Tots aquells que ens considerem demòcrates —si és que aquesta denominació encara té algun sentit…— no podem més que solidaritzar-nos amb la persona que al llarg dels darrers decennis ha representat i defensat millor i amb major convicció els drets humans a l’estat espanyol: el gran paladí de la justícia universal, Baltasar Garzón. Com ens podríem llevar al matí i mirar-nos al mirall si no féssim costat a aquest infatigable i insubornable perquisidor de mafiosos, bàrbars dictadors, polítics corruptes i terroristes de tota mena…!
Cal, per consegüent, que ens llevem la son de les orelles i ens afanyem a signar un manifest a favor del jutge més emblemàtic i característic de la cada dia més imprescindible, objectiva, despolititzada i infal·lible Audiencia Nacional… Abans de res, doncs, felicitar a tots aquells que s’han afegit a la campanya a favor del magistrat més respectuós amb els drets humans que la història mai hagi conegut! Felicitats, doncs, entre d’altres, a Rosa Regàs, Pilar Rahola, Mercedes Milá, Juan Marsé, Isabel Coixet, Carlos Jiménez Villarejo, Joan Manuel Serrat.
Davant de l’hostil i imperdonable fustigament que està patint el pobre Garzón per part de la dreta més cavernària —sovint més propera a la casernària que no convindria— potser recobrar la sapientíssima proposta d’uns anys enrere que pretenia presentar la seva candidatura a Premi Nobel de la Pau 2002. L’infatigable lluita a favor dels drets humans que ha dut a terme al llarg dels darrers decennis el més modest i discret jutge de l’Audiencia Nacional ho mereixeria a bastament…
De fet, segurament ni caldria presentar-ne la candidatura, el selecte jurat suec li concediria directament el Nobel sense necessitat de deliberacions tan aviat com els fos lliurat un breu resum del seu inimitable i immaculat currículum judicial! Ben cert que sí! Només caldria començar adjuntant còpia de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans de 2 de novembre de 2004, que estimava, en el seu punt 160, que les autoritats judicials de l’estat espanyol, en ocasió de la detenció de 17 independentistes l’any dels Jocs Olímpics, havien violat “l’article 3 de la Convenció per a la salvaguarda dels Drets Humans i les Llibertats fonamentals”!
Article que, sota el títol ben explícit de “Prohibició de la tortura”, estableix que “Ningú no pot ésser sotmès a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradants”… Com podem negar els més alts honors, tan judicials com morals, a l’instructor que ordenà unes detencions que no respectaren aquest principi? Més quan al procés se l’anomenà “operación Garzón”… Que fou, en conseqüència, el responsable d’un processament que, segons el Tribunal, “rebutjà les demandes relacionades amb la incorporació al dossier de les proves aportades al procediment (…) privant-se així de les possibilitats raonables que es pogués fer la llum sobre els fets denunciats [les tortures i tractaments inhumans i degradants] ”.
Si calguessin —tot i que el més provable és que fossin del tot innecessaris— més arguments al seu favor per que els acadèmics d’Estocolm nomenessin, per aclamació, Baltasar Garzón Premi Nobel de la Pau, es podrien presentar addicionalment altres dades que demostren la seva humanitària tendència a equiparar nacionalisme (no espanyol, per descomptat) amb terrorisme: empresonament d’Arnaldo Otegi, de Rafa Díez, exsecretari general de LAB, clausura d’EGIN i EGIN Irratia, tancament de la revista Ardi Beltza, de Gestorak (Proamnistia), il·legalització de Batasuna, de Segi, d’Askatasuna…
Com podem els demòcrates, en aquestes circumstàncies, no afegir-nos a un manifest que tenia el propòsit d’investigar els crims de la dictadura franquista? Com no podem recolzar a un escrit «En suport de Baltasar Garzón», el més coherent i sensible dels jutges, que acusava a Franco i altres membres del seu govern de “detenció il·legal forçada de persones en un marc de crims contra la humanitat”? Què hi pot haver de més horrible, oi senyor magistrat, que la “detenció il·legal” de persones?
Més que no pas el Nobel de la Pau, com no se li ha acudit a ningú proposar-lo com a Comandant Vitalici de les Forces Armades espanyoles, per la seva incessant, innegable i impagable contribució a la defensa de la “integritat territorial” de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible” que en principi la Constitució tan sols encomanava a l’exèrcit?
Un alt honor d’estat que mereix —almenys tant com l’actual Defensor del Pueblo— sobradament aquest inqüestionable paladí dels Drets Humans, aquest martell d’heretges i de trenca-pàtries per la seva irrenunciable defensa dels drets fonamentals: això sí, no pas dels Drets Humans Universals, sinó dels Drets Humans… espanyols!
dijous, 20 de maig del mmx
© Xavier Serrahima 201o
Publicat al Tribuna.cat, el 21 de maig del 2o1o
Comparteix
|