La festa de Gerald, Robert Coover, Quaderns Crema, 2023

Lectures: 9

La festa de Gerald, Robert Coover

Embriaguesa literària

Dedicat a la Laura Fernández

El primer que em cal dir en (tractar d’)iniciar aquesta meva anàlisi de la reedició de La festa de Gerald (Gerald’s Party), de Robert Cooper (Quaderns Crema, 2023, traducció de Jordi Larios) és que em costa (força) imaginar que pugui dir alguna cosa més encertada —i, sobretot, més incitadora— del que diu la Laura Fernández al seu pròleg.

No tan sols ens convida a llegir la novel·la sinó que ens incita a fer-ho, deixant (del tot) clar que desaprofitar aquesta (nova) oportunitat seria una errada majúscula: “Robert Coover […] em va mostrar el camí. Era un camí ardorosament divertit, i punk. […] És fascinant la manera com […] aconsegueix que les seves històries avancin […] en totes direccions i en totes alhora, enfilades en una mena de cavallets maleïts”, (p. 8).

Tanmateix, bé haig de provar-ho, oi? Perquè, baldament “Al començament ningú es va fixar en el cadàver”, (p. 17), bé convé que ho fem. No pas tant perquè ens interessi més o menys el cadàver que ens és presentat a la primera línia de l’obra sinó per donar a conèixer aquest cadàver exquisit que va escriure una sola persona però que —per la seva entremaliada ludicitat; per la seva capacitat permanent de saltar (ininterrompudament) d’una banda a l’altra; per la seva imprevisiblilitat permanent; per la seva torrencialitat indeturable— hauria pogut haver estat escrita per unes quantes.

Esquizofrènia narrativa
No gosaré, per descomptat, conjecturar que l’autor nord-americà fos esquizofrènic ni que patís d’alguna malaltia que li multipliqués (quasi fins l’infinit) les personalitats —per fer conjectures (sense cap mena de fonament) ja tenim els tertulians de la televisió, que saben i parlen de tot (com si haguessin nascut ensenyats)— però sí que l’obra és, inqüestionablement, esquizofrènica.

Que aquesta Festa de Gerald on tot és possible —o, per assajar de dir-ho amb major precisió, on l’únic que no és possible és que la (més absoluta, esbojarrada, incontrolada, abracadabrant) impossibilitat no sigui (incessantment) possible— sembla haver estat escrita no per un sol autor, sinó per una infinita successió d’autors, que s’haguessin anat passant la màquina d’escriure els uns rere els altres.

Passant-se-la immediatament després d’haver viscut —o sigui, d’haver sobreviscut (si és que ens és dat creure que això sigui factible)— a una nit de festa com la que el llibre relata.

A una nit de festa tan estrambòtica, tan passada de voltes, tan fora de lloc, tan èbriament folla que fan que, en comparació, el bon soldat Švejk, els protagonistes d’Els papers pòstums del Club Pickwick —i fins i tot els d’El Mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov— ens semblin (d’allò més) vulgars o comuns; anodins.

A una nit de festa on ja no es tracta, com en la majoria de les festes en les què el sexe i l’alcohol són les protagonistes, d’intentar acordar raó i follia, sinó de desacordar follia i encara més follia.

On la més folla de les follies acaba convertint-se en la (contra)norma de conducta. On tan sols el que està (absolutament) fora de lloc no està fora de lloc.

Tot capgirat
La festa de Gerald és una festa que no és una festa, que és un disbauxa total i absoluta, carnestoltesca. Una festa que, en realitat, ni tan sols pot començar a ser una festa, atès que la sobtada aparició d’un cadàver —un cadàver no pas a les postres, doncs, sinó a(bans de) l’aperitiu— ho impedeix.

I que, tanmateix, esdevé una festa manicomial, on no hi ets admès si no ets boig. Si no ets boig del tot. Com més boig millor. On els bojos més esbojarrats es van acumulant i acumulant (“Més gent no! —es va lamentar la meva dona”, p. 368) fins a omplir-ho tot. Fins a convertir la casa en una atapeïdíssima cabina dels Germans Marx on el seny i la lògica han estat bandejats.

Una casa convertida en un Tren de la Bruixa, accelerat a una velocitat pròpia del tren bala japonès, que hauria fet ballar el cap fins a Albert Einstein. On el temps tan aviat passa volant com s’atura. On fins i tot els més assenyats, com els nous veïns als que no se’ls acut cap altra idea més adient que presentar-se enmig d’aquest guirigall, esdevenen bojos.

Nonovel·la
Una novel·la que no és una novel·la però que tampoc no deixa de ser-ho. Que no pot ser una novel·la ni pot deixar de ser-ho. Que és i no és, alhora, un novel·la. Que és una neonovel·la. Que és una nonovel·la. Una novel·la que, tot no sent una novel·la, és molt més que una novel·la.

I, al mateix temps —en aquesta obra, tot és (tot pot ser; tot ha de ser) al mateix temps; el temps, com tot en ella, és adaptable, mal·leable— és molt menys que una novel·la. No ja la nivola unamuniana, sinó la intranovel·la unamuniana.

Intranovel·la, perquè el seu és un espai interior —una casa gran que, a la manera dels objectes de l’Alicia lewiscarroliana, va canviant de dimensions, que tan aviat és molt gran, descomunal, com molt petita, esquifida; que tan aviat té com a escenaris grans salons com cambres reduïdes— i extranovel·la, perquè és exterior, perquè ha de sortir a l’exterior a respirar, per no ofegar-se, a prendre un xic d’alè.

Tot just un xic, ja que els personatges que surten al jardí per alleujar-se —per alleujar-se espiritualment però, també, també i alhora, corporalment (en aquesta obra el cos és tan important, o més que l’esperit; els cossos, que les ànimes; la llibertat dels cossos, més imprescindible que la de les ments), escatològicament— però són immediatament induïts (abduïts, més aviat) de nou cap a l’interior.

Neoescriptor
Escrita per un escriptor que no és un escriptor. Que no és un escriptor com entenem que ha de ser un escriptor.

Que no és un escriptor —perquè no escriu com els altres, perquè no sabem ben bé si d’això que fa se’n pot dir escriure, perquè, més que no pas escriure fa la impressió d’abocar-ho tot damunt les pàgines, com si li calgués treure-ho fora, com si li calgués alliberar-se’n— però que potser per això mateix —perquè el que té al cor (i, qui diu, ‘al cor’, diu ‘a les vísceres’, per no dir en una altra part menys, teòricament noble del cos) ho té als dits; perquè escriu com aquell que viu (intensament), perquè converteix l’escriptura en un procés biològic (accelerat), immediat, automàtic, espontani i espontanietzat— és més escriptor que ningú.

Que per no ser un escriptor convencional és, potser, més escriptor que ningú. És molt més que un escriptor. Perquè la seva manera d’escriure —potser, de desescriure, de neoescriure— té un no-sé-què que no és exactament un no-sé-què; que és molt més —i alhora, i en conseqüència (directa), molt menys— un no-sé-què.

Contracrònica
Un escriptor no escriptor, i per això, molt més que un escriptor, que escriu una crònica o una metàfora (perfecta) del seu temps.

Més aviat, una contracrònica o una contrametàfora: l’única, en realitat, que admet (que representa, que pot intentar de representar, si és que això és possible) d’aquell seu món actual (que segueix sent el nostre; i per això la reedició de la novel·la és tan oportuna) esfilagarsat, que no hi ha per on agafar-lo, on ja res no és el que era: “No hi havia res al seu lloc, potser amb l’excepció de la meva dona”, (p. 366).

Una (contra)crònica o (contra)metàfora social, moral —immoralment moral; moralment immoral— , estripada, brutal, embriagada i embriagadora del seu temps.

D’aquest (neo)temps on “el pensament causal és per als imbecils”, (p. 429). El pensament causal i, per tant, també la literatura.

dimecres, 17 i dijous 18 de maig del mmxxiii

© Xavier Serrahima 2023
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
ORCID iD icon orcid.org/0000-0003-3528-4499