Ahir tingué lloc a Girona el lliurament del 3er Memorial Pere Rodeja (i Ponsatí) —on en Bernat Puigtobella recollí un dels guardons “en nom de tots els col·laboradors que fan el diari digital Núvol”— i l’al·locució de la Fe Fernández, de L’Espolsada fou tan escaient que entenc que bé podria servir com a perfecta metàfora de la màgia d’aquesta professió indefinible, tan esforçadament satisfactòria, de llibreter o llibretera. (I per extensió, de tots aquells —assenyats insensats— que ens vam encomanar amb la malaltia inguarible de la literatura i ens entestem en seguir balancejant-nos pel seu fil de l’abisme).
Perquè, per damunt de tot, el de llibreter és un ofici de risc… que només estan disposats a assumir els que estimen els (bons) llibres, els que els estimen apassionadament i il·limitada, com si formessin part de la seva família i que, com a pares entenimentats, no renunciaran a cap mena de sacrifici per fer-los créixer i arribar tan lluny com sigui possible.
Per evidenciar-ho, la miraculosa llibretera de Les Franqueses del Vallès escollí una llarga transcripció d’un gran llibre (publicat el mes passat per Viena Edicions, amb traducció de Dolors Udina) protagonitzat per un parell d’amants de la literatura: La llibreria ambulant, de Christopher Morley, que no podria ésser més escaient ni oportuna.
No puc resistir la temptació d’oferir-vos-la completa (els subratllats són meus):
«Com a norma, no acostumo a pagar més de quinze centaus per llibre, perquè la gent de cap no vol gastar gaire. Són capaços de pagar un dineral per un alambí o un filtre d’aigua, però no els han ensenyat mai a preocupar-se per la literatura! Tanmateix, és sorprenent com els arriben a emocionar els llibres, si se’ls venen els adequats. […] Hi ha un pagès que sempre espera la meva arribada. Hi he estat tres o quatre cops, i sempre em compra llibres per valor d’uns cinc dòlars. El primer cop que hi vaig anar, li vaig vendre L’illa del tresor, i encara en parla. Li vaig vendre Robinson Crusoe i Donetes per a la seva filla, i Huck Finn i el llibre de Grubb sobre la patata. L’últim cop que hi vaig anar, volia un Shakespeare, però no l’hi vaig voler vendre. Em va semblar que encara no hi estava preparat.
[…] Quan vens un llibre a un home, no li vens només onze unces de paper, tinta i cola, sinó que li vens una vida nova. En un llibre hi ha amor i amistat, humor i vaixells que solquen el mar de nit; en un llibre de veritat, vull dir, s’hi pot trobar el cel i la terra. Mare de Déu! Si jo fos forner, carnisser o venedor d’escombres, en veure’m passar la gent correria a la porta delerosa de comprar la mercaderia. En canvi, la càrrega que jo els porto és la salvació perpètua (sí, senyora, la salvació per als seus esperits petits i atrofiats), i com els costa d’arribar-ho a entendre! És per això que val la pena: es tracta de fer una cosa que, des de Nazareth, a Maine, fins a Walla Walla, a Washington, no se li ha acudit a ningú més. És un camp d’acció nou, però pels ossos de Whitman que val la pena. Això és el que necessita aquest país: més llibres!» *
Més llibres, bons —“El que la gent necessita són llibres bons, senzills i sincers, alguna cosa que els arribi al cor”**, tal i com escriu Morley unes pàgines després— i, sobretot, més lectors. Lectors amb criteri, que —si no és massa demanar— sàpiguen diferenciar el gra de la palla, l’essència de l’aparença, la creació artística de la recepta…
I si volem que la collita de lectors augmenti any a any, res millor que confiar la tasca de sembra, a aquesta gent tant fantàstica que, malgrat tots els malgrats —i permeteu-me que acabi amb una nova citació de La llibreria ambulant entesa com a més que merescut homenatge a tots els llibreters i llibreteres de casa nostra, que fóra impossible d’ennumerar—, viuen “feliçment dedicats a la diversió més divina coneguda per l’home: vendre llibres”***.
dimarts, 1 de juliol del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
* «I do n’t pay much overfifty cents for books as a rule, because country folks are shy of paying much for them. They’ll pay a lot for a separator or a buggy top, but they’ve never been taught to worry about literature! But it’s surprising how excited they get about books if you sell ‘em the right kind. […] There’s a farmer who’s waiting for me to go back —I’ve been there three or four times— and he’ll buy about five dollars’ worth if I know him. First time I went there I sold him ‘Treasure Island,’ and he’s talking about it yet. I sold him ‘Robinson Crusoe,’ and ‘Little Women’ for his daughter, and ‘Huck Finn,’ and Grubb’s book about ‘The Potato.’ Last time I was there he wanted some Shakespeare, but I wouldn’t give it to him.I didn’t think he was up to it yet.
[…] When you sell a man a book you don’t sell him just twelve ounces of paper and ink and glue —you sell him a whole new life. Love and friendship and humour and ships at sea by night —there’s all heaven and earth in a book, a real book I mean. Jiminy! If I were the baker or the butcher or the broom huckster, people would run to the gate when I came by —just waiting for my stuff. And here I go loaded with everlasting salvation —yes, ma’am, salvation for their little, stunted minds— and it’s hard to make ‘em see it. That’s what makes it worth while—I’m doing something that nobody else from Nazareth, Maine, to Walla Walla, Washington, has ever thought of. It’s a new field, but by the bones of Whitman it’s worth while. That’s what this country needs —more books!»
** «what the people need is the good, homely, honest stuff —something that’ll stick to their ribs— make them laugh and tremble and feel sick to think of the littleness of this popcorn ball spinning in space without ever even getting a hot-box!»
*** «happily engrossed in the most godly diversion known to man —selling books.»
