Les grans crisis econòmiques, causades pels més poderosos, acostumen a provocar una crisi social devastadora, que afecta principalment als més febles. Per si això fos poc, és habitual que vinguin acompanyades de tot un seguit de situacions extremes que tendeixen a fer aflorar els instints més primaris, viscerals i negatius de la ciutadania. Reaccions bàrbares que habitualment les normes d’educació i la moral reprimeixen i controlen.
Una de les primeres reaccions que acostumen a aparèixer és un perillosíssim espectre que es manté latent, aletargat, durant les èpoques de bonança: el racisme. Racisme que ben aviat esdevé xenofòbia. De sobte, tots aquells que van arribar de fora d’un país i van permetre que assolís un nivell de benestar més que raonable, en encarregar-se de les feines que els nacionals no volien fer, quan arriben moments de dificultat econòmica, es converteixen en caps de turc —quan no en ase dels cops…
Els estrangers —més concretament, els estrangers pobres, aquells que s’han vist obligats a deixar la seva terra per sobreviure— són convertits en culpables de tot. “Han vingut a prendre’ns el treball!”, afirmen desvergonyidament aquells que fins quatre dies enrere somreien amb commiseració quan se’ls trobaven ocupant-se de les feines més baixes i desagradables.
Malauradament, sembla que no siguem capaços d’aprendre de la història, ni tan sols de la més recent. D’aquella història de dolor i de maldat sense límits que suposà el feixisme de meitats del segle passat. D’un feixisme atroç i sense sentiments, capitanejat pel nacionalsocialisme alemany, que s’escudà en el sentiment antisemita per tractar de dur a terme sinó el més gran, almenys un dels més grans genocidis de tots els temps. Les imatges dels camps de concentració —a l’igual, cal dir-ho, dels efectes de les dues bombes atòmiques i de la repressió stalinista— mai no serà possible esborrar-les de les nostres ments…
Amb tot, sembla que aquella catàstrofe sense precedents coneguts ni tan sols serveix per evitar que es pugui tornar a repetir: hi ha uns quants inconscients sense escrúpols que no dubten en aprofitar les situacions de patiment i tensió per llaurar la llavor àcida de l’odi i la intolerància. Per convertir el que és diferent en l’adversari —o pitjor encara, l’enemic— a perseguir. A perseguir sense pietat i, si no s’atura la irracionalitat a temps, a bandejar o, quan s’han traspassat els límits i s’arriba a l’extrem de la desesperació, a sacrificar.
L’experiència històrica no pot ésser més diàfana ni paradigmàtica: qui sembra ira, recollirà violència. Violència contra els més innocents, indefensos i desprotegits. És per això que, en circumstàncies com l’actual, seria bo que tinguéssim sempre present el cèlebre poema premonitori que va escriure el religiós luterà Martin Niemöller —tot i que sovint s’atribueix de manera incorrecta a Bertolt Brecht— titulat “Quan els nazis van venir pels comunistes”:
Quan els nazis van venir a cercar els comunistes,
vaig guardar silenci;
jo no era un comunista.
Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci;
jo no era un socialdemòcrata.
Quan van venir a cercar els sindicalistes,
no vaig protestar;
jo no era un socialista.
Quan van venir a cercar els jueus,
no vaig protestar;
jo no era un jueu.
Quan van venir a cercar-me,
no restava ningú que pogués protestar.
Confiem que no calgui tornar-lo a recordar, de nou, quan ja sigui massa tard…! Quan, altra vegada, ja no resti ningú per protestar…
dissabte, 29 de maig del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o
