Un amor d’en Swann, Marcel Proust

Lectures: 6

En aquests de dies que haurien d’ésser de llum però son de penombra perquè alguns pretenen fer-nos caminar a les palpentes, convertint la seva llengua en una —altament perillosa i funesta— arma de combat, res millor que capbussar-se de ple en les delícies del llenguatge, en la plàcida serenor de la gran literatura —encara que tan sols sigui a fi de refer les forces per acarar més enardits la defensa de la nostra identitat i dignitat vilment atacades.

Sens dubte un dels autors que assolí la quimera de convertir la llengua en una delícia sublim fou Marcel Proust. La seva generosa prosa, que brolla abundant i indeturable, t’embolcalla amb el seu balanceig ondulant i subjugador, com una simfonia de paraules que se t’endú més enllà de tu mateix. El seu llenguatge fluvial i serpentejant et submergeix en un món fascinant on ficció i realitat s’entrellacen, es comuniquen, es confonen i es dissolen.

Ens n’ofereix l’ocasió Un amor d’en Swan (Du côté de chez Swann), Viena Edicions, 2010, el segon —i confiem que no darrer— lliurament d’À la recherche du temps perdú en l’esplèndida i tan llegidora versió de Josep Maria Pinto. El volum recentment presentat inclou la segona i tercera part —Un amour de Swann i Noms de pays: le nom— del primer llibre de la magna obra francesa: Du côté de chez Swann. I esdevé una nova, decidida i arriscada —tot cal dir-ho— aposta de l’editorial que convindria que els lectors i lectores sensibles aplaudíssim, agraíssim i, sobretot, acollíssim amb el merescut fervor. Amb major raó si desitgem que el projecte total de La Recherche arribi a bon port i no naufragi enmig de l’oceà immens de novetats que cada més gairebé desborda els atapeïts molls de les llibreries…

Un amor d’en Swann és una mena d’interludi, un assaig dins de l’assaig literari —o de l’assaig poètico-filosòfico-literari, si ho preferim així— que suposa i composa la magna obra proustiana. Una raresa inclassificable i una excepció dins l’excepcionalitat i inclassificabilitat de la mateixa Recherche. Potser per aquest motiu convé que ens abstraiem encara més quan ens hi submergim, oblidant-nos no tan sols del corpus total de l’obra, sinó també d’altres consideracions que, des del punt de vista del plaer de la lectura, són secundàries: el reflex d’un amor de l’autor, o la preconfiguració de l’amor de l’anònim narrador per Albertine.

Per damunt de tot Un amor d’en Swann és la novel·la de l’amor, de la història —gènesi, consolidació i desaparició— de l’amor. De l’amor i el desamor, de l’engany i, principalment, del desengany. La història d’un amor circular, complet i autònom, autosuficient i quasi fet a ell mateix, convertit en metàfora de la vida humana: assistim al seu naixement i l’acompanyem en el seu viatge existencial fins a la seva mort.

La història d’aquell amor devastador que ho sadolla, embriaga, condiciona i canvia tot. D’aquesta força invencible de l’amor que ens trasbalsa, ens transforma la vida i ens converteix en el seus obedients i encegats servents. L’amor de veritat, aquell que fa que la nostra existència obtingui el seu sentit profund i ens n’assenyali l’objectiu. Que ens fa tastar el paradís, primer; el purgatori encegador de la gelosia, després; i, per acabar, l’infern del desamor i l’absència. Que ens omple i ens fa, quan arriba; que ens buida i ens desfà, en marxar.

En l’amor d’en Swann —tan aviat esperançador com desesperat, apassionat com desenganyat, delerós com satisfet, captivador com enfollidor, seré com torrencial, venerat com odiat, creador com destructor— tots ens hi podem, d’una manera o altra, reconèixer. En aquest amor en majúscules, on la prosa lírica de Proust s’hi esplaia com ho feia, tants segles enrere, l’exultant, arravatada, insuperable i insuperable poesia d’Ausiàs Marc:

Junt és lo temps que mon goig és complit
en lo esguard del que he jo desijat,
car vist he ço d’on era desperat,
e molt pus bell que dins mi no fon dit.

Mas de present caic en dolor no llenta:
fort és e tant que el cap me fa mudar;
torbat del tot, mos passos he cuitar
e trop remei, mas de mi no s’absenta.

A Noms de lloc: el país, la novel·la recobra el ritme, l’ambient i, sobretot, el paisatge de Combray —i per tant, els dos costats de La Recherche. Ja des de les primeres línies el seu autor ens corprèn amb el plaer de la seva prosa exquisida, d’aquesta seva literatura pura i nua, que es crea i recrea a ella mateixa, en un espiral etern, en un creixement incessant —en una mena d’etern retorn nietzschià— que va ampliant-se i ampliant-se concèntricament fins a ocupar tot l’espai de la realitat. De la realitat de la ficció que sovint esdevé més real que la realitat mateixa.

Com si es tractés d’un planeta o d’un món sencer sotmès a l’òrbita eterna del seu autor, la prosa de Proust volta i volta, gira, gira i s’entregira al voltant del seu eix argumental, reflexiu i literari, fent-se, desfent-se i refent-se, acreixent-se, acomplint-se i perfeccionant-se en entregirar, fins a esdevenir un sistema —i per què no, un Univers— literari progressivament més complex i complet.

Un univers literari al qual Proust ens convida a afegir-nos, en una frase magistral que podria servir per a qualsevol obra de ficció. Una frase que esdevé una metàfora de la ficció mateixa: «Si ma santé s’affermissait et que mes parents me permissent (…) du moins de prendre une fois (…) ce train d’une heure vingt-deux dans lequel j’étais monté tant de fois en imagination, j’aurais voulu m’arrêter de préférence dans les villes les plus belles;» (Fòlio Classsique, pàg. 381) («Si la meva salut s’afermava i els meus pares m’haguessin deixat (…) almenys agafar una vegada (…) aquell tren de la una vint-i-dos en el qual havia pujat tantes vegades en la meva imaginació, m’hauria volgut aturar preferentment en les ciutats més belles» (Edicions Viena, pàg. 251 de la traducció de Josep M. Pinto).

Una ficció que pren com a base una prosa única i inconfusible, un llenguatge que defineix i individualitza no tan sols aquest volum sinó tota la Recherche. Un llenguatge característic que progressa —com descriu l’autor unes ratlles més endavant amb un frase admirable que no podria ésser més escaient ni precisa— «sur la route de ces lieux fluviatiles et poétiques» («per la carretera d’aquells llocs fluviàtils i poètics», d’acord amb la versió de Pinto).

Una narrativa alliberada i alliberadora on s’hi amalgama el sentiment i el pensament, la reflexió i la sensació. Una narrativa sinuosa, oscil·lant i ondulant que se’ns fa propera i immediatament present. Que ens obsequia amb un excels goig literari, que du aparellat un generós doll de coneixement del món i de la vida, de descoberta —i, sobretot, de redescoberta d’un mateix.

Un tast és imprescindible:

«Les mots nous présentent des choses une petite image claire et usuelle comme celles que l’on suspend aux murs des écoles pour donner aux enfants l’exemple de ce qu’est un établi, un oiseau, une fourmilière, choses conçues comme pareilles à toutes celles de même sorte. Mais les noms présentent des personnes—et des villes qu’ils nous habituent à croire individuelles, uniques comme des personnes—une image confuse qui tire d’eux, de leur sonorité éclatante ou sombre, la couleur dont elle est peinte uniformément comme une de ces affiches, entièrement bleues ou entièrement rouges, dans lesquelles, à cause des limites du procédé employé ou par un caprice du décorateur, sont bleus ou rouges, non seulement le ciel et la mer, mais les barques, l’église, les passants.»

Du côté de chez Swann, Éditions Gallimard, pàg. 380

«Els mots ens presenten una petita imatge clara i usual de les coses, com les que enganxem a les parets de les escoles per fornir als nens l’exemple del que és una establia, un ocell, un formiguer, coses concebudes com iguals a totes les de la seva mena. Però els noms presenten de les persones —i de les ciutats, que ens acostumen a creure que són individuals, úniques com persones— una imatge confusa que obté d’ells, de la seva sonoritat esclatant o fosca, el color amb el qual està pintada uniformement, com un d’aquells cartells, enterament blaus o enterament vermells, en els quals, a causa dels límits del procediment que s’ha fet servir o per un caprici del decorador, són blaus o vermells no solament el cel i la mar, sinó les barques, l’església, la gent que passa.»

Un amor d’en Swann, traducció de Josep M Pinto, Viena Editorial, pàg. 250

«Les paraules ens presenten una petita imatge de les coses, clara i usual, com aquelles que es pengen a les parets de les escoles per donar als infants l’exemple del que és un banc de fuster, un ocell, un formiguer, coses concebudes com a semblants a totes les de la mateixa espècie. Però, de les persones —i de les ciutats que ens acostumen a creure individuals, úniques com les persones—, els noms ens en presenten una imatge confusa que surt d’ells, de la seva sonoritat esclatant o ombrívola, pintada uniformement amb un color com el d’un d’aquells cartells, blaus del tot o del tot vermells, en els quals, a causa dels límits del procediment usat o per un capritx del decorador, són blaus o vermells no solament el cel i la mar, sinó també les barques, l’església, els vianants.»

Pel cantó de Swann, traducció de Jaume Vidal Alcover, Columna Edicions, pàg. 263

divendres, 24 de desembre del mmx

© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499