(Faig la meva modesta contribució a la celebració de l’aniversari del naixement de Marcel Proust, el 10 de juliol de 1871, publicant de nou l’escrit “La prosa de Proust i Joyce”)
Si hi ha dues obres de la literatura del segle XX que d’entrada intimiden són, sens dubte, l’Ulisses de James Joyce i el conjunt d’À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust. Ho fan no tan sols per la seva llargària —considerable en el cas de l’autor irlandès; imponent, quasi aclaparadora en el del francès— sinó sobretot per l’aura de complexitat, fins i tot d’inaccessibilitat que les envolta. Una aura que si bé té un cert sentit en el cas d’Ulisses, tot i que relatiu, no el te tant en el de La Recherche. L’escriptura de Proust no és tan complexa com generosa, exuberant. Prolixa, insadollable i indeturable, si es vol.
Mentre la prosa de Joyce és calidoscòpica, esquinçada en mil i un pedaços microscòpics, disgregats en un mosaic o trencadís —per dir-ho en termes gaudinians— caòtic i desordenat, minimalística, que el lector ha d’anar reconstruint i recol·locant, fins a teixir de nou un tapís pulcrament i mil·limètrica esfilagarsat, la de Proust segueix el camí invers: no trosseja ni parcel·la la realitat sinó la fa acréixer, donant una vegada i altra voltes concèntriques sobre ella mateixa, cada cop més àmplies, fent-la augmentar i prenent volum.
Si Joyce ens ofereix el trencaclosques d’un quadre abstracte que cal que desxifrem, Proust ens situa davant d’un fresc impressionista que cal que esguardem de ben lluny per composar-ne la figura completa. Com a major distància ens n’anem situant, progressivament, més i millor l’anem albirant, copsant i comprenent. La seva obra, sembrada de sentiments i sensacions, es conforma i configura al nostre davant, per al·luvió. a mesura que anem avançant, de manera paulatina però incessant.
La seva prosa, sinuosa i frondosa alhora, serena però impacient, clara i digressiva, esdevé un riu de paraules i frases que va prenent forma, cos i figura a força que fa via i llaura i recull ensems els continus meandres —múltiples i això no obstant complementaris—que se li afegeixen tot fent camí. Un riu profund i cabalós, curull de riqueses, que converteix la navegació literària en una aventura incomparable i inoblidable. Una aventura exquisida que ens permet el goig de submergir-nos de ple en el sublim plaer de la literatura en estat pur.
Si l’autor de Retrat de l’artista adolescent treballa per disgregació —esmicolant tant el llenguatge com l’argument fins les seves partícules més elementals i essencial, últimes— el de Contre Sainte-Beuve basteix la seva obra per agregació: la seva prosa fecunda, incessant, gairebé infinita, que flueix en devessall, sense restriccions ni mesura definida, amb plena llibertat, sense sotmetre’s a normes fixes o predeterminades, ni contenir-se, progressa i s’alimenta per acumulació o sedimentació. Això sí, per una sedimentació sempre activa i en moviment, mai immòbil, inactiva o definitiva. Com un riu incontenible que es converteix en una mar de plenitud a mesura que creix i avança.
Si l’un —Joyce— parteix d’una totalitat predeterminada, del tot, per arribar al no res, al component essencial o fonamental del més essencial per tornar a reconstruir el món i l’existència a través de la fragmentació que posi en relleu i situï cada element, l’altre —Proust— parteix del teòric no res (d’un record aparentment fútil, d’una anècdota en principi insignificant) per crear o construir un món complet i sense fissures, que es fonamenta, s’(auto)abasteix, es justifica i es recolza tan sols en ell mateix.
Un món on els sentits, els sentiments i la reflexió, en comptes d’oposar-se, es reforcen mútuament, es justifiquen els uns als altres i es complementen. Un món on el present i el passat són un continu únic, inseparable i indesxifrable. On la vida viu, i reviu, en l’oceà sense fronteres ni horitzons del record, de la memòria que crea —i ens crea— cada dia. Un món de ficció total que sovint sembla —i potser fins i tot és— més real, versemblant, raonable i creïble que no pas aquell en el qual a la majoria ens correspon de viure.
Perquè, el que distingeix Joyce, Proust de la resta d’escriptors —i els aparella amb els grans autors de tots els temps (Eurípides, Apuleu, Terenci, Martorell, Shakespeare, Goethe, Dickens, Dostoievski, Tolstoi…)— és que ambdós no són tan sols escriptors sinó, per damunt de tot, creadors.
diumenge, 12 de desembre del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o
