La justícia colonial és aquella que instaura un imperi en les seves terres conquerides per tal d’assegurar-ne una total i completa submissió i assimilació. El seu objectiu no és garantir la justícia, sinó sotmetre i rebaixar la dignitat del poble colonitzat. Una figura que els espanyols coneixen prou bé, per haver-la aplicat a hispanoamèrica, amb uns resultats excel·lents, com és ben sabut: l’eliminació genocida d’un llegat cultural mil·lenari i excepcional.
Si ens limitem a les llengües, el seu resultat encara fou més reeixit: els espanyols convertiren el que era un fantàstic i extraordinari mosaic d’idiomes, un camp llaurat amb una riquesa lingüística i cultural irrepetible, en un ermot monolingüe. L’atilisme colonial espanyol —per allí on passava l’Imperio ja no hi tornava a créixer l’herba de la diversitat— assolí els malauradament cèlebres 300 millones a costa d’una estricta i severíssima aplicació del derecho de conquista, que comportà la pràctica exterminació de la riquesa cultural d’aquell continent.
A Catalunya l’estat espanyol ha aplicat el dret de conquesta des de fa quasi tres segles manu militari i amb una visió purament colonial: al cap i a la fi, el nostre país no fou més que una altra colònia, ocupada i conquerida per l’exèrcit de Felipe V. Els decrets de Nova Planta no deixaren cap dubte, en aquest sentit. Érem una colònia —una colònia vençuda— i com a tal ens tractaren. La major part del temps, per la força de les armes; la menor, en compliment de la seva llei colonial, per a conseguir el efecto sin que se note el cuidado.
No obstant això, tot i ésser essencial l’aplicació d’un sistema repressiu centralista, homogeneïtzador i unificador, els imperis colonials només assoleixen els seus objectius assimilacionistes i dissolutius a través de la tècnica de repoblar els països conquerits amb compatriotes seus. Compatriotes que importen i imposen la seva llengua. Una llengua forastera que, per dret de conquesta, es converteix en oficial en un territori que la desconeixia fins la irrupció militar.
No cal dir que aquest sistema de colonització lingüístic l’imperi espanyol l’aplicà a casa nostra amb una eficàcia tan terrible que, si hagués esmerçat els mateixos esforços a nivell econòmic i productiu, l’estat espanyol a hores d’ara hauria pogut esdevenir l’alemanya de la Unió Europea. El català, la llengua única del país, s’hagué de conformar, amb l’arribada del règim democràtic, a ésser definida com a llengua pròpia, un concepte abstracte que afeblia tant la seva entitat com la seva realitat històrica. Llengua pròpia amb caràcter cooficial amb la castellana, segons l’Immaculada Constitición espanyola.
A partir d’aquest punt a l’estat espanyol només li calia tenir paciència i anar aplicant de manera progressiva la seva teleològica justícia colonial, la seva política jurídica colonitzadora i aigualidora. En primer lloc, equiparant llengua pròpia amb llengua oficial. En segon, donant preferència a la llengua castellana, convertint-la de facto en espanyola i en única. En lengua común de tot l’estat, negligint el fet que —partint de la premissa que l’única llengua que es podria arribar a considerar com a comuna és la materna, i tenint en compte que no n’hi ha cap de materna que compartim tots els habitants de l’estat espanyol (colonitzadors i colonitzats)— la lengua común espanyola ni existeix ni ha existit mai.
Fonamentant-se en aquesta base fal·laç, il·legítima i irreal, la justícia colonial ha donat el cop d’estat legal definitiu mitjançant la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut, que —prescindint d’allò que estableixen les declaracions internacionals sobre drets lingüístics— ha gosat declarar que el català no és jurídicament exigible. O el que és el mateix, que el reconeixement del català no és pas un dret, sinó una concessió graciosa que va fer Sa Generosa Majestat, l’Imperi espanyol, a una de les seves colònies…
dilluns, 27 de desembre del mmx
© Cesc Serrahima 2o1o
