitjor, de reptar-lo.
Per la seva banda, La sonate a Kreutzer (Крейцерова соната) és un al·legat contra la gelosia. Un al·legat gens dissimulat, de nou massa explícit, i aquesta vegada sense la (teòrica) excusa d’anar adreçat al públic infantil ni de servir d’eina pedagògica.
Un al·legat que si se sosté és gràcies a la traça del seu autor, a la cura amb que treballava les seves obres, a tot aquell conjunt de detalls que permeten que qualsevol de les seves obres, fins i tot les més condicionades o contagiades ideològicament, es llegeixin amb goig.
Fins i tot quan, com en aquest cas, el que se’ns ofereix no és —o no és tant— una narració sinó, com si també els adults fóssim infants i ens calgués que algú, amb més vista i lucidesa que nosaltres, algú que (creu que) ha vista la llum, un aprenentatge, una lliçó, una moralitat, una moralina.
Una lliçó, més aviat un alliçonament (moral) on qui ens parla no és pas cap personatge, per més que se suposi que sí, sinó el mateix autor. I ho fa (massa) categòricament: “Les femmes de notre milieu […] [ont] les mêmes parfums, la même nudité des bras, des épaules et de la gorge, la même manière de mouler une croupe proéminente […]. Les unes comme les autres cherchent à séduire l’homme par tous les moyens. Aucune différence. Mais, pour bien préciser les choses, disons que les prostituées a court terme sont en général méprisées, alors que on estime d’ordinaire leurs collèges à long terme” (p. 90).
Amb Le Père Serge (Отец Сергий), ens presenta, de nou, la història d’algú que no sap renunciar. Si més no, que no sap renunciar prou, que no sap renunciar tant com ell creu que caldria. Que, fins i tot quan s’ha fet monge i s’ha retirat de la vida en societat, no li sembla suficient.
Obsessionat, segueix convençut que mentre sigui massa senzill —“se montrer charitable envers les malheureux, non seulement lui était facile, mais encore lui procurait de la joie. Il avait même tué en lui, sans difficultés, l’esprit de luxure, et toute concupiscence était morte, comme toute pensée lubrique” (p. 197)— , mentre no li suposi un esforç majúscul, malament rai. I prefereix exigir-se més i escull cloure’s en una ermita aïllada i solitària, on pugui alliberar-se de la més mínima de les temptacions.
Tanmateix, ni així assoleix el que anhela, atès que, quan, tot d’una, torna a ésser objecte “d’une lutte intérieure a laquelle il ne s’était pas attendu. Elle avait deux causes : le doute et la concupiscence” (p. 204). Una doble lluita que l’esquinça, que, combinada, no sap com superar o vèncer: “«Mon Dieu, mon Dieu, pensait-il, pourquoi no me donnes-tu la foi ? Ah ! Ce désir de luxure ! Des saints ont eu de la combattre comme Antoine… mais ils n’ont jamais perdu la foi. Ils avaient cette foi, et moi, elle m’abandonne parfois, pendant des minutes, des heures et même des jours” (p. 205).
Una lluita aferrissada que, com anirem veient a mesura que anem llegint la narració, l’anirà menant cada vegada a una situació més desesperada; més a frec de la follia.
Amb Maître et serviteur (Хозяин и работник) —que, en català, s’acostuma a traduir com a Amo i criat— Tolstoi recobra la mateixa idea que ja havia tractat al relat inicial, però, en aquesta ocasió l’avariciós, el que només pensa en fer diners i més diners, en posseir i posseir més i més propietats no és un mugic sinó un comerciant: “Vassili Andréitch […] retombait dans l’occupation favorite qui accaparait toutes ses forces spirituelles: le trafic” (p. 252); “ses pensées tournaient toujours autour du même sujet qui constituait le but unique, le sens, la joie et la fierté de sa vie —combien il avait gagné, combien il pouvait encore gagner d’argent” (p. 279).
Un comerciant que obliga el seu criat, Nikita, a seguir-lo, al bell mig d’una nit que amenaça tempesta, per dur a terme un negoci que considera molt profitós. I que, per més que la situació va empitjorant cada minut que passa, per més que aventurar-se a l’exterior esdevé ja no una insensatesa, sinó una temeritat, que, com més fosca és la nit i més imponent la tempesta, més s’arrisca a deixar-hi la pell, no vol per res del món perdre l’oportunitat de fer un negoci tan favorable: “—Vous partiriez au petit matin, ce serait parfait […]/ — Impossible, frère, les affaires ! […] L’heure que tu as perdue, tu ne la rattrapes pas en un an” (p. 267).
I, de nou, tot i que alguns detalls salven la narració —aquests petits detalls que per a l’autor rus són tan essencials, que dibuixen o retraten tan i tan bé un lloc, una situació o una persona—, i que el final és una mica diferent que el de Faut-il beaucoup de terre à un homme ?, s’imposa el que és massa explícit; el missatge, indiscutible, massa obvi, que ens vol donar.
És, precisament, per això, perquè aconsegueix alliberar-se de la necessitat de transmetre’ns un missatge, de la voluntat d’instruir que va marcar més del compte els relats d’aquests anys, que Hadji-Mourat (Хаджи-Мурат), acabat i revisat l’any 1903, poc abans de la seva mort, és, amb molta diferència, el millor del recull.
Més encara: és una obra major, una obra mestra. Una d’aquelles obres que es poden recomanar a qualsevol i en qualsevol moment. Una d’aquelles obres que seria força estrany que pogués decebre algú. Una d’aquelles obres que, en acabat de llegir-les, seguirà fent-nos (molta) companyia durant força temps.
Una obra que mereixeria, sens cap mena de dubte, una anàlisi de molt major extensió de la que puc fer ara mateix. A la qual convindria dedicar-li, almenys, una anàlisi per a ella tot sola. Una anàlisi pròpia que pogués tractar, (molt) em temo que de manera (del tot) infructuosa, de fer-li l’honor que es mereix. Que poués en l’ampla diversitat de la seva increïble pregonesa. Que posés en evidència com els més grans autors són capaços de convertir en or (literari, artístic) tot allò que toquen, per més insignificant que pugui ésser en aparença.
Em caldrà, tanmateix, limitar-me a oferir-vos algun apunt breu, que pugui ajudar-vos a fer-vos una idea del que ens brinda Tolstoi al final de la seva vida. I el que ens brinda, a través, també, de la narració dels darrers anys de la vida d’Hadji-Mourat, “un des lieutenants de Chamil”, cap de la resistència als russos al Daguestan entre els anys 1834 i el 1859, “célèbre par ses exploits” (p. 305), és un agusat i molt verídic relat —i relat— del Caucas d’aquella època.
I, juntament amb el Caucas, i malgrat que les pàgines que tenen com a escenari el Rússia són escasses, al mateix temps, un retrat del l’imperi rus i del tsar Nicolau I.
Un retrat que, pel seu despotisme, el seu narcisisme i la seva demencial capacitat de fer res de bo —“Les flatteries hypocrites et mensongères que son entourage li prodiguait sans arrêt l’avaient mené a un tel degré d’aveuglement qu’il ne voyait plus quand il était en contradiction avec la logique et la saine raison, qu’il ne réalisait plus les sens de ses paroles ni de ses actes et qu’il avait fini par croire que tous ses ordres, même les plus insensés et les plus illogiques, devenaient des décisions réfléchies et pleines de bon sens, uniquement parce qu’émanant de lui » (p. 389)—, ens costarà molt d’oblidar.
Un retrat que, en realitat, i per desgràcia, podríem extrapolar a la major part dels monarques del seu temps. Del seu temps i de qualsevol altre.
Un tsar que un altre tsar, aquest molt més alt ell, Tolstoi, que regnà, conjuntament amb Dostoievski —al qual jo situo un graó encara més amunt— en les incomparables lletres russes del segle XIX, retrata amb magistralitat, en aquesta obra tan esplèndida.
Tant és —o, si més no, ho considero— així que gosaria dir que tots aquells que se sentin intimidats per l’extensió de Guerra i pau, faran molt i molt bé, si tenen algun dubte, de començar submergint-se en Hadji-Mourat, que els meravellarà i, deixant-los amb (moltes) ganes de més, eliminarà qualsevol ombra possible de dubte i els convidarà —més exactament, els impulsarà— a la lectura d’un dels dos grans monuments, juntament amb Anna Kareninna, de Lev Tolstoi.
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
