Quan comprovem que, per més segles que passin i per més que avencin els progressos científics, els enfrontaments bèl·lics —ja sigui entre nacions o entre individus— no es redueixen, no podem deixar de plantejar-nos una pregunta: Som una espècie violenta?, Xaro Sánchez i altres, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2013. O, per expressar el problema amb major claredat —i major èmfasi o preocupació—, tot emprant una formulació sartriana: estem condemnats (biològicament) a ésser una espècie violenta?
Un grup d’autors relacionats amb l’àmbit de la neurociència —Xaro Sánchez, Diego Redolar, Enric Bufill, Francesc Colom, Eduard Vieta i David Bueno— redacten conjuntament el llibre per assajar de respondre a aquesta pregunta. Per aconseguir-ho, consideren que cal, abans de res, diferenciar entre agressivitat i violència, dos conceptes que, malgrat que sovint són presos com a sinònims, no ho són pas.
Així, “l’agressivitat és una actitud innata, instintiva, […], una emoció”, (pàg. 32); és “la resposta biològica d’interacció social en què un individu o grup d’individus interacciona amb d’altres en una situació que interpreten com a potencialment perillosa o damnosa per a la seva pròpia supervivència”, (pàg. 31). En canvi, la violència és “un comportament realitzat de forma raonablement intencional que, d’una manera cultural, és recolza en l’agressivitat o la magnifica, i que provoca un mal físic, psicològic o sexual”, (íd).
A partir d’aquesta distinció, els autors, basant-se en alguns dels estudis més recents, es proposen establir quin percentatge de responsabilitat té la biologia i quin l’aprenentatge i la cultura en la nostra agressivitat. En altres paraules, si tenia més aviat raó Hobbes, que creia que som dolents per naturalesa, o bé Rousseau, que partia de la teoria contrària. A fi de determinar quin és el nostre substrat genètic, la nostra “heretabilitat”, (pàg. 51), analitzen “els factors que condicionen els comportaments violents”, (pàg. 35). Factors com l’ambient social, el nivell econòmic, la família, el gènere…
Posteriorment, en la segona part, se centren “en algunes manifestacions d’agressivitat i violència, […] sobretot de violència intrafamiliar i de terrorisme”, (pàg. 150). Per enllestir el volum amb una valoració, feta de manera individual per cadascun dels autors, sobre la pregunta “que sens dubte el lector es deu haver plantejat unes quantes vegades mentre el llegia. Si l’agressivitat està arrelada en la nostra biologia, és possible un món sense violència? ”, (pàg. 237).
Si voleu conèixer, en detall, les seves tan interessants com diverses —i alhora complementàries— respostes, no ho podeu tenir més fàcil: només us cal fer-vos amb un exemplar del llibre i submergir-vos-hi.
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 20 de desembre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
