La mañana de un terrateniente, Lev Tolstoi
Somni i realitat
Parlar de la literatura russa del segle XIX és, pràcticament, parlar d’un miracle. D’un miracle artístic d’una força, d’una intensitat i d’una envergadura literària tal que tan sols permet, potser, ésser comparada amb el teatre grec del segle V aC, on tres genis d’una vàlua colossal, Sòfocles, Èsquil i Eurípides, coincidiren en un mateix espai i temps i crearen unes obres igualment immoridores.
La literatura russa del segle XIX no tan sols és un món: és un univers en ell mateix. Un univers on tots els bons lectors i lectores hi podríem viure per sempre més; un univers meravellós i aclaparador, d’on només ens caldria sortir, de tant en tant, per reprendre alè; per poder-hi entrar de nou, tan aviat com ens fos possible, amb les forces renovades.
Dins d’aquest univers hi regnen, incomparables i insuperables, un parell de genis que constitueixen, ells mateixos, dos mons o universos: Fiódor Dostoievski i Lev Tolstoi. Dues forces de la natura, la primera, més torrencial i alliberada; més controlada i embellida, la segona. Dues maneres de viure i de veure el món, que ens han deixat com a preciós llegat algunes de les més majúscules obres literàries de tots els temps.
Obres —L’idiota i Els germans Karamàzov; Anna Karenina i La guerra i la pau, per esmentar-ne només dues de cadascun d’ells— que podríem llegir i rellegir permanentment; que ens ofereixen el plaer de l’eterna (re)descoberta.
Tanmateix, al costat d’aquests immensos monuments, van escriure, també, algunes petites joies. Petites joies que, al posades al costat de les seves creacions mastodòntiques, corren el risc de passar desapercebudes. De passar-hi quan, si les haguessin escrit d’altres autors, no dubtaríem gens en destacar-les; en dedicar-hi els temps i l’atenció (lectora i, també, analítica) que mereixerien.
La mañana de un terrateniente (Утро помещика), Acantilado, maig de 2021, en l’esplèndida traducció habitual de Selma Ancira, és una d’aquestes obres. Una obra breu, molt breu (amb prou feines arriba a les 120 pàgines) que ens diu molt més que d’altres molt més extenses. O, més exactament, que ens diu, just en les pàgines que cal, tot el que cal que ens digui: on hi és tot i res no hi sobra.
La protagonitza el príncep Nejliúdov, qui, tal com ens indica el primer paràgraf, “tenía diecinueve años cuando, al término de su tercer curso en la universidad, fue a pasar las vacaciones de estío en su aldea, donde permaneció todo el verano” (p. 5) i pren una decisió “de la que seguramente dependerá el destino de mi vida” (Íd.). Una decisió que pren, convençudíssim, amb l’objectiu de mostrar-se del tot fidel a la seva vocació: “desear hacer el bien y amarlo” (Íd.); “¿Acaso no es mi deber más inmediato y sagrado ocuparme de la felicidad de estas setecientas personas de las que rendiré cuentas ante Dios?” (p. 6); “¿Y por qué buscar en otra esfera la oportunidad de ser útil y hacer el bien cuando ahora tengo frente a mí un deber tan noble, tan espléndido y tan inmediato?” (Íd.).
En exposar-ho en una carta a la seva tia, aquesta, des de la perspectiva dels seus anys i la seva experiència, li adverteix que “nuestras cualidades en la vida nos perjudican más que nuestros defectos” (p. 7) i que “para ser un buen patrón es necesario ser una persona fría y severa” (Íd.).
A partir d’aquest punt de partida, la bella prosa de Tolstoi ens permetrà acompanyar el jove príncep en la seva nova vida, en la seva croada. Seguirem, ben a prop, “aquel ingenuo muchacho” (p. 27), que vol fer el bé i fer-lo als que té més al seu abast, als que més ho necessiten; als que només gràcies a ell podran sortir de la infame situació de misèria en la que es troben sumits.
A aquest jove que, en sentir les primeres decepcions —“[las] efusiones no pueden inspirar confianza en nadie, pero menos aun en el hombre ruso que ama los hechos y no las palabras, y que además no gusta de expresar sus sentimientos, por más bellos que sean” (p. 27)—, prova de canviar d’actitud i s’esforça a mirar els seus camperols “de la manera más estricta posible” (p. 45), però, que davant la resposta de les ànimes (per dir-ho en el tan precís terme de Nikolai Gógol) que té al seu càrrec, no pot evitar “una expresión de contrariedad infantil en su rostro” (p. 50).
I, en acompanyar-lo en la seva aventura, viurem i compartirem amb ell el xoc que suposa prendre consciència de la diferència, de fet, l’abisme descomunal, que hi ha entre la teoria i la pràctica, entre el voler i el poder, entre la mirada infantil i l’adulta; en definitiva, entre el somni i la realitat: “—Si estás enferma, ¿por qué no has ido al hospital? Para eso abrimos uno. ¿O no os avisaron? / —Nos avisaron, sí, patrono, pero la cosa es que no hay tiempo: entre la faena, la casa y los niños, y ¡encima estoy sola!” (p. 18).
Més enllà d’aquesta transcripció, no desvetllaré, per descomptat, com són o com es produeixen els seus encontres amb els camperols al seu càrrec, ni, encara menys, com acaba la narració, d’indubtable arrel biogràfica.
Crec que n’hi haurà ben bé prou dient que una de les més clares conseqüències d’entrar en contacte amb la vida adulta és que acostuma a fer-nos “abandonar [nuestros] sueños para volver a la realidad” (p. 108).
dimarts, 18 de maig del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
