Diari de Praga (1941-1942), Petr Ginz

Lectures: 5

Durant molts anys hi ha hagut un llibre que ha descrit millor que cap altre els efectes del nazisme: el Diari d’Anna Frank. La cèlebre obra de la jove Anna — Anne, en realitat— ha esdevingut un referent de primera mà per conèixer els patiments i desventures que comportà per a una família qualssevol la persecució dels jueus per part del feixisme alemany. Obligats a fugir del seu país l’any 1933 per l’arribada al poder de Hitler, es refugiaren a Holanda. En ésser envaïda pel Tercer Reich, s’hagueren de recloure en unes golfes.

Per desgràcia, ni el seu amagatall —al que es referia com “la cambra de darrera”— va evitar que tant ella com els seus fossin descoberts per la temible Gestapo i conduits a diversos camps de concentració. Com tants d’altres jueus, la seva mare, la seva germana i ella mateixa foren exterminades sense compassió.

Tan sols el seu pare se’n salvà al darrer moment. Fou precisament ell l’encarregat de publicar l’any 1946 el diari de la seva filla, recobrat de manera miraculosa. Des de llavors s’ha editat en més de mig centenar de llengües. I, fins ara, constituïa —junt amb les esgarrifoses obres de Primo Levi— un dels testimonis més directes sobre els horrors del nacionalsocialisme.

Diari de Praga (1941-1942)
Des de fa uns anys, en poden afegir un altre: el Diari de Praga (1941-1942) (Prager Tagebuch, 1941–1942), de Petr Ginz, traducció de Kepa Uharte, D’un dia per l’altre, Quaderns Crema, 2006. Escrit per un jove de Praga entre els 13 i els 15 anys, narra les vicissituds que hagueren de sofrir els jueus txecs des de l’arribada del nazisme. Amb un estil auster i directe, en notes generalment succintes, hi anava deixant constància de les continues novetats que s’anaven produint al seu barri, que cada dia que passava esdevenia més i més una presó asfixiant.

Progressivament, amb un pla que tan sols una ment malaltissa i sàdica podia haver ideat, els drets i les llibertats del seu poble es reduïen i es reduïen, fins a esdevenir poc més que uns purs esclaus reclosos a les seves pròpies cases. Amb la ingenuïtat infantil que li corresponia, prenia nota de les increïbles situacions que s’anaven succeint.

Esgarrifança
Quina esgarrifança ens fa sentir, quan expressa la seva incomprensió per la deportació que van patint, un rere l’altre, tots els seus veïns i coneguts…! Incapaç de concebre la maldat —i menys encara la maldat duta fins al darrer extrem de la solució final o “Shoah” ideada per Heinrich Himmler— no podia ni tan sols sospitar que desapareixien per no tornar mai més, que marxaven per a fer front a l’extermini.

Editat i anotat curosament per la seva germana, Chava Pressburger, ens ofereix una nova oportunitat de fer una mirada a un dels moments més foscos de la història recent de la humanitat, acompanyant al seu jove autor en el desvetllament d’una vida que l’acabaria conduint a la mort.

Tot i que, reconeguem-ho, no assoleix la grandesa ni l’interès dels escrits d’Anne Frank, no deixa d’ésser un document altament recomanable per lluitar contra l’oblit i la desmemòria. Per evitar el retorn d’un infern atroç que mai no s’hauria d’haver produït…

Cal remarcar, per fi, que mai no ens hauria estat possible conèixer els apunts de Petr Ginz de no haver-se produït tot un seguit de concatenacions casuals, regides per un atzar del tot imaginable. Tant que ben segur que el jutjaríem com a inversemblant, si formés part d’una novel·la. No dubtaríem en assegurar que l’argumentació de la troballa estava massa agafat pels pèls… Un seguit de casualitats que s’iniciaren amb l’enlairament transbordador espacial Columbia, el 2003 i que acabaren desembocant en el descobriment del diari tant de temps perdut.

Transcric, per acabar, un paràgraf que m’ha recordat enormement el poema de Martin Niemöller, “Quan els nazis van venir pels comunistes”:

«Diumenge 1 de gener del 1942 […] Al matí he fet els deures. A banda d’això, res d’especial. De fet, en passen de tots els colors, però ni es veu. Allò que ara és ben habitual, en temps normals despertaria una commoció. Els jueus, per exemple, no poden comprar fruita, oques ni aus en general, formatges, cebes, alls, ni moltes altres coses. Les cartilles de racionament de tabac no les reben ni els presoners, ni els bojos ni els jueus. No poden anar al cotxe de davant dels tramvies, ni dels autobusos, ni dels troleibusos; no poden passejar per la vora del riu, etc., etc.»

diumenge, 30 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499