Al les 10 de la nit, a Banyoles, al primer terç de juliol, a l’aire lliure, normalment convé dur alguna roba per protegir-se del fred. Aquest vespre, el besllum de frescor que es comença a intuir s’agraeix. L’infern estival —“lasciate ogni speranza voi ch’entrate”— ha estat tan insofrible, els darrers dies, que fins i tot la idea de la fresca que s’entreveu ja resulta agradable.
En aquesta inici de nit que encara ni nit no és —resplendent, clara, lluminosa, escandinava desorientada—, l’escenari de la Muralla, que fins fa una estona tot just era una estesa de cadires de plàstic blanques, afilerades les unes davant les altres, com dents de tauró esperant devorar les seves preses àvides de literatura, es n omplint a poc a poc, com la pluja fina i incessant que tant ens convindria.
Perquè les nits, sobretot les estiuenques, són per a l’amor, però també per a l’amor a les paraules, a la lletra viva, a les confidències fetes a cau d’orella.
En arribar els quatre protagonistes de l’acte, es duen a terme les fotografies de rigor: quina cara vols que faci?, on em col·loco?, les dones, millor al mig? No veig res, amb els focus a la cara…
En iniciar la presentació la Irene Tortós-Sala ja no resta ni una sola cadira buida. El ple és complet, absolut, increïble. No pots evitar demanar-te: «Però, quanta gent hi viu, a Banyoles?», «És possible que siguin tots aquí?».
L’entusiàstica llibretera explica que la Nit dels Narradors és, per damunt de tot, una festa. Una festa de celebració del final del curs. Un curs que, aquest any, ha comptat amb un nou Club de Lectura, l’infantil, que ha tingut un èxit espectacular: s’han fet dos grups de 15 criatures cadascun i encara n’han quedat fora alguns, en llista d’espera: “Els futurs lectors i, per què no, escriptors, estan, doncs, assegurats”.
Després de fer un breu resum de les biografies dels quatre convidats, donant les raons que, segons el seu criteri, els ha fet mereixedors d’ésser els escollits, cedeix el torn al primer d’ells.
En Jordi Nopca, amb la seva tan habitual com entranyable mescla de cordialitat i timidesa, dóna les gràcies per haver pensat en ell per col·laborar a la sessió literària: «Estic molt content que m’hagueu convidat a llegir tot sencer un dels meus relats. Confio que no hagueu de patir més del compte, durant els quinze minuts que trigaré en enllestir el conte que escollit. Forma part de Puja a casa, darrer Premi Documenta, i es titula “Anell de compromís”.» La seva dicció és perfecta, mesurada, estratègicament calculada per fer les pauses allí on pertoca, per crear l’efecte que més li convé a cada moment.
El substitueix Mònica Boixader, que comença advertint que no entén gaire a què es deu que sigui allí, si és ben poc coneguda i no té cap llibre publicat. «Ja que són curts, llegiré un parell de contes: “Quan va arribar l’arbre” i “Plomissol”. Comença amb una certa vacil·lació, quasi com demanant permís per fer-ho, però va prenent confiança, i la seva veu dolça, càlida, que t’hipnotitza amb la seva cadència regular, va captivant més i més el públic, com una Sherezade moderna.
Al seu torn Maria Mercè Cuartiella, guanyadora del darrer Premi Mercè Rodoreda pel seu recull de contes Gent que tu coneixes, es limita a dir quatre mots breus com a presentació de “Somriures i llàgrimes”, la narració que llegirà: «Com a empordanesa, és un privilegi que m’hagueu convidat a Banyoles per compartir amb vosaltres el que he escrit. Moltes gràcies a tots!». Amb el seu aplom i el seu saber estar, amb la confiança que dóna estar avesada a parlar en públic, a fer-se escoltar, ben aviat es posa el públic a la butxaca, amb un conte que, a mesura que avança, va esdevenint més i més divertit, el final del qual es rebut amb franques rialles.
El darrer dels escriptors, el banyolenc Miquel Molina, és més prolix en els seus agraïments: «Bona nit! Gràcies per haver vingut. La nit dels narradors és una cerimònia literària que m’agrada molt. Un grup de gent, amant de la cultura, que s’aplega un vespre per escoltar un autor llegir la seva obra, quina meravella! Us llegiré un conte inspirat en una pintura d’Edward Hopper. Com el quadre, es titula “Nigththawks”». La seva veu és la més arborada de totes, la més teatral, la que posa més èmfasii energia en cada frase; representa el conte, més que no pas llegir-lo. Com ha succeït amb l’autora que l’ha precedit, a mesura que la narració avança, el públic va rient més i més, fins esclatar en rialles incontenibles.
Clou l’acte la Irene, agraint tant la presència i la bona predisposició dels escriptors com als assistents la seva presència: «Aquest any no hem fet una paradeta de llibres, així que els que els vulgueu comprar, veniu qualsevol dia a l’Altell, així podrem parlar-ne una mica, i gaudir del caliu únic que ofereix una llibreria.»
divendres, 10 de juliol del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
