Des dels inicis de la humanitat s’ha considerat que un dels trets que serveixen per a definir una persona com cal, per a distingir una persona de fiar d’una que no ho és tant – per a dir-ho de manera suau… – és la seva fidelitat a la paraula donada. Molt abans que el Dret Romà inventés la figura del contracte, del pacte escrit i referendat per la signatura de dues o més persones, el compliment dels compromisos verbals era fonamental per al correcte funcionament de las societat.
Al llarg dels segles, ha estat cabdal la satisfacció de la paraula donada i el seu compliment ha servit per a destacar algunes de les grans figures de la història i per a desacreditar-ne d’altres: només cal recordar la història de Viriat i la famosa frase “Roma no paga traïdors” de Servili Escipió. En realitat, fins no fa pas gaires anys, en l’època dels nostres avis, sense anar més lluny, era impensable no respectar un pacte verbal.
En aquells temps tan propers no es creia imprescindible convertir-lo en paper per a considerar clos un contracte, era suficient una simple encaixada de mans. L’encaixada o el simple acord verbal esdevenia irrevocable, definitiu i posava en joc la credibilitat, l’honorabilitat i la consideració social i humana dels que comprometien la seva paraula. En feien una qüestió d’honor.
Malauradament, l’empenta dels nous temps han acabat convertint aquest inveterat costum en una relíquia pròpia de l’antigor, que caldria reservar per als llibres d’història i conservar als museus. O, a tot estirar, convertir-lo en un lema o en un blasó – més ornamental que no pas efectiu – que confereixi una patina aristocràtica a alguna institució moderna o modernitzada, com el que lluu des de fa anys la Borsa de Londres: “My word is my bond”.
Si actualment ja fa, massa sovint, la impressió que els acords, els contractes i fins i tot les lleis orgàniques acaben essent paper mullat – d’això els catalans en tenim una experiència de primera ma, mercès al ribot dels “amics” i als recursos dels “no tan amics”… – imaginem en quin nivell de credibilitat podem situar la mera paraula, l’acord verbal!
Afortunadament, de la mateixa manera que encara hi ha persones excepcionalment complidores i coherents, també hi ha partits que atorguen el valor que mereix a la paraula donada. Mentre d’altres estan convençuts que democràcia significa que sempre manin els seus, excloent els que no pensen com ells, encara que sigui recorrent a la justícia, ells segueixen creient que hi ha principis irrenunciables, que no tot s’hi val, per a assolir o mantenir el poder.
Tot i que alguns pessimistes s’entestin en donar la raó a l’autor més citat de les lletres catalanes – que assegurava que res s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres – el PSOE s’ha encarregat de demostrar, amb “fets i no pas paraules”, que encara hi ha diferències, grans diferències, entre partits.
La malèvola dreta, ja se sap, mai no dubtaria en incomplir impunement les seves promeses electorals. Per contra, l’esquerra no deixa mai de palesar la seva superioritat moral. Ho han demostrat els socialistes espanyols: les seves promeses, en campanya electoral o en exercici del govern, són llei!
Així al nou secretari general del PSE, Patxi López – seguint el preclar exemple del seu cap de files, Rodríguez Zapatero, que va mostrar-li el camí amb l’estatut – no ha dubtat un segon en renunciar a la possibilitat d’ésser el primer lehendakari nacionalista espanyol (definit sovint com a no nacionalista) per tal de no veure’s forçat a incomplir la paraula donada a Basauri, en plena campanya: “He dit una i mil vegades que no cercarem acords amb un partit popular que només sap fer antinacionalisme i antisocialisme…”
divendres, 8 de maig del 2oo9
© Cesc Serrahima 2009
[download#105#image]
Publicat a Opinió Nacional, el 13 de maig
