L’infant i la mort, Margarita Ballester
Veure per viure (més)
Segons el meu punt de vista, el que distingeix els artistes dels artesans no és —o no és, només— el major o menor grau de domini de la tècnica que posseeixin sinó, sobretot la necessitat expressiva. Així com crec que és pot ésser artista i no posseir una tècnica perfecta, crec que no se’n pot ésser si, per més que es posseeix aquest nivell tècnic, no se sent la necessitat d’expressar-se, la necessitat de dir. De dir artísticament.
O, el que és el mateix, metafòricament. De dir sense dir. D’expressar el que una força interior invencible exigeix expressar. D’expressar l’inexpressable mitjançant l’art.
Llegint L’infant i la mort, inclòs al volum Després de la pluja, publicat l’any 2018 per Cafè Central / Eumo Editorial, el primer que s’evidencia, ja des del primer vers del primer poema, és que si Margarita Ballester va començar a escriure poesia és per aquesta necessitat expressiva. Perquè, arribat un cert moment de la seva vida, s’adonà que hi havia algunes coses que havia d’expressar, que necessitava expressar, i que el llenguatge convencional no li bastava per expressar-ho. No li bastava perquè la limitava. Perquè el llenguatge convencional, més que il·lustrar o il·luminar el que li calia expressar, ho emboirava, ho difuminava.
Emboirava, difuminava, esbarriava o, directament, enfosquia el que li calia expressar. El que li calia expressar per entendre-ho; per, en el diàleg obert i sense limitacions de l’expressió, entendre-ho. Entendre-ho, i, per tant, entendre’s. En la mesura humana, és clar, que això sigui possible.
Poesia, doncs, per dialogar amb el món. Amb el món i amb ella mateixa. Per dialogar-hi amb un llenguatge, l’artístic, que se situa —i, el que compta més, ens situa— molt per damunt del llenguatge. De les possibilitats expressives del llenguatge, per força limitades: “Mai ningú no ha pintat el que vaig veure/ només la llum” (p. 52).
D’un llenguatge que tan sols pot ésser expressiu —o, almenys, prou expressiu; tant com li era necessari a ella— si s’allibera del significat. I, sobretot, del significat habitual, únic i unívoc. Si diu el que (se suposa que) diu i prou. Si en dir —i, encara més important, en no dir— no diu molt més del seu dir. Si el seu dir —i el seu no dir— no reïx a alçar-se molt per damunt de les barreres i les fronteres del dir.
Probablement sigui per aquesta raó, perquè la seva poesia és art, perquè no sorgeix de cap voluntat —de cap decisió conscient—, sinó d’una necessitat expressiva interior, d’una força que no es dominada per ella, sinó que la domina a ella, que se li imposa espiritualment o existencialment, d’un impuls que l’arrossega, que el seu llenguatge poètic és el que és, que la seva poesia té el caràcter simbòlic que té. Simbòlic o, per provar de dir-ho amb major precisió, metafòric.
Simbòlic o metafòric perquè no és —o no és, només— que se serveixi o es fonamenti en símbols o metàfores, sinó que és, tot ell, íntegrament, consubstancialment, congènitament, simbòlic o metafòric. I ho és perquè, essent com és un producte no ja tan sols d’una necessitat expressiva sinó, més concretament, d’una necessitat d’expressar l’inexpressable, únicament pot ésser simbòlica o metafòrica.
Únicament podrà maldar per expressar-se (i, tot expressant-se, conèixer el món i conèixer-se) no servint-se del llenguatge, sinó lluitant contra el llenguatge; posant-lo en tensió, duent-lo als seus límits —als límits dels seus límits, en realitat— per obligar-lo a dir el que, d’altra manera —de cap altra manera— estaria impossibilitat de dir.
Convertint el llenguatge en art, en l’art de la paraula, que és l’únic mitjà de transcendir-lo, de dur-lo o transportar-lo (molt) més enllà d’ell mateix. Convertint, doncs, el llenguatge (com ho fa qualsevol art digna d’aquest nom amb la seva matèria primera) no en un mitjà, sinó en una fi.
La poesia de Ballester no expressa, en primer lloc, i, a través (o després) de l’expressió, es construeix o constitueix —és, en definitiva. La seva poesia és, en primer lloc i és, tan sols a través (o després) d’aquest ésser seu, que expressa. És, primer, una d’obra d’art —una obra d’art bastida amb la matèria primera del llenguatge— i, només perquè ho és, només quan ho és, expressa. O, per dir-ho a la inversa: només expressa quan s’ha convertit en una obra d’art. Perquè l’art i només l’art permet expressar l’inexpressable.
Aquesta seva necessitat expressiva, aquest dir (molt) més enllà del dir, aquesta superació (metafòrica) de la indicibilitat que tan sols permet l’art és present ja en el primer poema: “És el pes mort que no puc dir/ […]/ I d’això escric, per desvetllar/ l’ofensa de l’innocent: aquell recurs/ de veure-hi clar. Mentre viatjo paral·lela al fons/ d’arenes abissals, i no tinc ulls/ només senyals en la tinta extrema dels teus llavis” (p. 24).
Si escriu poesia, si va començar a escriure’n és per superar el “que no puc dir”; per “desvetllar”, líricament (poèticament, simbòlicament, metafòrica) el que fins llavors no havia pogut desvetllar; per “veure-hi clar” allí on, sense el llenguatge poètic, encara no hi havia pogut veure (prou) clar, submergint-se en “el fons/ d’arenes abissals” que no s’han de veure amb els “ulls” convencionals, sinó amb una mirada interior; amb un esguard que tan sols si es capbussa ben i ben endins, es pot projectar cap enfora.
Fins a un tal punt que bé podem dir que, en aquest poema inicial, ja hi són presents, a petita escala, tots els elements de la seva poesia —i, per tant de la seva concepció del món: el llenguatge, el temps, l’amor i la mort. O el que és el mateix: la vida. Perquè la vida, que es compon de temps, d’amor i de mort, és, sens dubte, el centre i la raó del seu dir, de la seva poesia. D’aquesta poesia que, potser “sense ser [la] més bell[a]/ et venç/ i et tomba” (p. 30).
La vida vista —i analitzada, a través o mitjançant el llenguatge— des d’un “fons/ d’arenes abissals”; des del més profund del seu interior. Des del més endins dels endins possibles: “Estic a punt d’una immersió profunda/ i no en sé el fons,/ ni he amidat la fondària” (p. 37). Des d’aquest endins que únicament la indicibilitat de la poesia pot maldar per fer aflorar, sempre simbòlicament o metafòrica, a la superfície.
Ho reblen, amb una claredat que gairebé enlluerna, el segon i el tercer poema: “Les paraules saben més/ del que sé/ per mi mateixa sense dir,/ venen de lluny i tenen la memòria impresa” (p. 25); “en el fer, una constància/ oberta a tot allò que en el meu fons/ reposa. És el passar del temps/ […] No recupero res, que tot ho trobo/ en permanent regal d’allò que tinc/ sense parar-hi compte: el que restà/ abans que descobrís en el mirall/ la meva absència” (p. 26).
En aquests tres poemes inicials —en el que en podríem dir, sense cap voluntat d’hipèrbole, sinó de constatació quasi registral, el pòrtic iniciàtic del seu dir, del seu ésser i dir— ja hi està continguda, en perfecta síntesi, tota la poesia de Margarita Ballester. O, si ho volem provar de dir més exactament: ja hi està pressentida. Pressentida perquè tan sols llegint la resta de la seva obra se’ns aniran fent presents, se’ns aniran obrint, aniran oferint-nos les seves claus (metafòriques) de lectura.
Amb la seva poesia el que fa és desvetllar, treure a la llum —il·luminar, si preferim expressar-ho així— en paraules tot el que reposa, dormint (dormint però cremant com un foc abrusador que tot ho devora o ho consumeix) dins —ben al fons— seu. La poesia, la paraula, com a atiador de les brases ardents de la vida.
Tant és (o, almenys, em sembla) així que si sou dels que us fa la impressió que la seva poesia és difícil, que costa d’accedir-hi, que està escrita amb alguna mena de clau sense la possessió de la qual no es pot entendre —tot i que, per començar, si creieu que la poesia (i qualsevol art) s’ha d’entendre (i encara més, d’una i una sola manera, aneu per mal camí)—, no puc més que recomanar-vos que llegiu i rellegiu, una i una altra vegada, aquests tres poemes inicials.
Llegiu-los i rellegiu-los fins que, en haver-los fet vostres, esdevinguin la vostra clau. Que és, cal dir-ho?, l’única que compta —l’única que pot (i ha de) comptar.
A partir d’aquí, hi hauria molt a dir. Molt. Massa i tot. Perquè, com en qualsevol obra d’art, cada poema de L’infant i la mort és un tresor molt ric. Un tresor que cal anar descobrint i redescobrint a cada nova lectura (i relectura). Un tresor que és, al mateix temps, vell i nou en cada nova (re)lectura.
Dir-ho, però, oferir les meves claus de lectura, que són —i tan sols poden ésser— meves, suposaria fer un flac favor als poemes (i a la poetessa), atès que són els mateixos poemes els que, per ells sols, han de dir. I ho fan. Diuen, sense dir-ho, tot el que han de dir. Tot el que han de dir-vos.
L’únic que puc fer, si ho creieu necessari, és afegir-hi algun apunt. Algun apunt o indicació que us serveixi d’ajuda —si és que això és possible, és clar— en la vostra navegació per l’oceà de la seva poesia. Advertint-vos, tanmateix, que tan sols hi podreu navegar en condicions si, en primer lloc, sou vosaltres els que hi trobeu o identifiqueu les vostres claus. I , en segon, si no us quedeu en la superfície. Si, en comptes de navegar-hi, no us decidiu a capbussar-vos-hi. Si no us submergiu en el més interior del(s) seu(s) interior(s).
Potser n’hi hagi prou amb un parell d’indicacions.
La primera, tingueu ben present que, per a Ballester, vida i mort sempre van de la mà. Més exactament, que és la mort el que dóna sentit —sentit, realitat, instant i lloc— a la vida. Que és la mort, el temps per força finit que ens correspondrà viure, el que ens ha de dur a viure —i a estimar, que és la sublimació de la vida— intensament, a assaborir cada instant com si fos el darrer. A saber que cal assaborir les presències abans que no esdevinguin absències: “Només de nit, la volta dels astres/ ens mostra el bastiment de l’edifici” (p. 38).
La segona, de la mateixa manera que en entrar el l’infern de Dant cal deixar enrere qualsevol esperança —“Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate”— per endinsar-vos convenientment en la poesia ballesteriana, deixeu enrere tot el bagatge que el pas a la maduresa o a l’adultesa us hagi aportat i, “amb l’astúcia infantil de qui vol viure” (p. 40), convertiu-vos, de nou, en criatures; llegiu amb els ulls dels infants que viuen, encara dins vostre: “en els escuts del primitiu oblit/ ens roden daus un joc/ que no era fet per a mi ni per una alba/ que no fos l’insistent record de la innocència” (p. 61); “el sagrat ofici del primer bany/ que recupera el primer estiu del món” (p. 53).
diumenge 20 i dilluns 21 de desembre del mmxx
© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
