En la seva compareixença pública d’ahir —més que reiterativa, innecessàriament llarga, eufòrica, narcisista i autocomplaent en alguns instants— Felip Puig assegurà, amb la seva contundència, modèstia i objectivitat habitual que es van complir els dos objectius principals que es proposava la intervenció de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra: “Garantir que no s’ocupava i no s’acampava el recinte del Parc de la Ciutadella” i “Que el ple es pogués desenvolupar amb plena normalitat”.
Segurament per oblit, no aclarí si havia acomplert el que, segons la Llei 19/1983, de creació de la Policia Autonòmica de la Generalitat de Catalunya, és l’objectiu primordial d’aquesta: “la protecció de les persones i els béns, el manteniment de l’ordre públic”. Creu realment que tan ahir com el 27 de maig es garantí de manera satisfactòria “la protecció de les persones”? De totes les persones, siguin diputats, periodistes, vianants, periodistes o manifestants? Recorda que entre les funcions que recull la Llei 10/1994 de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra s’hi inclou (article 12.1 e) la de “Protegir les manifestacions i mantenir l’ordre en grans concentracions humanes”?
Considera l’Honorable Senyor Conseller —al qual aquest discret articulista s’adreça amb la modèstia que li correspon a la seva posició subordinada, esperant que a sa Excel·lència (la vida del qual Déu Nostre Senyor guardi molts anys) li sigui grat d’acceptar benvolentment la seva opinió, i no la cregui constitutiva d’algun intolerable delicte— de veritat, que les seves declaracions d’ahir compleixen els criteris d’imparcialitat i de veracitat que són exigibles a qualsevol càrrec públic, i amb major raó encara al màxim responsable de seguretat del país?
Considera, de bo de debò, amb el cor a la mà, que la majoria dels manifestants del Parc de la Ciutadella tenien “ganes ferotges de batalla campal”? Què el seu objectiu no era altre que “traslladar encara més una situació de guerrila urbana difosa a la capital de Catalunya”? Què feren servir “la violència extrema”? Què “els autèntics indignats”, “carregats de bona fe” només són “alguns” i no pas la majoria?
Humilment goso demanar-me si el seu no és un —injust i injustificat— criteri sinecdòquic, que confon una part amb el tot? Seria admissible que diguéssim, per exemple, “els polítics catalans són xenòfobs i racistes” perquè algun d’ells repartís un díptic on s’hi podia llegir “No queremos rumanos”?
divendres, 17 de juny del mmxi
© Xavier Serrahima 2o11
Publicat a Opinió Nacional, el 18 de juny del 2011
|
Comparteix
|
