L’art de la defensa, Chad Harbach

Lectures: 16

Sovint hi ha llibres que, sigui per la raó que sigui —el desconeixement de seu autor, un títol poc atractiu, una mala portada, un tema que no sembla presagiar res de bo…—, fa la impressió que no ens hagin d’agradar —fins i tot que ens han de desplaure. Qualsevol d’aquests motius pot fer que el veiem al tauler d’alguna llibreria, que potser fins i tot l’agafem i el fullegem, però que no acabem enduent-nos-el. Per què ho hauríem de fer, tenint-ne tants de bons per escollir (que mai no podrem llegir)?

Cal confiar que, tot i que el seu final sigui segurament millorable —ja pensava en una adaptació cinematogràfica, mentre l’enllestia?—, això no succeeixi amb L’art de la defensa (The Art of Fielding), de Chad Harbach (Columna Edicions, 2013, traducció de Josefina Caball). Per més que compleix la majoria de les condicions esmentades —«Com és possible que s’hagi publicat un llibre d’un autor novell amb un títol així, amb una portada tan asèptica i que tracti sobre un esport tan nord-americà i poc exportable com el beisbol?», es pot demanar el lector o lectora desorientat— seria una gran llàstima que, per culpa d’aquestes raons accessòries, els amants de la literatura literatura —en realitat, de la literatura, tout court— es perdessin una novel·la tan recomanable.

No és necessari saber que l’autor és cofundador i coeditor d’una revista cultural per adonar-se de l’amor —quasi en podríem dir passió— que sent pels llibres i per l’escriptura, no tan sols perquè Melville és un dels eixos d’aquesta magnífica obra (no pas per casualitat l’equip de beisbol rep el nom dels Harpooners), sinó principalment per les contínues referències literàries (i filosòfiques: “En Mike Schwartz. El camell de Nietzsche. El pes del món damunt les espatlles”, pàg. 327), tant clàssiques com més actuals, que va sembrant al llarg de les seves gairebé set-centes pàgines.

Per a Harbach, la literatura, i l’art en general, no és pas únicament un mitjà d’embelliment de l’existència, ni tan sols de la seva millora, del seu enriquiment —fins i tot, de la seva perfecció—, sinó un dels seus pilars fonamentals, una via de justificació humana: “Per a l’Schwartz això constituïa la paradoxa de fons del beisbol o del futbol o de qualsevol altre esport. L’estimaves perquè el consideraves un art: una aventura aparentment inútil, empresa per unes persones dotades d’una aptitud especial, que escapava a qualsevol intent de parafrasejar-ne el valor i que, tanmateix, d’alguna manera comunicava alguna cosa certa o fins i tot crucial sobre la Condició Humana, sent la Condició Humana, bàsicament, el fet que som vius i que tenim accés a la bellesa, que fins i tot en podem crear, encara que sigui erràticament, però que algun dia morirem i no podrem”, (pàg. 344).

El que fa L’art de la defensa, amb una força i una envergadura literària esfereïdora, és descobrir-nos “una gran veritat”, (pàg. 352) —si més no, algunes veritats— de les quals potser encara no en som prou conscients. Entre d’altres que, malgrat que “els humans són uns éssers ridículs”, (pàg. 353), depèn de nosaltres, i només de nosaltres com —que és el mateix que dir si— vivim les nostres vides: “Tota la seva vida havia estat una situació transitòria de solteria, sense arrel, sense compromís, nit rere nit a la casa d’hostes còsmica”, (pàg. 371); que no hi ha res pitjor —sobretot, quan ja és massa tard— que tenir “la sensació que la teva vida havia estat un error, una equivocació, i que volies esmenar-la desesperadament”, (pàg. 482).

L’existència humana, doncs —si més no, l’existència humana adulta— com a lluita contra el dubte i l’error, com a aprenentatge constant que ens forma i ens conforma: “una persona no neix amb una ànima, sinó que se l’ha d’anar bastint, esforçant-se i equivocant-se, estudiant i estimant”, (pàg. 669); la pregunta que més temia: qui ets? Què fas? Què vols fer”, (pàg. 121).

Si Charles Dickens ens llegà algunes de les millors obres sobre infants que esdevindran homes, l’escriptor de Wisconsin ens ofereix un magnífic retrat coral, d’una pregonesa psicològica només equiparable als més grans, sobre joves que no s’atreveixen a ésser adults, sobre joves que han pretès fer-se adults més aviat del compte i sobre adults que no han sabut ésser joves. En definitiva, sobre com pot arribar a ésser de complicat, en aquesta vida atzarosa nostra, “fer realitat els seus somnis”, (pàg. 19). Sobretot si comets l’error de creure, com ho fa un dels personatges, que “la seva vida podia esperar”, (pàg. 275).

Aquesta comèdia —o, més aviat, tragicomèdia— dels errors shakespeariana evidencia com n’és, no ja d’important, sinó d’essencial (i ineludible) assumir el repte d’esdevenir adult, de bastir-te la teva personalitat, d’enfrontar-te cara a cara al risc de decidir, d’errar, ja sigui una jugada en beisbol —quan ets un mestre en l’art de la defensa— o en els teus actes del dia a dia.

Perquè seran aquests actes els què, per acumulació, aniran determinant la teva existència: “La deixadesa tenia molta relació amb la desesperació: la incapacitat d’influir en el propi entorn i aquestes coses”, (pàg. 214); “El món l’havia encalçada i li havia passat de llarg”, (pàg. 201). En definitiva que —com acabarà aprenent Billy, el personatge central del llibre— la millor manera de perdre (o de no guanyar) és no (atrevir-se a) jugar.

Publicat al Núvol, el 29 d’abril del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499