Guignol’s band I, Louis-Ferdinand Céline
Explosió artística
Crec que amb la literatura de Louis-Ferdinand Céline succeeix, si fa no fa, el mateix que amb la de William Faulkner: que per poder-s’hi submergir-se en bones condicions cal, per començar, tenir clar i ben clar que, abans de tot, és un escriptor, un autor de debò.
Un escriptor que si no acostuma a estar inclòs en el podi dels més grans escriptors del segle XX, juntament amb l’esmentat Faulkner, Marcel Proust i Franz Kafka és per raons no pas literàries: pel seu antisemitisme (un antisemitisme que, en realitat, no és més que l’expressió del seu racisme general) i per la seva suposada col·laboració amb el règim de Vichy.
Viure i escriure
Un autor que escriu com viu; que viu com escriu. I que, per tant, no fa cap concessió als lectors. Que els ofereix, exactament, el que els ha d’oferir, el que necessita oferir-los. I, el que és, encara, més important: de la manera que necessita oferir-los-ho.
L’estil de l’autor de Voyage au bout de la nuit no és una creació —ni una re-creació seva—, com no ho són, tampoc, els dels tres autors tot just apuntats, sinó el reflex (o transsubstanciació) de la seva personalitat, del seu ser-en-el-món —del seu dasein heideggerià.
Respectar els lectors
És precisament per això, perquè no pensa en els lectors, perquè ni tan sols es planteja la possibilitat de facilitar-los la feina, que en començar Guignol’s band I, Folio, Éditions Gallimard, París, 1989, ens quedem amb la boca (del tot) oberta; que no sabem com reaccionar.
Que no sabem si no seria preferible o més assenyat deixar-ho estar d’entrada. Deixar-ho per inaccessible, per impossible.
Una opció que devia témer-se. I que intenta impedir, o almenys reduir, encapçalant l’obra amb una introducció o prefaci que, en teoria, ens hauria d’orientar una mica: “Lecteurs amis, moins amis, ennemis, Critiques ! me voilà encore des histoires avec ce Guignol’s livre I ! Ne me jugez point de sitôt ! Attendez un petit peu la suite ! le livre II ! le livre III ! tout s’éclaire ! se développe, s’arrange ! Il vous manque tel quel les 3/4 !”, (p. 9).
Una introducció que em fa la impressió que ens farà servei si hem llegit anteriorment la seva trilogia novel·lesca alemanya (D’un château l’autre, Nord, Rigodon). I, encara més, si hem llegit, també, les seves Lettres de prison à Lucette Destouches & à maître Mikkelsen i els seus Cahiers de prison. Però que, d’altra manera, més que no pas orientar-nos, situar-nos o ajudar-nos, potser ens desorientarà, desituarà o desajudarà.
Ens deixarà encara més amb la sensació que ens hem perdut alguna cosa. Que ens parla d’alguna cosa que no podem entendre.
Una sensació que obeirà a una realitat. Si no coneixem, per més que sigui de manera esquemàtica, la història de la vida de Céline fins el moment en què publica aquesta primera part de Guignol’s Band les possibilitats que la seva introducció ens doni un cop de mà servei són, per dir-ho amb generositat, limitades. Molt limitades. Massa limitades.
Perquè és la història dels darrers anys de les seva vida, des que va marxar de França, el que el du a escriure l’obra; a escriure-la quan l’escriu i com l’escriu.
Molta atenció
Si volem, doncs, que aquesta introducció seva tan metafòrica —per no dir, surrealista, abstrusa o críptica— ens faci algun servei, el millor que podem fer és, en primer lloc, llegir-la amb molta atenció. O, el que és el mateix, llegir-la, almenys, dues vegades. Una, per imbuir-nos del seu ritme i la seva harmonia. Una altra, per assajar d’extreure’n algun aclariment.
Un besllum d’aclariment que crec que tan sols serà possible si ens fixem molt —si, en comptes de dues lectures, n’hi atorguem tres— en dos punts concrets d’aquesta introducció.
El primer, aquell en que ens recorda la recepció de la seva novel·la anterior: “Mort à Crédit fut accueilli, qu’on s’en rappelle, par un de ces tirs de barrage comme on n’avait pas vu souvent, d’intensité, de hargne et fiel ! Tout le han, le fin fond de la Critique, au sacré complet, calotins, maçons, y outrons, rombiers et rombières, binocleux, chuchoteux, athlètes, gratte-culs, toute la Légion, toute là debout, hagarde, déconnante l’écume !/ L’hallali ! / Et puis ça se tasse et voyez-vous à l’heure actuelle Mort à Crédit est plus en cote que le Voyage. Il nous bouffe même tout notre papier ! Il fait scandale !”, p. 10).
El segon, en el que en podríem dir la seva recomanació final: “À vous de comprendre ! Émouvez-vous ! […] Émouvez bon Dieu ! Ratata ! Sautez ! Vibrochez ! Éclatez dans vos carapaces ! fouillez-vous crabes ! Éventrez ! Trouvez la palpite nom de foutre ! La fête est là ! Enfin ! Quelque chose ! Réveil ! Allez salut ! Robots la crotte ! Merde ! Transposez ou c’est la mort ! / Je peux plus rien pour vous ! / Embrassez celle que vous voudrez ! S’il est temps encore ! À la bonne vôtre ! Si vous vivez ! Le reste arrivera bien tout seul ! Bonheur, santé, grâce et fredaines ! Vous occupez pas tant de moi-même ! faites-le marcher votre petit cœur ! / Ça sera tout ce que vous y mettrez ! l’orage ou la flûte ! comme aux Enfers, comme chez les Anges !”, (p. 12).
Emoció
Una vegada establert això, una vegada establert que el que ho ha de dominar tot ha de ser l’emoció, el reflex i la transcripció, com més directa i autentica possible, de les emocions, ens trobem en disposició d’entendre com, i, sobretot, perquè escriu com escriu.
O, si ho volem expressar d’una altra manera, perquè no pot pas escriure com s’havia escrit fins llavors. Perquè li cal cercar un estil diferent, que li permeti un lligam —un pont, si preferim dir-ne així— més immediat amb les emocions.
Una manera d’escriure, un estil que, a més a més, ha de correspondre’s amb el temps en què viu. Amb aquest temps de guerra que ho ha tergiversat tot, que ho ha capgirat tot, que ha acabat, d’una vegada per totes, amb el somni dogmàtic del racionalisme, de la il·lustració.
Que, de la mateixa manera que la guillotina acabà, de cop i per sempre més, amb la monarquia i amb l’aristocràcia, la salvatge crueltat de la guerra ha acabat, d’arrel, amb el seny.
El seny, que ens havia de permetre assolir les més altes cimes del coneixement, ha deixat pas a la follia, a la barbàrie. La creació, a la destrucció.
Explosivitat (vital i verbal)
Una realitat que l’inici de la novel·la no pot posar més en evidència: “Braoum ! Vraoum !… C’est le grand décombre !… Toute la rue qui s’effondre au bord de l’eau !… C’est Orléans qui s’écroule et le tonnerre au Grand Café !…”, (p. 13).
Els esclats de les bombes, la ràbia desencadenada de la guerra, el soroll i la fúria, per dir-ho en un títol faulknerià, s’han imposat. S’han imposat a les veus, al diàleg, a la paraula. I, allí on ja no arriba la paraula, allí on la paraula ja no pot dir el que caldria, allí on tots els significats han perdut els significats, no (ens) queda altre remei que renunciar a la paraula.
Renunciar-hi tant com es pugui. I substituir-la sempre que sigui possible per les onomatopeies: “Brouang !…”, (p. 15), “Brouang !… Valmg !…”, (Íd.), “Vloumb ! Vloumb !”, (Íd.), “Vrang !…”, (p. 16), “Rraou !… Rraou !…”, (Íd.), “broum ! et tzimm !”, (p. 17), “Wrroub !… Et Bing !… Braoum !…”, (Íd.), “Vraap !… Hua !… Wraago !… Hua !… Wroong !…”, (Íd.), “Ffrrou !…”, (p. 18).
Onomatopeies que, en aquesta evolució imprescindible del llenguatge, del llenguatge que no tan sols ha d’adaptar-se als nous temps, sinó que els han de descriure, esdevenen, per força, verbs: “Le Fritz […] il nous vrombit !…”, (p. 14); “L’ambulance […] brinqueballe”, (Íd.).
I quan no són onomatopeies convertides en verbs, són altres paraules que, més o menys onomatopeiades, cal convertir en verb: “Du choc elle fricasse deux tricycles, une bonne sœur, un agent de police…”, (p. 15); “La voici qui nous débouline dans les remous du carnage…, (Íd.); “Bahutés, arrachés au flot ! En pleine pagaye tout nous disloque !…”, (Íd.).
Nous temps, noves paraules
Una manera d’escriure, un estil, una renovació o adaptació del llenguatge, del dir. Del voler dir, del poder dir, de l’intentar dir. D’intentar dir el que, en realitat, no es pot dir. El que tan sols es pot assajar de dir mitjançant l’art, mitjançant la metàfora artística).
Una nova manera que és, que no pot sinó ser, la imatge o reflex de la realitat, de la nova realitat, del nou món, inestable, en crisi, en caiguda lliure: “Ça va trop mal !… Le monde écroule !…”, (p. 13).
D’aquest món acabadrant que “là même s’est retourné, vieux parapluie tout fourbu mou !…”, (p. 17). Convertit en una dansa macabra, en el jardí de les delícies d’El Bosch, en “le grand décombre !…”, (p. 15), en un món “qui s’écroule”, que “crève […] à mille éclats”, que “s’éparpille en pluie de feu”, que “culbute au limon d’un seul coup”, que “brasse”, que hurle étouffe déborde au parapet”, on “tout éclabousse” (Íd.).
I, com a conseqüència, per a aquesta literatura d’un món embogit, rabelaisià, on la devastació i la crueltat han esdevingut gargantuéstica, pantagruèlica, el llenguatge, el nou dir ha de ser —més exactament, ha de conformar-se o constituir-se a partir de— “la sarabande des frayeurs”, (p. 14), de “la foire par-dessous les tonnerres à la rampette-dislocation”, (Íd.), “des rigodons plein les pavés !…”, (Íd.).
I ho ha de fer, inevitablement, irrenunciablement. Perquè el llenguatge, recordem-ho, és el pilar damunt del qual ha de sostenir-se qualsevol obra literària; per dir-ho en termes shakespearians, la matèria de què estan fets els nostres somnis literaris; i, amb ells, les realitats de l’art de l’escriptura.
Per la qual cosa també el mateix llenguatge ha de ser “la musique du grand carnage !…, (p. 16); la veu d’aquest “abîme” on “tout explosionne”, (Íd.). Ha de fer, ell també, “gueul[er] la bataille”, (Íd.).
Obra (molt) exigent
Tan sols entenent això, i tenint-ho ben i ben present, estarem en condicions de fer front a aquesta obra celiniana, tan i tan exigent. Una obra que no se’ns donarà gens fàcilment. Que, de fet, potser no se’ns acabarà de donar. Que, per més que hi fem, se’ns resistirà; se’ns mostrarà esquiva. Tan esquiva que potser no serem capaços d’abordar-la.
Si no hi reeixim, no ens hem de sentir pas decebuts o avergonyits. No ho he d’estar gens, atès que en bona part es deurà al fet que la major part dels escriptors que llegim en l’actualitat ha rebaixat tant i tant el nivell d’exigència literària, l’han abaratit tant, que estem desacostumats als esforços que la lectura literària ens hauria d’exigir.
No del tot treballada
Però, també, i això també cal indicar-ho, per raons que no podem imputar als autors actuals, sinó a la pròpia obra.
La primera, que no es tracta d’una novel·la, de tota una novel·la, sinó —tal com ens ha advertit en la seva introducció— tot just del primer terç d’una novel·la que havia d’estar conformada per tres parts o llibres. La darrera de les quals, a més a més, mai no va escriure.
La segona raó: és l’obra menys treballada del seu autor. L’obra que, per les circumstàncies de la seva redacció —fou escrita durant els darrers anys de la 2a Guerra Mundial, mentre Céline deambulava per Alemanya, en primer lloc, i per Dinamarca—, no va poder revisar com tenia el costum de fer: “Il a fallu imprimer vite because les circonstances si graves qu’on ne sait ni qui vit qui meurt ! Denoël ? vous ? moi ?…”, (p. 9).
Una revisió que, de fet, acostumava a esdevenir una re-versió. Una nova versió que, en aquest cas, no va tenir lloc, ja que tampoc no va revisar o reescriure aquesta primera part de la novel·la més tard, ja tornat a França.
Segurament, perquè Guignol’s band fou, juntament amb Historie de Bezons, una de les proves de càrrec que el van mantenir durant més d’un any i mig empresonat a Dinamarca.
Un repte
Tanmateix, si som capaços de superar o de pair el primer capítol o fragment —atès que de cap manera podem parlar de capítols, sinó de llargs paràgrafs o fragments, separats per asteriscos— i, sobretot, d’entendre que si arrenca amb una explosió (“Braoum ! Vraoum !…”) no és pas per casualitat, sinó per necessitat, gaudirem de la possibilitat d’endinsar-nos en una de les novel·les més sorprenents i inclassificables del segle XX.
Si entenem que aquest primer fragment, que retrata, amb una minuciosa (i, per això, esfereïdora) fidelitat, el bombardeig de la ciutat de Londres —“Un guéridon vogue et fend l’air !… Oiseau de marbre !… virevolte, crève la fenêtre en face à mille éclats !… Tout un mobilier qui bascule, jaillit des croisées, s’éparpille en pluie de feu !… Le fier pont, douze arches, titube, culbute au limon d’un seul coup !”, (p. 13)— no és sinó la (millor i més exacta) metàfora de la mateixa novel·la, de la seva càrrega explosiva, destructiva, tindrem el privilegi de fruir d’una de les mostres més indiscutibles de l’art literària de tots els temps.
Indiscutibles no pas per reeixida —que no ho és: és desigual, desmesurada, desbordant—, sinó, precisament pel seu no reeiximent: per posar de manifest que quan un artista s’exigeix tant i tant, quan no es conforma sinó amb donar el millor d’ell mateix, però no és capaç de limitar (o de revisar, posteriorment) les seves ambicions, acaba sent molt, molt difícil, per no dir impossible, mantenir-se a l’alçada de les pròpies expectatives.
dijous 4, divendres 5 i dissabte 6 d’agost del mmxxii
© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
