
Cartes a Pere, Josep Pla
D’un temps ençà Josep Pla és, segurament, l’escriptor català més estudiat i analitzat. L’ampla —amplíssima— bibliografia que s’ha anat bastint sobre ell i la seva obra ho demostra a bastament. No obstant això, entre tota aquesta generosa bibliografia que parla sobre l’autor empordanès només una ínfima part recull documents on sigui el propi Pla qui parli, directament, d’ell mateix.
És aquesta, sens dubte una afirmació que d’entrada pot resultar paradoxal, tractant-se d’un dels escriptors de les nostres lletres amb una obra publicada més extensa, la major part de la qual de caràcter autobiogràfic. Però no ho és tant si tenim en compte que, segons el nostre parer, els escrits de Josep Pla tan sols es poden considerar com a autobiogràfics en un sentit molt lax del terme. La seva obra és, per damunt de tot literària. Fins i tot en la presentava com a pròpiament autobiogràfica, el component essencial és literari que no pas biogràfic.
L’autobiografia és, possiblement, la seva més perfecta creació —o recreació, per a ésser més exactes— literària. Tant és així que, d’entre la munió de retrats biogràfics que ens deixà, el seu és, sens dubte, el més ric, complex i complet. Ell mateix fou el seu millor i més representatiu homenot. Partint d’una certa reminiscència proustinana —el narrador que explica i defineix el món tot explicant-se i definint-se— es convertí a ell mateix no tan sols en un personatge més de la seva immensa obra, sinó gairebé en el seu personatge literari per excel·lència.
En un personatge —un escriptor diletant anomenat Josep Pla—, que actuava i es comportava com s’esperava d’ell, i que acabà essent més real que no pas la persona de veritat que s’ocultava darrera la seva màscara permanent. Un persona que tan sols es despullava i es mostrava com era amb el reduït cercle de les seves relacions més íntimes. El Josep Pla home, que tot just es deixava albirar quan s’oblidava de fer de Josep Pla escriptor…
Aquella persona que fins i tot ell semblava haver confós en el personatge i que únicament es podia entreveure de besllum en algunes de les seves pàgines destinades a la publicació. És per això que la publicació d’algunes de les seves cartes ens forneix l’oportunitat de conèixer-lo millor. Sobretot aquelles que escrigué quan era jove i no imaginava que amb el temps poguessin arribar a ésser conegudes. Amb major raó quan les dirigia al que, plausiblement, fou el seu més proper i estimat amic i confident, el seu germà Pere.
Cartes a Pere, de Josep Pla, Edicions Destino, 1996, ens brinda la possibilitat d’entrar en contacte amb l’estat aproximadament primigeni i natural de l’escriptor. Del Josep Pla que no escriu —o que no escriu encara— amb consciència de fer-ho per als altres sinó per conservar l’íntima relació que mantenia amb el seu germà, amb aquell germà que estimava i sentia tan proper malgrat les seves respectives professions els distanciessin físicament.
Un germà, Pere, que se’ns presenta en aquesta correspondència com un del seus més atents i íntims interlocutors, gairebé com un conseller o confessor al qual Josep explica les seves idees i pensaments d’aquells temps. Permetent-nos descobrir un escriptor vocacional que, ja des de ben jove, tenia dos propòsits vitals claríssims, gairebé obsessius: deixar una obra i guanyar diners amb ella. La lectura de les seves cartes dels anys vint posen en evidència que, de no estar tan convençut que les seves dues passions podien conjugar-se, no hauria dubtat de cercar altres mitjans de fer-se una posició.
Incidentalment, aquesta acurada i molt ben documentada edició que Xavier Pla féu de la relació epistolar entre l’escriptor i el seu germà posa en relleu una realitat que fins, no fa pas gaire, era no tan sols pràcticament desconeguda, sinó també negada o silenciada: la noció de país que tenia l’autor de Palafrugell. Tal i com refermaria amb posterioritat Enric Vila en El nostre heroi, Josep Pla, el marc de referència nacional de l’escriptor no era pas l’espanyol, sinó el català. Si més no, fins a la crisi personal i política que li suposaria la Guerra Civil.
Així, a la carta 23 (pàg. 40) assenyala que «la notícia del dia és el canvi d’amo de “La Publicidad”, que ha passat a ésser un diari nostre, vull dir català i catalanista». A la 37 (pàg. 56): «(…) i tres professors espanyols pensionats, que són una gent que no maten moros però que és lo millor que tenen els espanyols». A la 39 (pàg. 61): «A Espanya, passaran coses molt grosses i crec que nosaltres viurem l’independència de Catalunya». O, encara més clarificador, a la 41 (pàg. 65): «(…) tinc un despreci tan absolut per Espanya i els espanyols que em fa mal el cap de pensar que un dia o l’altre hauré de tornar a passar la frontera.»
Tanmateix, això no exclou, ni encara menys justifica, la més que discutible actuació de Pla durant la Guerra Civil i els primers anys de la dictadura franquista, col·laborant amb els responsables del cop d’estat militar, primer, i, després, situant-se al costat dels vencedors que foren tan nocius a Catalunya no tan sols pel que a la democràcia i als drets humans es refereix sinó també, i sobretot, per la seva barbarà —i efectiva— voluntat de genocidi cultural.
A banda d’aquestes consideracions —que no haurien d’interferir per res en la consideració de la indiscutible vàlua literària de l’obra planiana (i que, en conseqüència no hauríem esmentat si no haguessin estat determinants en la negativa a concedir-li el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes— aquest recull de cartes esdevé, com hem dit, un document gairebé imprescindible per a tots aquells que vulguin conèixer realment un dels més brillants prosistes de la nostra literatura. Per tots aquells lectors i lectores que estiguin interessats en (tractar de) conèixer, de primera mà, la persona que s’amagava sota de la disfressa de l’escriptor que es feia dir Josep Pla.
Transcric una premonitòria reflexió de l’abril del 1927:
«Et felicito per la lectura del Lenin per Trotski. Vosaltres no teniu cap idea de com estan los coses d’Europa perquè no en podeu tenir cap idea. Aquest llibre us fa tant d’efecte perquè es un bon document. Encara que sigui donar-te una mica la llauna, et diré que si a Europa no s’eviten dintre de cinc anys les possibilitats de guerra —i ningú les podrà evitar— és molt probable que tots nosaltres vegem el triomf del comunisme a tot arreu. La gent està cansada d’entremenjar-se de viu en viu, està cansada d’un sistema social que no resol les crisis cròniques del capitalisme, està cansada de no resoldre les coses més que a sobre el paper. Ara be, la gent d’Europa té l’idea que el comunisme —malgrat tot el que es diu de Rússia a París i Londres— pot ésser la pau i, sobretot, una possibilitat d’un nou ordre de coses mes real, i pot canviar la classe política. A pesar de que avui la maçoneria, per un cantó, i el catolicisme, per l’altre, fan els possibles per crear una pau, la que sigui, això científicament fallarà perquè el sistema capitalista fatalment és la guerra. Nosaltres no podem comprendre les idees de la gent que fa marxar el món perquè vivim en un racó de món i estem separats de tot arreu degut a la situació geogràfica pèssima. Però creu que les coses són tal com te dic, que a Europa la gent està fastiguejada de tot i que hi ha una ànsia indescriptible. Cada quinze dies es produeix una cosa o altra que pot encendre-ho tot com lluques. América, que ho podria evitar tot, no evitarà res perquè a América hi ha la bogeria del negoci i la política americana és exclusivament una política de mercats. Ademes, son gent que no tenen cap finor psicològica, no tenen capacitat per veure la significació dels símptomes i es trobaran amb un desastre davant del nas sense adonar-se’n.»
Cartes a Pere, Josep Pla, Edicions Destino, pàg. 178-179
dimecres, 29 de desembre del mmx
© Xavier Serrahima 2011
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Seria “un document gairebé imprescindible” si, per altres camins, no s’hagués pogut entendre el sentit global de Josep Pla. També les cartes a Josep M. Cruzet (“Amb les pedres disperses”) són mol reveladores i no permeten dubtar de Pla en el sentit exposat en aquesta ressenya.
Les contradiccions que podem veure en Josep Pla són les contradiccions que tots carreguem. Fer-les servir per negar la seva grandesa és negar la mica de grandesa que a tots ens convindria tenir.