La vida de Raymond Chandler: Viure per escriure
Massa sovint —per no dir, quasi sempre—, quan parlem de novel·la negra o policíaca, ens referim a un gènere, i, el que és pitjor, a un gènere menor (o considerat menor); a un gènere que, tant en les llibreries com en les biblioteques, acostuma a situar-se en un espai especial, separat de la resta de llibres. No entraré, ara mateix, a debatre de qui és la responsabilitat que això sigui essent així (dels escriptors?, dels editors?, dels lectors?, dels crítics?; com és habitual en la vida, una mica de tots ells i molt de cap, suposo), però sí a defensar que ja fóra hora d’acabar amb aquesta discriminació que tan poc fa per la literatura negra.
Una bon manera de trencar una llança a favor de la seva normalització és publicar llibres com La vida de Raymond Chandler (The Life of Raymond Chandler), de Frank MacShane, com ha fet, amb molt d’encert Alrevés, amb la indispensable col·laboració dels festivals de novel·la negra Pamplona Negra, Getafe Negro, Las Casas Ahorcadas, Granada Noir, Salamanca Novela y Cine Negro i València Negra. No tan sols perquè poder accedir amb facilitat a la biografia d’un dels més grans escriptors policíacs és imprescindible, sinó perquè el situa al lloc de li correspon: en el camp de la literatura sense etiquetes.
El que és, segurament, el millor biògraf de Chandler, ho deixa clar des de la primera línia: “trato a Raymond Chandler como novelista y no simplemente como un escritor de relatos policíacos. Así es como se veía Chandler a si mismo y con razón” (pàg. 11). I per fer-ho, per assolir la pregonesa i la seriositat que una tal declaració inicial requereix, MacShame es va posar en contacte amb Helga Greene, l’hereva i marmessora de l’escriptor per poder consultar tots els seus “papeles, manuscritos y cartas” (Íd.).
I és, sens dubte, aquest accés directe i il·limitat a tots els seus documents el que li dóna al llibre el seu major valor. Perquè si l’autor demostrà, amb major o menor encert, segons els casos, el seu mestratge literari en les seves set novel·les i en alguns dels seus relats, en la seva correspondència mostrà no tan sols la diamantina solidesa dels seus principis literaris, sinó la seva personalitat i el seu caràcter; la seva manera de veure i entendre el món.
Sense conèixer, en un volum que la reculli generosament, la seva correspondència difícilment podrem valorar Chandler com es mereixeria. I és en aquest sentit, sobretot, que la reedició de La vida de Raymond Chandler és molt benvinguda perquè, al mateix temps que ens permet resseguir, passa a passa, la seva biografia, vital i literària, ens facilita l’accés a un bon nombre de les seves cartes.
Algunes d’elles, tan brillants, tan aclaridores de la seva manera de pensar i, per tant, d’escriure, que no ho podrien ésser més: “Mi saludo a la posterioridad es un pulgar en el extremo de la nariz y los dedos extendidos. […] ¿Quiénes son los críticos, después de todo? Gente de poca monta, en su mayoría, cuya dignidad en la vida depende de la perpetuación de unos valores artificiales concebidos por otros críticos también de poca monta. Mis normas son demasiado elevadas para admirar mucho a los escritores mediocres de éxito, y demasiado heterodoxas para que me importe lo que dicen los sabios” (pàg. 248).
És per això que, tot esperant que alguna editorial es decideixi a publicar una traducció de les Selected Letters de Chandler, editades i seleccionades pel mateix Frank MacShane, cal que ens felicitem per poder llegir aquesta tan extensa com exacta biografia. Biografia a la qual tan sols li posaria un, petit, però: en comptes de fer servir la traducció antiga de Pilar Giralt, hauria estat més escaient encarregar-ne una de nova —o, almenys, actualitzar-la—, ja que, sobretot en alguns moments, es nota que, també per a les traduccions, els anys passen.
diumenge, 22 d’octubre del mmxvii
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
