El traductor, Jovi Lozano-Seser

Lectures: 6

(De)fugint la fórmula

En aquest (sub)món nostre de la literatura en llengua catalana, on tot és molt previsible, i encara més des de fa un temps, on (gairebé) tot s’assembla tant i tant, on fa una certa impressió que una no gens menyspreable quantitat de novel·les s’escriuen amb una fórmula o fent servir un motllo, resulta molt agradable trobar-se amb una narració que no tan sols va al seu aire, sinó que no dubta en trencar amb el conformisme i amb l’habitual contenció de les nostres lletres; amb una narració que es deixa anar, que es converteix en una agusada piconadora contra els tòpics i prejudicis.

El traductor, de Jovi Lozano-Seser, AdiA Edicions, 2015, no tan sols és un d’aquests llibres que aporten frescor i un xic d’aire nou sinó que ho fa defugint el recursos, per a mi massa fàcils i encara menys originals, que acostumen a acompanyar la voluntat de rompre: destralejar, donant cops i més cops per totes bandes, amb tanta intensitat com les forces et permetin, i com més sang facin, millor que millor, i emprant un llenguatge com més transgressor (llegeixi’s, groller) possible, pintat amb brotxa grossa o —per què no, si deixa més petja, tot i que no precisa gaire?— amb corró.

Una manera molt eficaç per guanyar-se la simpatia i l’aplaudiment dels revolucionaris de saló, sempre disposats a permetre que d’altres escupin a la closca dels cretins sense arriscar-se ells a prendre cap mal, però ben poc rica —i encara menys enriquidora—, literalment.

L’autor ondarrenc, per contra, sembla entendre allò que hauria d’ésser obvi però que sembla que no ho és tant, o no ho és gens: només es pot factible (i honest) oposar-se a la comoditat si hom no se serveix, també, de la comoditat —del que ja han fet els altres, dels camins fressats, i per tant, segurs— per escriure; si no empra comodins, sinó bones cartes literàries.

I per això, com els grans escriptors que de veritat, han volgut (o, més aviat, han sentit la necessitat de) ser incòmodes amb els que manen i posar de manifest les fallades i les inconseqüències de la societat on els ha tocat de viure, per desbrossar el camí del que és políticament correcte fa servir l’arma de la ironia, segurament la més devastadora i poderosa de totes, i aquella que, en unes bones mans, pot arribar més lluny, pot ésser més punyent, més incisiva: “L’humor. El sentit de l’humor. Potser, l’única eina disponible per seduir-la” (pàg. 58).

I la fa servir amb tanta precisió com elegància. Tanta que, avesats com estem a l’humor —o a allò que ens entestem en seguir anomenant així, tot i que no n’assoleix la qualitat— gruixut i evident, poc o gens treballat, directament abastable a les mentalitats més obtuses i cantelludes, sovint pot passar desapercebut. Potser no cal llegir entre línies, però ben cert que sí que cal llegir, ben llegides, totes les línies i frases; no fos cas que se’ns escapi algun dels seus “dards d’enginy” (pàg. 58).

Una intel·ligent i valenta ironia que, com no podia ésser d’una altra manera, comença per aplicar al protagonista de la novel·la, un antiheroi que, per les seves condicions físiques —un “obès incapacitat que no reuneix prou forces per arrossegar [els seus] cent quaranta dos quilos” (pàg. 13)—, estaria destinat a convertir-se, amb una mica de sort, en el company graciós del noi de la pel·lícula. Però si Lozano Soler l’escull, com ho va fer Kennedy Tolle amb l’inoblidable Ignatius J. Reilly, no és pas per casualitat, sinó per deixar clar, ja d’entrada, que el món (el de la literatura i l’altre, el que es troba fora de les pàgines d’un llibre) és molt més ampli i ric del que ens acostumen a mostrar la major part de novel·les, pel·lícules o sèries de televisió a l’ús.

I alhora, i això no és menys important, tot i que ens podria passar per alt sota la capa de constant mordacitat del text, per reivindicar la només la diversitat —aquest concepte tan preciós com el de la solidaritat, que tothom defensa amb (teòrica) convicció fins que es presenta a les portes de casa— sinó, i sobretot, la humanitat i la normalitat de les persones que són diferents.

Indirectament, i el més probable, sense pretendre-ho, aquest llibre fa més per la integració i acceptació dels obesos, per acabar amb tot un seguit de prejudicis que s’hi relacionen i que els aïllen, que moltes possibles campanyes benintencionades: “una clapa en el pit d’un xic ben plantat té el seu encant, mentre que en un home gros l’aspecte es degrada alarmantment cap a un matís més envilit, marrà, del tot embriac” (pàg. 82).

És per tot això, i per la destresa narrativa de l’autor, que, malgrat que a partir de la segona part, quan el protagonista deixa Alacant i marxa a Anglaterra, tant el ritme, l’enginy com la coherència de la novel·la inicia una preocupant davallada que ja res ni ningú pot deturar, convé llegir aquesta llibre que obtingué el Premi Vila de Lloseta l’any 2015.

Aquesta història d’un traductor, convertit —per raons que no cometrem la indelicadesa d’avançar: “la responsabilitat de la traducció m’havia atorgat un do poderós i excessiu alhora, del tot manipulador” (pàg. 53)— en escriptor i reescriptor, que ens fa entrar en el seu món ple d’humor i vida i ens fa comprendre que cal obrir ben bé els ulls a la realitat, si volem abandonar el “cercle d’insubstancialitat”, (pàg. 109), que, sabent-ho o sense saber-ho, normalment ens envolta.

dilluns, 4 de juliol del mmxvi