Benvolguda Pilar, abans de res dir-te que dec bona part del meu interès pel debat periodístic als articles que llegia en aquell Avui tan plural i ric de ja fa uns quants anys: desats en una vella carpeta encara en conservo un quants, teus, d’en Quim Monzó, de Teresa Pàmies, de Vázquez Montalbán i, sobretot, del tan enyorat de Pedrolo —amic Manuel, com t’hem trobat a faltar, darrerament! És des d’aquest respecte per la teva obra que goso adreçar-te aquesta lletra.
He seguit —tot i que en diferit, per òbvies raons laborals— la temptativa de debat que Jordi Bonet, president de la FAVB, tractava de mantenir amb tu a Els Matins. Amb la teva simpatia i savoir faire habitual has pretès atuir-lo d’entrada, afirmant —amb aquell convenciment, més que taxatiu, inflexible que caracteritza els que estan segurs d’ésser els únics dipositaris de la veritat— que el dels indignats és un moviment indefinit i insubstanciat, “eteri”, amb més “càrrega sentimental que no pas política (…) i alguna de la càrrega política que li veig (…), que és antisistema, es carrega la societat democràtica”, imposant “un tipus de resistència que vulnera les regles del joc”.
No hauria estat més ajustat a la realitat, afirmar que els “antisistema” el que es proposen no és tant “carregar-se” la societat democràtica sinó “canviar” el model actual de democràcia, endogàmic, enquistat, pervertit i clos, per un de més accessible i participatiu? Per una “democràcia real” o més autèntica? No és perillós —i en ocasions fins i tot trampós— servir-se de generalitzacions abusives? No creus que t’has deixat endur per una certa tendenciositat, per un maniqueisme absurd, fal·laç i contraproduent? No creus que tots tenim una part de raó precisament perquè ningú no té —ni pot tenir— tota la raó?
En el moment que el teu oponent provava de rebatre la manca de principis i objectius definits del moviment dels indignats, consideres que has posat de manifest el teu tarannà innegablement dialogant, obert quan ni tan sols li has permès que indiqués quantes ILP havia aprovat el Parlament? O més aviat has pensat que “ara no toca” parlar-ne. Com tampoc tocava parlar, pel que sembla, de les injustificables limitacions a que estan sotmesos els referèndums a l’estat espanyol. “Hi ha maneres de canalitzar la protesta, la democràcia les té”, has declarat. Això sí, sense aclarir quines són. Ens podries dir quin són, exactament?
Penses que has estat igualment respectuosa en asseverar —amb un to d’exaltació que anava in crescendo al llarg de la teva intervenció, com si volguessis compartir la idea d’alguns dels que et proposaves blasmar, que creuen que cridar més fort confereix automàticament la raó— que el parell de contertulians indignats que havien dit a RAC1 que no reconeixien ni “la policia ni les lleis” el que havien de fer era “anar-se’n cap a casa?”.
Anar-se’n a casa? Per quina raó? Pel fet de no reconèixer-les —a la qual cosa tenen tot el dret (diferent fóra no acceptar-les)— o bé simplement per dur-te la contrària? Potser havien de demanar-te permís abans, per dir allò que pensen? No els creus, potser, capaços ni tan sols de pensar per ells sols? Semblava que ho insinuessis, negant-los el pensament i la capacitat de reflexió autònoma, i anivellant-los als anyells adotzenats que es limiten a seguir cegament el ramat, en assenyalar que allò que deia Jordi Bonet: “És un simplisme.. Home, per déu!… És que llegiu el manifest aquest del Hessel, que és un conjunt de consignes i no acabeu de fer un discurs…”
Amb tota l’estimació del món, i amb la modèstia que em correspon —jo també sóc “només un ciutadà que té una opinió”, però no pas tan “pública” com la teva, la qual cosa en dóna un estatus del tot diferent del teu (que no em permet els meus quinze minuts de glòria diària en una televisió pública)— entenc que faries bé de revisar el vídeo de la temptativa de conversa amb Jordi Bonet i comprovar, sincerament i amb el cor a la mà, si t’has aplicat tu mateixa algun dels principis que defensaves: “Hi ha qui pot pensar també amb la mateixa honestedat [el contrari]“ o “Si no tenim en compte que les regles democràtiques ens emparen a tots, anem malament.”
Certament, amiga Pilar, quan no seguim les regles, quan ens aprofitem d’una posició preponderant per a interrompre constantment als que no opinen com nosaltres, quan alcem la veu fins a ofegar la dels altres per impedir que es puguin explicar, “tots anem malament”. Tots, sí…, però uns més que no pas els altres!
dilluns, 20 de juny del mmxi
© Xavier Serrahima 2o11
