Joventut sense Déu, Ödön von Horváth
Ningú no és una illa
No crec que cap persona mínimament sensata que hagi escoltat cinc minuts (la farsa d)el judici que es du a terme al Tribunal Suprem contra els presos polítics tingui el més mínim dubte que la veritat hi és escarnida i reescarnida un dia rere l’altre, que el que menys importa és el que va passar, sinó el relat que es vol fer del que va passar —de fet, del que no va passar. Un relat que parla d’una sedició i d’una rebel·lió que, atès que només es podia produir en presència de violència, du, per força, a inventar-se-la; una violència no ja basada en el concepte abstrús del tumult, sinó en les (teòriques) mirades d’odi de les muralles humanes que defensaven —quin crim més terrible!— la celebració del referèndum.
Davant d’una tal situació, que ens recorda que Franco va morir al llit però que els seus hereus segueixen molt vius, res millor que llegir 
Joventut sense Déu (Jugend ohne Gott), d’Ödön von Horváth, traduït per l’Anna Soler Horta, Editorial Fonoll, desembre del 2017, una obra, d’alt caràcter metafòric, on es posa en qüestió el mal i el bé i la veritat i la mentida. Quan el mal impera, s’imposa, esdevé patent de cors d’un estat que, en comptes de defensar els seus ciutadans, els ataca, és possible mantenir-se equidistant?, és possible fer costat als que fan el mal sense convertir-se en còmplice?; no mor Déu en nosaltres cada vegada que donem l’esquena a la veritat i a la justícia?, podem pensar en la nostra conveniència quan els altres en sofriran els efectes?
El protagonista de la novel·la —que té tant de novel·la com d’al·legoria, de representació teatral— és un professor de 34 anys que té al seu càrrec l’ensenyament de “vint-i-sis nois d’uns catorze anys” (pàg. 16) en un institut sotmès a les directrius de l’Àustria nazi o filonazi, on l’única veritat que existeix és la que dicta l’estat, on les consignes del govern no són recomanacions sinó obligacions, on “cap professor no té dret a ratllar res del que es diu a la ràdio” (pàg. 17), on “el reglament no permetia objectar res al contingut de les redaccions” (pàg. 21), on qualsevol observació humanística de collita pròpia, no beneïda pel poder, es considerada “un sabotatge a la pàtria” (pàg. 23), on, segons “la circular interna 5679/33” el que han de fer els professors és “preservar la joventut de tot allò que d’alguna manera pugui perjudicar les seves capacitats militars futures” (pàg. 24).
Un estat totalitari on «qui no està amb nosaltres, està contra nosaltres»; on dissentir suposa una tan immediata com contundent condemna a l’ostracisme o l’expatriació; on respirar és impossible; on tot fa olor de podrit; on no oposar-se a la injustícia, on no combatre-la amb totes les armes dialèctiques i pacífiques que es tinguin a l’abast suposa no ja permetre-la sinó col·laborar-hi, donar-hi suport; on, sobretot, el que ha de decidir l’individu és si es preocupa dels seus interessos o dels de la societat: “No deixaré que per culpa vostra m’apliquin una sanció disciplinària, i encara menys que em prenguin el pa…” (pàg. 27).
Perquè, davant de situacions d’injustícia tan flagrants, sempre acaba arribant un moment en que et toca decidir, que t’adones que la no implicació significa connivència, que no oposar-se al mal significa contribuir-hi; que, com molt bé va concloure Romain Rolland, quan les coses van mal dades, no és possible situar-se au dessous de la mêlée: “Un gran poble assaltat per la guerra no ha de defensar només les seves fronteres, també la seva raó.[1]” Un concepte que, anys més tard, Hanna Arendt, en comprovar que gent amb bona voluntat havia col·laborat activament en l’holocaust nazi, qualificaria com “la banalitat del mal”.
Per desgràcia, en èpoques on la mentida —que, per evitar-nos problemes de consciència, preferim anomenar postveritat, com si emmascarar la realitat amb paraules pogués servir-nos de res— ho determina tot, quan entrem en el temps dels peixos on “l’ànima de les persones es tornarà impassible, com la cara d’un peix” (pàg. 35), l’ambient, irrespirable, s’encomana pertot: “Tots n’estem infectats, els amics i els enemics. Les nostres ànimes, plenes de bubons negres, no trigaran a morir. I continuarem vivint, tot i ser morts” (pàg. 29).
I resulta molt més fàcil i còmode mirar cap a l’altra banda, no implicar-nos, tot ent veure que allò no és cosa nostra —i, encara menys, resposabilitat (o culpa) nostra : “No et fa vergonya, tros d’ase arrossinat, escalfar-te el cap amb bajanades metafísiques com si fossis un col·legial […]! No exploris el desconegut, val més que escuris el setè aiguardent! ” (pàg. 31). Fins que les circumstàncies ens hi obliguen, fins que hem de decidir si seguim acotant el cap o si l’alcem, si permetem que d’altres pateixin les conseqüències de la nostra manca de coratge, si trobem déu —el déu de la veritat— dins nostre.
No avançaré, per descomptat, si el protagonista l’acaba trobant o no —per saber-ho, us caldrà llegir la novel·la— però si us diré que el seu és un dilema crucial; aquell en que, si no ens ho juguem tot, quasi tot, el nostre equilibri moral, principalment: entre el nostre teòric bé —en realitat, el nostre benestar— i el dels altres (el de la comunitat o del comú), quin escollim?
Joventut sense Déu és un aquells llibres que convindria molt i molt que llegissin els professors i professores catalans. Sobretot, aquells a qui no els hagi agradat gens que la (teòrica) justícia espanyola els hagi dit de què poden o no parlar a les seves aules.
dimecres 3 d’abril del mmxix
[1] « Un grand peuple assailli par la guerre n’a pas seulement ses frontières à défendre : il a aussi sa raison. »
© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Altres anàlisis literàries
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| La por a la literatura Ana Blandiana |
El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando |
Certesa de la llum, Laia Llobera |
Aquesta anàlisi literària de “Joventut sense Déu, d’Ödön von Horváth” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
